Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Política per al mentrestant

És incomprensible que uns dirigents tan expansius a l’hora de llançar consignes hagin estat tan curts en paraules per respondre als reptes socials que es plantegen

Manifestació de metges, aquest divendres a Terrassa.
Manifestació de metges, aquest divendres a Terrassa.

“Què és possible fer mentrestant?” En el marc de la trobada Catalunya-Espanya, què ens ha passat?, organitzada per l’Escola Europea d’Humanitats, Josep Maria Vallès va formular aquesta pregunta davant de la impossibilitat de visibilitzar a curt termini una sortida de l’anomenat conflicte català. Mentrestant és una expressió adverbial per assenyalar una simultaneïtat d’accions. Les inèrcies estructurals, polítiques i socials van en una direcció de bloqueig, d’estancament. És possible, mentrestant, anar creant les condicions perquè una sortida raonable, que avui pot semblar ingènua o impossible, arribi a ser factible? Ens trobem en aquest punt, almenys els que ens neguem a acceptar la lògica primitiva de la victòria i la derrota, inscrita en el discurs de l’imperi de la llei que pretén negar el més elemental: que qualsevol sortida raonable passa per la política.

El període mentrestant, que és una fórmula dinàmica de substituir la idea estàtica de bloqueig, pot ser de llarga durada. Com assenyalava el mateix Vallès, en qualsevol situació sempre hi ha alguna cosa que es mou, en l’aigua estancada també hi ha moviment. Per tant, cal estar atents als indicis i als senyals de canvi per respondre-hi adequadament. Gramsci tenia raó advertint que de vegades “en els clarobscurs apareixen els monstres”.

L’última setmana el mentrestant s’ha revitalitzat. D’una banda, la ciutadania ha fet sentir la seva veu des de diferents fronts socials per recordar als dirigents polítics que els catalans no només viuen del procés. I que la recurrent apel·lació a la República, que continua sent només una entelèquia, no autoritza a descurar les obligacions derivades del poder real de què es disposa: l’autonomia. El Govern català ha fet aparcat del tot en el seu discurs els problemes del dia a dia, oblidant que aquests s’atenen amb els fets i amb les paraules, absolutament necessàries perquè les coses existeixin socialment. I la sensació de desatenció per part d’una ciutadania, que encara arrossega els efectes del període 2010-2012 en què Artur Mas lluitava pel títol de campió mundial de l’austeritat, és creixent. La irradiació republicana, convertida en una cantarella per sortir de qualsevol compromís, no pot ser una coartada permanent per cobrir les responsabilitats dels que manen. I és incomprensible que uns dirigents tan expansius a l’hora de llançar consignes hagin estat tan curts en paraules per respondre als reptes socials que es plantegen. Fins i tot n’hi ha algun que ha caigut en la ignomínia de menysprear les reivindicacions socials com a maniobres per distreure l’atenció de l’únic que és important. Que el carrer es mogui, i no precisament per la via de les pugnes identitàries, pot introduir la quota de realitat necessària per fer que els governants aterrin.

Un altre factor d’incidència sobre les aigües estancades és l’inici d’un cicle electoral que mesurarà les relacions de forces a cada lloc. Pinten bastos. La radicalització de la dreta espanyola, cada vegada més a prop del monstre, no augura res de bo. I quan el seu mentor José María Aznar redueix l’espai constitucional a Vox, el PP i Ciutadans, un sent el pes de l’Estat esclafant el país. En aquest moment, no hi ha a la dreta espanyola ni el més mínim senyal de fer el primer pas imprescindible per a una sortida política: el reconeixement de l’independentisme. És capital que el cicle electoral la debiliti.

Pel camí, hi haurà el judici, on es verificarà fins a quin punt la justícia espanyola està disposada a jugar-se la seva reputació internacional. Serà un espectacle d’irradiació a fora del país i de gran impacte a dins. I és obvi que del seu desenvolupament dependrà en bona part la continuació d’aquesta història. D’aquí a uns mesos serem en una situació sensiblement diferent de l’actual. Però res pot servir de coartada per a l’immobilisme i per a la desatenció de la governança quotidiana. Amb promeses, consignes i al·legats no n’hi ha prou. Cal governar amb el que es tingui i treballar per tenir més (negociant pressupostos, per exemple). Si en la societat s’imposa la sensació de fatiga, triomfarà la indiferència. Ningú sap quant durarà el mentrestant. Però cal estendre a tot Espanya la idea que tard o d’hora el punt de trobada serà un referèndum pactat. I les institucions espanyoles haurien d’adonar-se a temps que si la justícia comet un disbarat i tot acaba a Estrasburg la trencadissa serà grossa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >