Selecciona Edició
Connecta’t

El periodisme segons una sèrie de la BBC

'Press' no és una gran sèrie, però el seu diagnòstic sobre la premsa no resulta gaire afalagador

Imatge de la sèrie 'Press'.
Imatge de la sèrie 'Press'.

(Malgrat la meva convicció sobre la puerilitat dels espòilers, aviso que aquest article n’és ple.)

La BBC va estrenar al setembre una sèrie de ficció de sis episodis sobre la indústria dels diaris. Es titula Press. No és una gran sèrie. La crítica li ha retret maniqueisme i simplicitat de plantejaments. Però el seu diagnòstic sobre la premsa no resulta gaire afalagador. De fet, se centra en l’enfrontament entre dos diaris: el Herald, una publicació honesta i de referència, i el Post, sensacionalista sense escrúpols. El darrer neda en l’abundància, mentre que el Herald passa per dificultats econòmiques. Baixen les vendes de l’edició impresa i la petició als seus lectors perquè facin aportacions voluntàries des del digital no dona resultats. Total, haurà de convertir l’edició impresa en un diari gratuït i començar a cobrar la lectura d’articles en el digital. Això sí, la victòria moral és del Herald i la seva gent. Al cap de redacció del Post no li importen ni els mètodes per obtenir informació ni explotar les víctimes de les seves notícies. I quan una d’elles se suïcida, encara redobla l’aposta. La sèrie li deixa pocs moments per mostrar una mica d’humanitat. Per exemple, quan no denuncia a la policia una font del Herald sobre l’espionatge massiu que practica el Govern i permet que fugi a l’Equador –això sí, publicarà un reportatge a primera plana acusant el Herald de perjudicar la seguretat nacional–. I la seva batalla de pare divorciat, i enamorat d’una prostituta, per mantenir el contacte amb el fill.

Al Herald, les exigències ètiques són compartides per la redacció. Al Post alguns senten una repugnància insalvable per la manera que impera de practicar l’ofici i marxen. Mentrestant, al seu cap l’ascendiran. L’èxit està de part seva. Una conclusió no gaire optimista sobre el mapa informatiu britànic, i no només britànic. L’empresari feliç del Post no té un nom identificable, però el fet que el seu cap de redacció provingui del News of the World pot fer pensar en una referència obliqua a Murdoch.

Una altra sèrie, Succession (HBO, 2018), se centra en la família propietària d’un gran conglomerat mediàtic, però s’interessa més per les guerres hereditàries que no pas per les vicissituds del negoci. Almenys pel que he vist, perquè no l’he acabat, com tampoc he seguit fins al final Secret city (Netflix), una sèrie australiana de gran èxit al seu país amb una periodista que indaga un fosc assumpte de geopolítica amb la Xina i els Estats Units implicats.

En les sèries sobre periodisme el propietari, si hi apareix, no acostuma a ser el protagonista. No és el cas d’una curiosa sèrie ucraïnesa, Nevine (The Paper). És del 2016, però Netflix l’ha estrenat aquesta temporada. També aquí s’extingeix un bon diari comprat per un constructor que vol ocultar la implicació d’un familiar en un accident mortal de cotxe. Òbviament, a les ordres d’aquest empresari sense escrúpols, el diari farà les campanyes polítiques que a ell li interessen mentre pugui seguir manant a la redacció. La sèrie al cap d’uns capítols desvia l’atenció cap a les martingales polítiques d’una administració corrupta i les seves guerres mafioses. El final de la primera temporada deixa molts caps per lligar i sembla que Netflix, fent-se càrrec de la producció d’una segona temporada, intentarà que quedin resolts. Un petit signe d’atreviment de la sèrie és pintar una autoritat eclesiàstica de la catòlica Croàcia caçada en una pràctica eròtica prohibida. En general, sembla que els periodistes es passen més temps als bars que a la redacció. De fet, al cinema de periodistes, el bar és la segona llar. I no acostuma a ser un lloc de celebració. És un espai per sincerar-se o anestesiar els remordiments professionals. Howard Good, veient l’abundància de reporters engatats als bars de les pel·lícules, va publicar un llibre al respecte: The Drunken Journalist.

Mentrestant, als Estats Units, la CBS ha ressuscitat Murphy Brown després de 20 anys. La periodista, exalcohòlica, interpretada per Candice Bergen, torna amb un informatiu en una televisió de cable, combatent les fake news i el trumpisme agressor. Brown era un exemple de reportera que lluitava pels grans temes i combatia la tendència televisiva a la lleugeresa informativa i la frivolitat. No sembla que el seu retorn hagi estat un èxit d’audiència. Potser haurien de provar amb Lou Grant, la sèrie per antonomàsia sobre el periodisme, sobre la cuina de les redaccions. És un aspecte al qual s’apropen pobrament les ficcions sobre el gremi, més atentes als moments èpics d’un periodisme que fatalment necessita ser heroic o als exemples més truculents. I és en aquesta cuina on hi ha els millors exemples i les pitjors misèries de l’ofici. Un dia a dia castigat a les pantalles, invisible, excepte en casos brillantíssims, com Spotlight.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >