Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Anàlisi d’emocions en crisi

A la primera novel·la d’Orriols el millor és la intensitat del conflicte interior: esdevé acció

La protagonista reflecteix els vaivens emocionals de tota pèrdua.
La protagonista reflecteix els vaivens emocionals de tota pèrdua.

A Aprendre a parlar amb les plantes, la seva primera novel·la, sembla que Marta Orriols (Sabadell, 1975) s’hagi plantejat dur la contrària a les premisses que alimentaven els contes del seu llibre anterior, Anatomia de les distàncies curtes: els personatges vivien unes històries exemptes de dramatisme, es conformaven amb la normalitat dels seus quefers quotidians, i les seves preocupacions se circumscrivien als àmbits domèstics i familiars, als cercles laborals, a la recerca del confort i el benestar. Però a pesar de l’optimisme amb sordina que ritmava els avatars dels seus dies, un halo de tristesa envaïa cada narració: la comunicació amb les parelles i els amics era defectuosa, els moviments imprevisibles de la realitat els desconcertaven, i enlloc hi havia l’eufòria tranquil·la d’un final feliç. A Aprendre a parlar amb les plantestot es capgira perquè l’agent provocador que agafa Orriols per construir aquesta novel·la és el caos i la banalitat —el melodrama— d’una dona que, en un lapse de temps molt curt, ha d’aprendre a conviure amb dos dolors: durant un dinar la seva parella li comunica la intenció de separar-se a causa de l’aparició d’una tercera persona, i, a la tarda, rep la notícia que la parella ha sofert un accident mortal. Els amics i els familiars, que desconeixen la traïció sentimental prèvia, s’esforcen a envoltar-la amb totes les estratègies comunes per consolar-li el dol, i aleshores el lector se submergeix en l’anàlisi intens, i a vegades excessiu, d’un sac d’emocions en crisi.

'Aprendre a parlar amb les plantes'

Anàlisi d’emocions en crisi

Marta Orriols

Edicions del periscopi

250 pàg.

17,50 euros

“Les espècies que sobreviuen no són les més fortes ni les més intel·ligents, sinó aquelles que s’adapten més bé al canvi”, recorda la protagonista, Paula Cid, una neonatòloga d’un hospital barceloní que ja quaranteja, òrfena de mare des de petita, i que va decidir no casar-se ni tenir fills amb la mateixa rotunditat que la va impulsar a viure lluny del barri on va néixer. Orriols cataloga els estats d’ànim de la protagonista, les seves conversions graduals a la nova circumstància, la dificultat de la invenció d’una rutina nova mentre combat els mals d’una pèrdua, la ràbia contra la desil·lusió de saber-se enganyada, la part de la vida incoherent d’una dona que, de sobte, s’ha vist abocada a l’errància moral. El principal encert d’Orriols és haver concedit als vaivens emocionals de la protagonista una textura versemblant, i aconseguir que tots els seus actes vagin acompanyats de la mateixa “melodia agredolça”, “minimalista i molt commovedora”, que Paula Cid detecta a la composició musical que el seu pare li dedica després d’un dinar de Nadal.

Els millors moments d’Aprendre a parlar amb les plantes són quan Paula Cid adquireix tot el protagonisme i no es relaciona amb ningú, quan analitza el seu present, quan indaga quin futur l’espera, quan examina com la felicitat inicial de la seva vida en parella es va anar decandint sense que res d’excepcional l’avisés que era així: són moments de silenci, de soledat, d’espera d’alguna cosa inaprehensible —potser l’elaboració d’una nova sensibilitat afectiva i moral—, de molta tristesa, i els conflictes de la protagonista són de tal intensitat que acaben per convertir-se en verdaderes accions. Quan se surt d’aquests cercles, però, la vivesa de la novel·la decau perquè els personatges secundaris que es relacionen amb la protagonista —i les situacions que desencadenen— semblen complir al peu de la lletra amb les trivialitats que s’esperen del model que representen: la mare de la seva parella és tal com l’imaginari popular concep la figura d’una sogra; l’amant que coneix a l’aeroport d’Amsterdam té algun punt de semblança amb el protagonista d’Els ponts de Madison —del llibre, no de la pel·lícula—; i l’alegria jove de les infermeres i la satisfacció maternal de l’amiga íntima que l’acompanyen al llarg de la novel·la només serveixen per puntejar una cosa òbvia: el trasbals de la seva nova situació.

A pesar d’aquests inconvenients, que afecten la dinàmica de la novel·la —i d’una prosa que no sempre llueix les millors virtuts dels moments més exemplars—, el que s’imposa a Aprendre a parlar amb les plantes —la novel·la d’un viatge interior que porta a la resurrecció i a una apoteosi final de llum i vida— és l’equilibrada conjunció que Orriols assoleix entre el sentiment i la reflexió. </CS>

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >