Selecciona Edició
Connecta’t

Preguntes sense resoldre de Jaume Plensa

El Macba dedica a l'escultor, després de 22 anys de l'última exposició al centre, una selecta retrospectiva amb 20 obres que resumeixen gairebé 30 anys de trajectòria

Jaume Plensa passejant entre les seves obres 'Glückauf?' i 'Self-Portrait with Music' a l'exposició del Macba.
Jaume Plensa passejant entre les seves obres 'Glückauf?' i 'Self-Portrait with Music' a l'exposició del Macba.

El 1992 l'escultor Jaume Plensa (Barcelona, 1955) va crear Firenze II, una escultura de ferro i alumini amb forma de signe d'interrogació perquè per a ell l'escultura és la millor manera de plantejar preguntes, generar perplexitat, vacil·lacions i inseguretats. Més d'un quart de segle després, l'obra manté la seva vigència. Per això, després de passar per una fotografia a escala 1:1 de l'estudi de l'artista en què s'acumulen maquetes, esbossos i materials, aquesta enorme escultura de dos metres i mig d'altura, que té aspecte de sarcòfag, rep els visitants directament a terra i recolzada a la paret, en la gran retrospectiva que li dedica el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba). Torna Plensa, després de 22 anys sense mostrar els seus treballs en aquest museu, en una exposició que recorre tres dècades de la seva producció que plantegen, segons l'artista, una gran quantitat de qüestions i preguntes sobre la memòria, l'emoció, la raó i la història. Fa dues dècades Plensa era un artista que començava a despuntar. Ara és un dels escultors catalans més guardonats i de més projecció internacional, amb obres a espais públics de Chicago, Londres, Mont-real, Niça, Tòquio i Toronto, entre altres ciutats.

'Firenze II', de Plensa, la primera de les peces que es poden veure a l'exposició del Macba.
'Firenze II', de Plensa, la primera de les peces que es poden veure a l'exposició del Macba.

L'exposició dialoga amb la que li dedica el Museu Reina Sofia de Madrid al Palacio de Cristal, titulada Invisibles, i sorprèn per l'absència d'algunes de les peces més icòniques de l'artista: els enormes caps de resina que rumien o les figures d'homes d'estructura metàl·lica formades per lletres, notes musicals i números que permeten accedir a l'interior. “Mostra la cara menys coneguda, amb la intenció de sorprendre i així evitar que els visitants vagin simplement a reconèixer una obra d'art”, assegurava Ferran Barenbilt, director del Macba i comissari de la mostra.

L'interrogant dona pas a un itinerari gairebé vital per algunes de la vintena d'obres escollides entre Plensa (que en conserva moltes) i Barenblit. Un recorregut que es mou entre la rotunditat i el pes de peces com Mémoires Jumelles (1992), una mena de pèrgola-escultura formada per “10 elements quotidians fosos en bronzes subjectats per unes enormes barres que obliguen els visitants a mirar avall per no colpejar-se, ja que sempre mirem amunt”, comentava Plensa, reivindicant la voluntat d'espiritualitat de l'artefacte expositiu. O a Prière (1989), dues enormes estructures de ferro colat que alberguen unes boles del mateix material, amb aspecte de bales de canó, que reprodueixen desordenat el poema homònim de Baudelaire. Fins a la lleugeresa de Self-portrait with music, una esfera de més de tres metres de diàmetre feta per a l'exposició a força de notes musicals que sembla que ha de començar a rodar només amb la força de l'alè.

Les obres 'The Hearth of Trees' i 'The Hearth of Rivers', un bosc d'escultures entre el Macba i el CCCB.
Les obres 'The Hearth of Trees' i 'The Hearth of Rivers', un bosc d'escultures entre el Macba i el CCCB.

Plensa demana concentració, tranquil·litat i silenci per recórrer l'exposició: “El poder del silenci és més important que cridar, que no serveix de res, en una societat plena de soroll mediàtic, de missatges, d'informació; un silenci que serveix per escoltar-nos a nosaltres mateixos”, assegura, i que ajuda a contemplar unes obres que oscil·len, vibren i emeten sons subtils. Com l'enorme Glückauf? (bona sort en alemany) de 23 metres de llarg que reprodueix en ferro lletra per lletra, el text íntegre, els 30 articles de la Declaració dels Drets Humans del 1948, com si fos una cortina metàl·lica i sonora que genera melodies quan s'acaricia o es passa d'un costat a l'altre. “És un dels poemes més bonics que s'han escrit mai. Una cosa que haurien de llegir els polítics, ja que no en compleixen ni una coma. Està posada per molestar, per passar-hi i que cridi l'atenció, perquè l'art s'ha de tocar".

Encara que “la gent no sap com tocar-lo”, puntualitza al moment. Ho diu després de sentir des de lluny com algú ha colpejat amb un mall un dels dos enormes gongs de l'obra Matter-Spirit (2005), que emeten un intens so greu i profund que sembla arribar del fons de la terra i que inunda tota la planta baixa del Macba per on discorre l'exposició. Subtil i gairebé lleugera és Rumor (1998), que materialitza el poema de Blake en què una gota d'aigua, lleugera i mínima colpeja un platet metàl·lic i acaba inundant l'entorn.

“Soc com Chopin”

L'exposició, que obrirà les portes aquest divendres fins al 22 d'abril, salda un deute de Barcelona amb un dels seus artistes més universals. El que no se sap és si servirà per reconciliar l'artista amb la crítica, que en poques ocasions ha lloat el treball de Plensa i ha arribat a qualificar-lo en algunes ocasions com “un artista de rotondes”.

Durant la presentació d'aquesta retrospectiva, Plensa, que en més d'una ocasió ha assegurat que està "més interessat a conèixer els altres, que a mi mateix" i que “no li interessen les crítiques, ni les bones ni les dolentes”, ahir va il·lustrar la seva posició amb la frase: “Soc com Chopin, que quan viatjava en carruatge anava amb les cortinetes tancades perquè el paisatge no pertorbés la seva inspiració i el seu pensament”.

El recorregut continua amb peces com Islands III (1996), uns recipients de resina groguenca que porten els noms de 73 artistes: Murillo, Miró, Zurbarán, Boticelli, Buonarroti o Le Corbusier, entre d'altres. “Són com gotes d'ambre que conserven mosquits. Potser aviat alguna portarà el meu nom”. O la sorprenent Dallas?… Caracas?, en la qual mostra 200 fotografies que va fer durant dos anys de cuines de les dues ciutats barrejades, però que l'espectador acaba reconeixent si són americanes o veneçolanes.

L'exposició s'obre a l'exterior, a l'anomenat "pati d'escultures" situat entre el Macba i el CCCB, que s'obre per primera vegada, i com si fos una sala més del recorregut. Aquí es poden veure dues obres: The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016), un petit bosc en el qual unes figures (retrats del mateix Plensa) amb paraules escrites abracen, amb braços i cames, el tronc d'arbres que ha seleccionat l'artista. “És la constatació de l'energia que sempre he dedicat a l'espai públic; una peça romàntica perquè la gent en gaudeixi i que ajuda a fabricar silenci”, assegura. L'any que ve, l'exposició viatjarà al Museu d'Art Modern de Moscou, on es podrà veure a partir del juny del 2019.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >