Selecciona Edició
Connecta’t

La paradoxa de la modernitat

‘Fourmillante’, un gran intent d’incitar nous lectors a llegir poesia: per llengua i situacions

Versos de 'Fourmillante', per les interconnexions dels personatges, recorden films com 'Crash'.
Versos de 'Fourmillante', per les interconnexions dels personatges, recorden films com 'Crash'.

Fourmillante cité, cité pleine de rêves”, va deixar dit Baudelaire. Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963) ha provat de reflectir el formigueig de la ciutat moderna fent el retrat de seixanta individus en un moment determinat de la seva vida. Aquest moment pot ser decisiu o banal, però és sempre revelador; aquests individus es converteixen en personatges d’unes escenes que tenen lloc al llarg de vint-i-quatre hores i, en conjunt, se’n desprèn la imatge d’una societat en què la gent experimenta una soledat profunda, segueix una existència governada per la rutina, sent penediment per actes comesos i recança per actes no comesos, i li costa aclarir els propis sentiments i, encara més, comunicar-los. És la paradoxa de la modernitat: la densitat de la població augmenta, com també la facilitat dels intercanvis, però les relacions es fan més difícils, el treball més alienant, i a les persones els és més feixuc identificar-se amb el paper que juguen en la societat.

Contribueix a la sensació de formigueig el fet que cada personatge està connectat amb el que ve a continuació, i a vegades amb algun altre, per relacions de parentiu, d’amistat, d’amor, professionals o merament circumstancials; a vegades ni tan sols ho saben, i pot ser que només coincideixin en un lloc. Aquestes interconnexions fan pensar en films com Short Cuts o Crash, i, com aquests, palesen l’existència d’uns lligams entre els éssers humans que obren més enllà del que podem o volem reconèixer. El subtítol del llibre, Novel·la coral en vers —que no li ha impedit guanyar el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater—, és discutible. De coral no en té res, perquè cada personatge va a la seva i no canten mai res junts. Tampoc és una novel·la perquè no hi ha una trama; encara que sí que ho seria atenent a l’estricta definició de Stendhal, segons la qual una novel·la és un mirall que hom passeja tot al llarg d’un camí. Que és en vers, no n’hi ha dubte: cada capítol és un poema compost en decasíl·labs; l’extensió varia de deu a trenta versos; però l’escassedat de figures retòriques i una redacció molt acostada a la llengua parlada l’aproximen a la prosa.

FOURMILLANTE
Miquel Àngel Llauger
Edicions 62
80 pàgines
16 / @ 7,99 euros

Llauger, a part d’un bon grapat de llibres de poesia, és autor, juntament amb Jaume Bosquet, de la traducció d’Antologia de Spoon River, d’Edgar Lee Masters, obra que clarament ha influït en Fourmillante. La diferència principal és que els personatges de Masters són morts i parlen de la seva vida en primera persona; els de Llauger són retratats per un narrador omniscient que poques vegades posa paraules en les seves boques. L’un reflecteix la vida d’un poble imaginari de l’oest mitjà dels Estats Units al final del XIX, una societat encara agrària per tant, i l’altre, la d’una ciutat situada a la latitud 39, única dada esmentada però suficient per suposar que es tracta de Palma. Tanmateix, podria ser qualsevol altra ciutat europea, on també hi hauria treballs precaris, polítics corruptes, premsa sensacionalista, parelles adúlteres, sexe amb estímul químic, joves addictes a drogues, joves addictes a internet i sacerdots amb la fe perduda, per dir només alguns dels temes socials que apareixen a Fourmillante. És un excel·lent intent d’incitar nous lectors a llegir poesia, gràcies a un llenguatge accessible i a situacions fàcilment compartibles; l’inconvenient és que aquesta mena de breus relats en vers s’assemblen a la prosa; encara no ho són —gràcies al ritme que el poeta sap donar als decasíl·labs—, però s’hi acosten de pressa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >