Selecciona Edició
Connecta’t
JUDIT CARRERA. DIRECTORA DEL CCCB

“La cultura avui està atomitzada i molt desinstitucionalitzada”

La politòloga, primera dona que dirigeix el centre en els seus gairebé 25 anys d'història, afronta els reptes de futur d'aquest "far cultural" de Barcelona

Judit Carrera, al Pati de les Dones del CCCB.
Judit Carrera, al Pati de les Dones del CCCB.

La politòloga Judit Carrera (Barcelona, 1974) va prendre possessió com a nova directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fa un mes i mig. Dimecres els òrgans de govern —75%, la Diputació de Barcelona, i 25%, l’Ajuntament— d’aquest far de la cultura barceloní, com se l’ha anomenat, van aprovar els pressupostos per al 2019 i van avalar les primeres mesures del quart director d’aquest centre, que l’any que ve fa 25 anys

Pregunta. Continuen vigents els temes fundacionals del CCCB: la ciutat i la cultura urbana?

Resposta. Amb el temps s’ha anat obrint a altres temàtiques sobre el present i la contemporaneïtat i a altres llenguatges, com la literatura, el cinema i la ciència. Però el model singular d’un lloc en el qual es pugui reflexionar sobre temes clau de la societat contemporània des d’una perspectiva multidisciplinària està plenament vigent després de 25 anys.

P. És la quarta directora, però la primera que arriba al càrrec després d’un concurs públic.

R. Els concursos responen a una petició generalitzada del sector i de democratitzar-ne l’accés, perquè el criteri no sigui només la filiació política, i en aquest sentit és positiu. Però això no vol dir que no hi hagi bons directors escollits políticament.

P. Es notarà que és dona?

R. Que una dona dirigeixi el CCCB no hauria de ser notícia. Crec que la mirada femenina ha de ser un compromís per la igualtat, per la paritat en les programacions, per donar visibilitat a la dona en el món de la cultura, i en això el meu compromís és ferm. Però la mirada feminista ha de ser una lluita universal per fer visibles col·lectius invisibles al món de la cultura. Una de les lliçons del feminisme és que el cos i l’àmbit personal també són polítics.

“Una de les lliçons del feminisme és que el cos i el personal és polític”

P. Serà continuista?

R. Sí, fa 15 anys que treballo en aquesta casa i per a mi és un orgull formar part d’aquesta institució, que té una història d’èxit. Però ara, als 25 anys, cal introduir alguns canvis o matisos per respondre més adequadament a les exigències del nou context actual. És més incert, tancat i hostil que el de fa un quart de segle, amb un mapa cultural de la ciutat transformat radicalment, més descentralitzat, més atomitzat i desinstitucionalitzat, ja que estem en una crisi política sense precedents, i el CCCB ha de respondre a aquest nou context tant en l’àmbit local com internacional. Vull potenciar la relació amb els nous grups de creadors i artistes i que estiguin en la programació.

P. Deu milions de pressupost són suficients?

R. Mai és suficient. Aquest i altres equipaments culturals han patit la crisi en aquests 10 anys i hem perdut una part substancial del nostre pressupost. La meva intenció és recuperar-lo.

P. Els ingressos propis ronden el 10%. No és molt poc?

R. És un debat que tenim totes les institucions del món. Els nostres són molt baixos en comparació d’altres centres perquè hem fet una aposta per l’accessibilitat, que tal com deia el ConCA en el seu últim informe és un dels problemes de la cultura catalana.

P. La preocupa el nombre de visitants?

R. Com a centre públic tenim la responsabilitat d’arribar al màxim de gent possible, però no m’obsessiona, ja que el nostre primer compromís és amb la qualitat i el rigor de la nostra programació. En tot cas, aquest any es tancarà amb un total de 450.000 visitants, una xifra molt més alta que l’any anterior.

P. Són un far en solitari?

R. El CCCB és una peça d’un entramat, un ecosistema, amb altres equipaments que estem començant a treballar junts. L’impacte de les noves tecnologies fa que avui dia la col·laboració no sigui una opció, sinó una obligació.

“Col·laborar, avui és una obligació... Ja no pots fer només una exposició”

P. Per aconseguir més públics el model a seguir d’exposició és l’actual sobre Stanley Kubrick, que alguns han qualificat de blockbuster?

R. No és una exposició blockbuster, crec que té contingut inèdit espectacular, amb un comissari extraordinari com Jordi Costa, i que s’ha fet a Barcelona aprofitant uns materials dels arxius personals del director que fa anys que circulen, però que és resultat d’una manera col·laborativa de treballar: avui dia ja no pots fer una exposició sol. L’han vist 35.000 persones.

P. Com veu la cultura a Barcelona?

R. Soc optimista per naturalesa. La crisi ha castigat els últims anys la cultura, però tinc una confiança plena en la seva vitalitat i la pulsió cultural enorme d’aquesta ciutat.

P. El context polític ha perjudicat Barcelona?

R. Crec que no. Vivim una crisi política excepcional, però això no ha afectat el mapa cultural de la ciutat. I ha estat a l’inrevés: s’ha notat un increment de ganes de compartir cultura i de trobar-se per parlar del que està passant. La Biennal de Pensament de l’octubre, culminació d’un procés que fa anys que notem en el qual s’ha tornat a la presencialitat, com si hi hagués un cert cansament del món de la pantalla, ha estat un èxit que ha mobilitzat molta gent, sobretot gent jove i això és un símptoma d’esperança perquè hi ha ganes de pensar el futur i imaginar una ciutat millor.

P. El CCCB s’ha de posicionar en el tema procés?

R. No. La vocació del CCCB és de pluralitat i donar instruments per saber el que està passant en l’àmbit local i internacional i eines per navegar en aquest entorn.

P. Vostè ha dit que el que no passa a Madrid no existeix.

R. És una qüestió que té més a veure amb el sistema mediàtic. Hi ha moltes coses que passen a Barcelona i no apareixen als mitjans i si passen a Madrid radien a tot Espanya, i això no és bo perquè alimenta prejudicis i malentesos respecte a una ciutat que té aspiracions de capitalitat cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >