Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Nois, què feu!

Sembla que estiguem en una campanya electoral permanent on tot allò que es diu tingui com a únic objectiu guanyar vots, és a dir, restar vots al contrari. Així no funciona una bona democràcia

L'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena.
L'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena.

Manuela Carmena és un personatge inhabitual al món de la política. Durant tota la seva vida hi ha estat interessada i implicada. La recordo com una combativa jove advocada antifranquista, militant del PSUC, a la Barcelona dels primers setanta. Després, per casualitat, va salvar la vida en la matança dels advocats d’Atocha el gener del 1977 perquè havia sortit per unes gestions professionals quan van entrar els pinxos assassins de la ultradreta.

Més endavant va emprendre la carrera judicial fins que es va jubilar. I només un cop jubilada, ja amb setanta anys a sobre, la van convèncer perquè es presentés a l’alcaldia de Madrid liderant una coalició formada al voltant de Podem. I va guanyar: ha ocupat el càrrec durant quatre anys i està disposada a revalidar-lo en les pròximes eleccions locals, prescindint aquesta vegada de Podem i amb una candidatura centrada en la seva persona al marge dels partits.

Per tant, ha viscut des de la primera joventut les vicissituds de la política, però no ha tingut cap càrrec fins a la provecta edat en què els altres solen abandonar-los. Això li permet, potser, una certa visió externa de la política d’avui. A El País del diumenge passat la van entrevistar i una de les seves respostes em va cridar l’atenció. La pregunta era: “Ha canviat el debat polític?”.

I vet aquí, completa, la seva llarga, sucosa, lúcida i sincera resposta: “Ha empitjorat moltíssim. Estem vivint un moment molt trist perquè la classe política fa molt de temps que està molt desprestigiada, però no aconsegueix aixecar el cap i dona un mal exemple; cadascú va a la seva i en el diàleg polític sembla que hi ha una ansietat per criticar l’altre per diferenciar-nos. Molta gent diu ‘el que proposa aquest partit és formidable, però som a l’oposició i cal dir no’. És terrible. A la gent això l’atipa i gairebé la fa riure. Res no és ni tan horrible ni tan fantàstic. Els discursos dels polítics són infantils, són simples, són teatrals i la gent d’aquesta societat és madura. Jo estic orgullosa de la societat espanyola, que no pot fer més que mirar amb un cert somriure la classe política tot dient ‘nois, què feu!’.

No sé si el debat polític ha empitjorat, crec que sí, però en aquests casos sempre em queda la reserva d’aquells versos de Jorge Manrique: “...a nuestro parecer, cualquiera tiempo pasado fue mejor.” Potser sempre idealitzem el passat. Ara bé, sigui o no millor que abans, el debat polític avui és pèssim i, sens dubte, això influeix en la qualitat democràtica, en la desafecció ciutadana cap als polítics. Estan contínuament discutint els miserables esdeveniments del dia a dia i perden així l’ocasió de tractar els problemes importants, en especial, els que afecten l’economia i els serveis de l’Estat social, tan estretament connectats i potser més avorrits que les petites corrupteles de torn, però molt més importants per a la vida dels ciutadans.

Té raó Carmena quan diu que sovint només critiquen per diferenciar-se, és a dir, que estan d’acord però com són l’oposició (o el Govern) se senten en el deure de dir el contrari. Això, perdoneu, no és fer política, és fer campanya electoral. El Parlament és la casa de les discrepàncies però també, i molt especialment, dels acords: mitjançant els acords es governa i, en un sistema parlamentari, aquesta tasca no l’exerceix només l’Executiu, sinó també l’oposició. En el nostre cas, sembla que estiguem en una campanya electoral permanent on tot allò que es diu tingui com a únic objectiu guanyar vots, és a dir, restar vots al contrari. Així no funciona una bona democràcia.

Aquest any, en què s’escau el 40è aniversari de la Constitució, sorgeixen veus dient que s’ha de reformar o, fins i tot, que cal canviar-la de soca-rel, encetar un nou procés constituent perquè el de la transició estava viciat per les influències del franquisme. Potser el que ens hauríem de plantejar és renovar la nostra cultura política perquè sense tocar ni una coma de la Constitució milloréssim les institucions mitjançant un debat més educat, sobre qüestions realment importants i argumentant les respectives posicions.

Mentre no sigui així, subscric les paraules de Carmena i, de manera una mica paternalista, no ho nego, tinc la temptació de dir també als polítics: “Nois, què feu!”.

Francesc de Carreas és professor de Dret Constitucional.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >