Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

El primer orgasme poètic

En la reedició del llibre 'Ecce homo' d’Agustí Bartra, tinc dubtes al voltant d’una frase del pròleg que estableix el primer clímax sexual a la poesia catalana el 1968. Però podríem remuntar-nos al segle XVII i als versos del Rector de Vallfogona

Dibuix eròtic nepalí.
Dibuix eròtic nepalí.

Per celebrar els 50 anys del llibre Ecce homo d’Agustí Bartra, Lleonard Muntaner Editor ha reeditat aquest recull d’elegies. L’edició ha anat a càrrec de Sam Abrams, que ha engruixit el volum amb unes notes i un pròleg molt interessant.

No obstant la bona feina del curador, tinc dubtes al voltant d’una frase d’aquest pròleg. Quan parla de l’ascendent que Robert Lowell podria tenir sobre la poesia de Bartra, Abrams diu que la influència de la “poesia confessional” es nota en alguns punts del llibre, com a “l’escena de sexe a la Cinquena elegia, amb el primer orgasme a la poesia catalana”.

El primer orgasme a la poesia catalana és de 1968?

Si tenim en compte que l’orgasme és el clímax de l’excitació sexual i que enguany també celebrem 50 anys del llibre Les dones i els dies, trobaríem que el títol de “primer orgasme” podria disputar-lo perfectament Gabriel Ferrater amb el poema Esparver, on hi ha una culminació tan subtil com la de Bartra. És més: com que l’obra en qüestió de Ferrater era una compilació dels seus poemaris previs, tenim que el poema fou publicat per primer cop a Teoria dels cossos, l’any 1966, i que, per tant, seria anterior.

Per la mateixa regla de tres, la Cinquena elegia de Bartra podríem dir que fou més primerenca, car va aparèixer en la versió mexicana d’Ecce homo, publicada en espanyol l’any 1964.

Però l’any 1963 tenim que Joan Vinyoli (segons em comentà Júlia Català, experta en l’obra del poeta) publicà Realitats, on hi feia insinuacions orgàsmiques. I amb això ja ens hauríem avançat a Bartra.

De fet, Manuel de Pedrolo (tan celebrat, també, enguany) va escriure uns poemes eròtics a la dècada de 1950 que podrien passar a ostentar el títol de “primer orgasme”, tot i que romangueren inèdits.

El que sí que veié la llum pública als cinquanta fou Salvatge cor, un llibre de Carles Riba que conté diverses referències al “foc absolut” de la “dolça lliça”. Seria massa simbòlic?

Doncs tenim les formes directes de Josep Palau i Fabre, per exemple, que, a Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945), parla de “l’abraçada absoluta” i “d’un instant immortal”. O, més enllà, J. V. Foix que, des dels sonets de Sol i de dol (pretesament publicats l’any 1936), parla d’“els lliberts de l’Etern Permanent”. I si anem als anys vint, Joan Salvat-Papasseit publica El poema de la rosa als llavis, on explica tots els moments d’una relació amorosa amb pèls i senyals.

Però potser que tiréssim directament al segle XIX, quan fins i tot els jocfloralescos descriuen l’exaltació sexual (e. g. Anicet de Pagès), per no dir dels xarons (la poesia pitarresca), que van farcits de “primers orgasmes”.

O podríem remuntar-nos al segle XVII i als versos del Rector de Vallfogona, o...

Qui en dona més?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >