Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Protegir i servir

Els edificis inclosos al nou catàleg haurien de poder canviar d’ús abans que morin museïtzats

L'edifici de La Unión y el Fénix, al passeig de Gràcia de Barcelona.
L'edifici de La Unión y el Fénix, al passeig de Gràcia de Barcelona.

El Departament de Cultura de la Generalitat ha fet públic el Catàleg de l’arquitectura del segle XX a Catalunya, llista extensa de més de 400 edificis a protegir, molts més dels quasi 80 actuals. A priori és una bona notícia, en la mesura que l’arquitectura contemporània mereix certa atenció fora dels casos més coneguts, principalment d’arquitectes relacionats amb el modernisme. A la llista encara li cal alguna revisió i alguns ajustos, però cal confiar que finalment reculli, amb intel·ligència i el saber necessaris, el millor de l’arquitectura recent de Catalunya. En aquest sentit, és oportú fer un parell d’observacions.

La primera és menys important, i de fet no fa canviar gaire el conjunt de les obres a protegir; em refereixo al que sembla un predomini de l’autoria de les obres. Tan sols cal fer un repàs del publicat aquests dies per veure com en són de llaminers per a la premsa els noms propis dels arquitectes, per sobre de les obres en si mateixes. Això es deu al fet que, quan s’elaboren llistes per a un catàleg, sol ser relativament fiable seguir un autor per veure altres obres seves i trobar-hi arguments de qualitat, però algunes vegades això no és així. No han faltat els recomptes per veure quantes obres tenen uns o altres al catàleg, i establir un rànquing que ni ajuda ni serveix. Tampoc ajuden gens expressions com ara “arquitectura d’autor” o “estrelles convidades internacionals”, referint-se als arquitectes estrangers que han construït a Barcelona. Tot plegat, el que calia esperar.

Darrere l’autoria apareix immediatament l’avorrida qüestió de “l’estil”, i que es podria haver deixat en un lloc secundari. Les obres interessen pel que són, no pel que signifiquen, no tota l’arquitectura és un art, o si més no ens aniria millor si no ho fos. Són bones obres, aporten bellesa als llocs, tenen una utilitat, i moltes duren molt de temps. Els recomptes apareguts fan un èmfasi innecessari en quantes obres té el racionalisme davant del modernisme, el noucentisme o el postmodernisme en el catàleg. L’arquitectura moderna hi té un lloc pel valor de les obres i no pel fet de pertànyer a un estil. La mateixa ciutat o el paisatge són elements de judici molt més valuosos: en el cas que ens ocupa, atorguen més consistència a un conjunt pel fet de compartir un lloc que no pas per pertànyer a un mateix estil. Respecte d’això, en aquesta ocasió s’ha corregit el menyspreu envers algunes obres castigades fins ara per no ser racionalistes, modernes o de l’Escola de Barcelona, com ara l’edifici de La Unión y El Fénix, al passeig de Gràcia, o el de Banesto de la plaça de Catalunya.

Però el que és més important d’assenyalar és si, ara que s’han protegit, seguiran fent servei? Es permetran en aquests edificis intervencions per adequar-los a un nou ús, per exemple? Qui jutjarà i com es valoraran les intervencions en aquests edificis? Com es decidirà el nou ús d’aquests edificis protegits, arribat el cas? Se’ls congelarà? El catàleg tindrà curadors? Més de 400 edificis són molts per no pensar que canviaran d’ús; en realitat molts ja ho han fet, però fins ara no tenien protecció, com per exemple el sobri edifici Nestlé del carrer Aragó, que és —des de fa uns anys— un edifici de la Generalitat ocupat actualment pels Serveis Territorials d’Habitatge. Molts d’aquests edificis, malgrat l’autor, poden seguir tenint una utilitat més enllà de per què van ser construïts. Cada cop més sovint s’intervé en edificis amb valor arquitectònic, i molts d’ells segur que seran en aquest nou catàleg. Així doncs, benvingut sigui. Però si ara, com asseguren els responsables de Cultura, es vol que la societat se’ls faci seus, deixem que els edificis complexin el seu destí i que perllonguin la seva vida canviant d’ús: més val això que no que morin museïtzats i inútils. Cal, doncs, ser oberts de mires i pensar en els edificis com a construccions que duen a l’ADN el canvi d’ús, perquè el que no poden fer és canviar d’autor. Per aconseguir que segueixin fent servei, els curadors del nou catàleg no han de ser experts en estils ni en història, sinó arquitectes que pensin en quins usos són més adequats perquè el catàleg sigui un instrument per protegir i servir.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >