L’art de la mentida i els seus mestres locals

Qui s’acostuma a mentir no pot deixar de mentir. Fins i tot menteix quan té ganes de dir la veritat. Quan s’ha mentit tant i tant, com ha passat entre nosaltres en els últims anys, no es pot esperar que es deixi de mentir sobtadament, que de cop uns dirigents mentiders es vegin posseïts per un amor a la veritat que els ha mancat durant tant de temps. L’única cosa que es podria esperar, quan la mentida ha estat revelada, és que menteixin cada cop menys. Que les seves mentides siguin cada cop més venials. Desgraciadament, no succeirà.

Cal una mica de comprensió. És cert. Mentien a fi de bé. Eren mentides piadoses, atiades pel fervor de les idees i les passions polítiques i patriòtiques. Això explica la complicitat de molta gent que estima la veritat però prefereix mirar cap una altra banda cada cop que l’amic mentider s’omple la boca de més mentides que dents. Al costat dels mentiders, tot s’ha de dir, hi sol haver els covards: saben què és veritat i què és mentida, però prefereixen callar.

Mentir, a més a més, s’encomana i les mentides acaben adoptant l’aparença de veritats. L’èxit del relat és això: que fins i tot els adversaris es vegin obligats a adoptar la fantasia narrativa amb la qual es volen vendre les pròpies idees i colar les mentides entre un munt de veritats. Els adversaris ho fan perquè s’hi veuen obligats, i els covards, per covardia: perquè és més fàcil aparentar la credulitat, tot i que el conte sigui inversemblant, que no pas discutir fins a prendre mal amb el mentider empoderat.

Hi ha un manual del bon mentir, fill d’una llarguíssima tradició, que té en Maquiavel un moment magistral però arriba fins avui mateix. El New York Times ha presentat el que té el KGB per difondre les notícies falses, els bulos o fake news, és a dir, les mentides convertides en notícia, que es resumeixen en set punts, aplicables a moltes situacions, també als nostres mentiders i a les seves mentides, que s’han convertit en nostres en la mesura que sembla que les haguem adoptat massivament.

La primera regla es trobar les esquerdes que cal explotar, que solen ser moltes i en moments com els actuals especialment visibles. La segona és construir una gran mentida, com més gran millor: si no és ben gran no es veu. La tercera es adobar-ho amb un raig de veritat: la gran mentida necessita el toc d’un perfum veritable reconegut per tots. La quarta és amagar la mà que tot ho mou: aquesta mentida brutal que apareix com una veritat s’ha de col·locar dins les esquerdes com si fos un fet natural, no com el fruit d’un càlcul i d’una manipulació. La cinquena es el tonto útil: ell ajudarà a posar de relleu la mica de veritat que hi ha en la gran mentida i a objectivar-la, tot desviant l’atenció de la mà que tot ho manipula; sense tontos útils no hi ha gran mentida. La sisena és negar-ho tot i sempre, sense deixar cap fissura per on pugui penetrar la denúncia de la tergiversació: encara que et pesquin dins del llit del veí o de la veïna sempre s’ha de dir que no és el que sembla. Última consigna: aquest és un joc llarg; cal fer durar la mentida, persistir en la mentida, mantenir-la a tota costa durant tant de temps com calgui fins que faci forat; n’acabarà fent.

El darrer consell és el més desencoratjador per als qui aspiren a restaurar algun cop la veritat. Com que la mentida és llarga i són molts els qui volen persistir en sostenir-la i difondre-la, tot i que hagi fracassat, sabem que ens esperen temps molt difícils, en què se’ns exigirà que reneguem de la veritat. Constituir una comunitat de mentiders de la qual siguin exclosos els que persisteixen en la veritat és la manera més senzilla i pràctica de mirar d’imposar la mentida a llarg termini després d’haver fracassat a l’hora d’imposar-la impetuosament i d’una revolada.

Una comunitat fonamentada en la mentida no ha d’estar necessàriament composta tan sols de mentiders, tot i que aquests lògicament hauran de convertir-se almenys en la seva aristocràcia. Hi pot haver també consentidors i indiferents, disposats a tolerar la mentida a fi de bé, de la mateixa manera que els mentiders també menteixen amb el mateix piadós propòsit. Els al·lèrgics a la mentida o els mentiders de signe contrari, un cop vegin la persistència indeclinable de la mentida que detesten, la resiliència impertorbable dels mentiders i dels seus escolans, acabaran rendint-se: primer callaran i, quan ja se’ls faci insuportable, marxaran.

Aleshores serà el moment decisiu, amb la majoria i la base ja ben ampliades, en què es podrà fer realitat la màxima aspiració de la democràcia més pura, indiscutible i divina: la veritat i la mentida se sotmetran a la votació del poble sobirà, que serà el que finalment decidirà i manarà. La veritat, tot i que sembli i sigui mentida, finalment triomfarà.