Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Un lloc per als museus

El MNAC, primer museu del país, mereix més recursos, que ja els retornarà amb escreix

La façana del Macba de Barcelona.
La façana del Macba de Barcelona.

Me’n vaig assabentar per les goteres, abans de sortir de l’edifici: tornava a ploure. Em trobava a Montjuïc, a la Sala Oval del Palau Nacional (el que acull el MNAC, el Museu Nacional d’Art de Catalunya) i uns plàstics protegien de l’aigua una cantonada dels 700 metres quadrats d’un dibuix immens i intrèpid de Perico Pastor. Ja fora del Palau, vaig alçar la vista i vaig veure cúpules embolcallades de blau, per si hi havia despreniments. L’edifici, el llegat arquitectònic més conspicu de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1929) a Barcelona, és una incongruència anacrònica que mai ha pogut funcionar bé.

Però és el que tenim, la seu central del Museu Nacional. El primer és que no caigui a trossos, que no tingui goteres. Ja sé que aquestes coses no fan guanyar les eleccions a ningú, però el primer museu del país mereix més recursos, que ja els retornarà amb escreix. El MNAC és un consorci entre l’Ajuntament, la Generalitat i l’Estat i ha d’operar com ho han de fer les institucions, independentment dels seus amos.

I després? Després caldrà permetre que el Museu Nacional baixi de la muntanya, s’apropi a la ciutat i traslladi la seva col·lecció moderna al Pavelló Victòria Eugènia de la Fira. Per aconseguir-ho, necessitem polítics amb visió institucional, que entenguin que la cultura d’una ciutat, d’un país, es construeix a llarg termini. Però també necessitem societat civil culta, persones com Antoni Gallardo i Balart, amb unes donacions que enriqueixen el Museu i, a la llarga, a tots nosaltres. En altres països, acostuma a explicar Pepe Serra, director del MNAC, molts dels empresaris competeixen amb els polítics per fer-se un lloc als patronats dels museus. Aquí es compren un vaixell.

Si l’arquitectura del Palau Nacional delata el retard cultural d’aquella Barcelona posseïda per un capità general fa 90 anys, la història del seu altre gran centre cultural, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), mostra quant de temps més va costar i continua costant en aquesta ciutat fer lloc per a les avantguardes artístiques: el 1960, la primera seu del que acabaria sent el Macba va ser la cúpula del cine Coliseum, una iniciativa privada que pugnava per obrir la modernitat al públic. A mitjans dels anys vuitanta del segle passat, l’alcalde Maragall va aconseguir consorciar-se a mitges amb la Generalitat de Pujol i encarregar el projecte de l’actual Macba a Richard Meier, un arquitecte nord-americà que és Premi Pritzker. Això avui seria més difícil, ja que mig país posaria el crit al cel, per allò de la proximitat, que aquí també hi ha arquitectes (però els Pritzker d’aquí, RCR Arquitectes, d’Olot, construeixen a Bèlgica o a França sense problemes). En tot cas, el Museu va arrencar el 1995 i ens permet avui admirar obra com la d’Antoni Muntadas (1942), per ventura el més culte dels grans artistes barcelonins en actiu (i resident a Nova York, per cert).

Ara el Macba intenta convèncer l’Ajuntament que la seva ampliació natural és la Capella de la Misericòrdia, a la mateixa plaça del Museu. Però el Consistori, de sobte, decideix que hi ha altres possibilitats, com instal·lar-hi un centre d’atenció primària. Que el Museu marxi amb el seu art cap a una altra banda, més lluny.

Que marxi no és una bona idea: els qui visiten un museu volen poder veure’l sencer, sense necessitat d’haver d’agafar un autobús. El Macba, gairebé com el MNAC, també està gestionat per un consorci. La classe política hauria de deixar fer a les institucions, no hauria de pretendre apoderar-se’n.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >