Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Perspectiva Bertolucci

El seu últim film, ‘Io e te’, del 2012, mal comprès, és un poderós relat sobre la joventut italiana d'avui, reclosa en un traster vell

Fotograma del film 'Io e te', de Bertolucci.
Fotograma del film 'Io e te', de Bertolucci.

Bertolucci ha mort, vaig xiuxiuejar, recordant l’inici de Novecento, el crit en la nit de “Verdi ha mort”. M’ha dut a la sala de cine fins al final, encara que m’esperés a veure per televisió alguns dels seus films d’estètica publicitària, que en va fer, i a gran escala, com la recreació de l’últim emperador xinès, Pu Yi, en la qual la càmera travessava la Gran Muralla i allà el cineasta i el seu inseparable director de fotografia, el gran Vittorio Storaro, s’enjogassaven rodant un interminable espot xinès vist per occidentals. Guardo i atresoro la visió del seu últim film, mal comprès, Io e te (2012), que vaig veure dues vegades en dos dies al Verdi i que ara tornaré a veure. Dos germanastres, un adolescent i una jove en la vintena, en un soterrani, ell fugint dels pares i ella buscant droga, un retrat apassionat i desesperat de la joventut italiana d’avui, reclosa en un traster vell amb una sola joguina: amagar-se, drogar-se.

Tornarà el Tango, em vaig dir. I tornarem a parlar de la mantega i la sodomia de Maria Schneider. Així va ser a les notícies: s’havia mort el director del Tango i de la violació de la seva actriu durant el rodatge.

Natalia Aspesi escriu altres perspectives del tango, a La Repubblica: “Quan es va estrenar era desembre del 1972, un any dramàtic, en plena estratègia de la tensió i del primer segrest de les BR [Brigades Roges]: i de sobte, d’improvís, un film es converteix en el boc expiatori de tanta confusió i perill”. Prohibit a Itàlia, no hi ha tornat fins aquest any, al maig, 46 anys després de l’escàndol, 42 després de la condemna judicial definitiva i el rogo purificatore, 31 anys després de la seva absolució. No va ser en sales de cine, sinó a la Fundació Prada, presentat pel seu autor i per Germano Celant, un dels curadors d’art més poderosos del món. L’any del Me Too, en efecte. Tornava a la Itàlia més i més berlusconitzada aquest film rar i poderós, transgressor fins a violentar límits morals contra una actriu de 18 anys quan es va rodar, un document mascle per excel·lència de les pulsions sexuals d’un home en la cinquantena l’últim terç del segle XX a partir de les comportes que va obrir el Maig del 68.

Em sembla que vaig anar a Perpinyà a veure’l, però no n’estic segura, em va deixar tan astorada que no el vaig acabar, vaig sortir de la sala. Potser ho he somiat. No he tornat a veure’l i no crec que ho faci. Ciao. Amb alguns fotogrames en tinc prou per recordar la llum Bacon que Storaro li va imprimir.

Bertolucci en sabia molt, de captivar la imaginació de l’espectador i de fer-se perdonar fora d’Itàlia; no al seu país, on no ha estat pròpiament absolt, es digui el que es digui. Això, girar la truita de la teva reputació i les expectatives, té el seu mèrit. Irene Bignardi, també a La Repubblica, escriu: “Si no hagués existit, el personatge Bertolucci –poeta, documentalista, director, productor, polemista, autor per excel·lència del cinema italià, estrella del cinema internacional— algú hauria inventat més tard o més d’hora aquest personatge més gran que la vida per explicar, de manera novel·lesca i exemplar, la travessia del cinema de la segona meitat del segle passat, de l’experimentalisme al cinema d’autor, de la cinefília a la grandeur, del baix pressupost a les megaproduccions, del provincianisme a la visió internacional”.

Quan convius amb grans com Visconti, Pasolini i Fellini i tu mateix comences, no ho tens fàcil. Bertolucci no es va acovardir, ben al contrari. Li va donar l’alternativa Pasolini, que va veure en el jove fill d’Attilio Bertolucci, poeta admirat per Alberto Moravia i Elsa Morante, algú que estava disposat a tot. I ho va fer: es pot dir que al llarg d’una trajectòria no gaire fecunda però sí impactant, Bertolucci ha estat en totes les aventures i grans canvis del segle passat i del que hem viscut d’aquest, com a protagonista o com a testimoni. “Italià i internacional. Tan sofisticat i tan nacionalpopular. Tan literari i tan visual”, sintetitza Irene Bignardi.

Les últimes pel·lícules són un tresor, un retorn al petit pressupost i al que ens passa, al que vivim. Sense retòriques historicistes ni megalomanies publicitàries: Asediada (1998), sobre una jove africana refugiada a Itàlia; Els somiadors (2003), joves al Maig francès tancats a casa, i la delicada i meravellosa Tú y yo(2012), per la qual aquesta servidora el recordarà tant o més que pels seus Novecento, El conformista, Antes de la revolución i La Luna inoblidables.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >