Selecciona Edició
Connecta’t
Llibres

Refer la tradició

L’antologia poètica LGBTQ no descobreix cap gran autor ni dona claus interpretatives

Blai Bonet és un dels autors antologats en la proposta 'Amors sense casa'.
Blai Bonet és un dels autors antologats en la proposta 'Amors sense casa'.

Els criteris en què es pot basar una antologia són múltiples, sempre arbitraris i tots acceptables si el resultat és oferir-nos un conjunt de textos literàriament valuosos. Amors sense casa reuneix 97 poemes catalans, d’extensió variable (quatre són fragments de peces més llargues), pertanyents a 34 autors, 14 dels quals han nascut en l’últim quart del segle XX. Prenent com a referència la data de publicació, trobem que 37 poemes pertanyen al segle passat, 18 a la primera dècada de l’actual, i 38 a la dècada en curs, més quatre d’inèdits. D’entrada, no sembla gaire engrescadora l’absència de distincions estètiques, ni la juxtaposició de poetes com Blai Bonet o Jaume Creus amb altres que no tenen encara una obra consolidada. El que tenen en comú aquests textos és que, en paraules de l’antòleg, “abracen l’espectre gai, lèsbic, bisexual, transsexual i queer”, és a dir: un aspecte extraliterari.

'Amors sense casa. Poesia LGBTQ catalana'

Refer la tradició

Antologia a cura de Sebastià Portell

Angle

240 pàg.

14 euros

És cert que la poesia ha format part de l’educació sentimental de molts lectors, i això fent abstracció de la tendència sexual explícita o subjacent que s’hi manifesti; però el que fa bo i perdurable un poema no té res a veure amb les peculiaritats del conflicte amorós que hagin servit de pretext a l’autor, ni encara menys amb les seves circumstàncies personals. En aquest aplec es tracta d’una altra cosa: a remolc de la introducció de la ideologia de gènere en la nostra societat, fer que la poesia testimoniï l’existència de sensibilitats minoritàries. Un propòsit no gens reprovable ni extraordinari: cada lobby amb el seu tema. El problema seria si es comença a demanar que la poesia faci una funció que no li correspon, com quan, en altres èpoques, s’esperava que els poetes es fessin ressò dels conflictes socials i adoptessin públicament determinades preses de posició política; no en va sortir res de bo.

L’antologia s’emmarca explícitament en un projecte de “reescriure la tradició”, però el fet que la major part dels poemes triats siguin més aviat recents denota que, més que a la revisió del passat, està orientada a condicionar el futur. De la referència explícita a Harold Bloom i la voluntat proclamada de “fugir del cànon, la unitat i la uniformització”, es desprèn que Sebastià Portell, escriptor i, diu, “apassionat en l’estudi de les identitats sexuals i de gènere”, s’entesta a lluitar contra molins que no li permeten veure els gegants. El cànon de Bloom, revisable i qüestionable com tots els estudis no sectaris, conté autors essencials de la nostra tradició, però no hi són —al cànon— i no ho són —essencials— pel fet de ser veus “masculines, no racialitzades, heteronormatives i de classe benestant”, sinó per la seva originalitat i influència. Que les coses podien haver estat d’una altra manera, ningú no ho dubta, però la història, també la història de la literatura, s’ocupa del que ha passat, no del que hauria pogut passar.

Després d’Amors sense casa, no hi ha gaire res a reescriure; ni aporta el descobriment de cap gran autor que hagués estat proscrit per una conjura de mascles alfa, ni reinterpreta cap text amb una clau nova. Això no li treu importància com a document que recull testimonis sobre la problemàtica que afecta certes maneres d’estimar —per exemple, el de Martí Sales, o l’inèdit de David Vilaseca—. La llàstima és que, amb el vent de la moda a favor, hi hagi també alguns textos que no passen d’acudit dolent, com algú que ens informa que la femella del cavallet de mar “injecta els ous a la bossa incubatriu del mascle”. Deu ser la seva proposta per fer un món millor.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >