Encarna Roca: més que única
El gran mèrit de la magistrada del Constitucional va ser entendre que la Constitució no només era una llei suprema que regulava els òrgans de l’Estat, sinó que també incidia en les relacions socials
Fa un parell de setmanes, als espectaculars salons del Casino de Madrid, a dos passos de la Puerta del Sol, va tenir lloc el solemne lliurament del Premi Pelayo per a juristes de reconegut prestigi, concedit enguany a la il·lustre civilista Encarna Roca Trías.
No es tracta d’un premi més, l’han obtingut les figures més destacades del món jurídic espanyol, entre d’altres, per exemple, Eduardo García de Enterría, Aurelio Menéndez, Manuel Jiménez de Parga, Francisco Rubio Llorente, Landelino Lavilla, Miguel Herrero de Miñón, Mª Emilia Casas, Fernando Ledesma, Juan Antonio Ortega, Juan Antonio Xiol, Eduardo Torres Dulce o Antonio Hernández-Gil. La companyia d’assegurances que patrocina el premi designa un jurat que any rere any ha sabut escollir un jurista indiscutit. Aquest any ha estat Encarna Roca.
El lliurament del premi a la professora Roca va reunir centenars de juristes, que no només van omplir el gran saló principal sinó diversos d’adjacents des d’on es va poder seguir l’acte per circuits tancats de televisió. Els discursos van tenir un gran nivell, van demostrar que els oradors coneixien a fons l’obra i els altres mèrits de la guardonada, el seu important paper en el món jurídic de les últimes dècades, la transcendència dels seus escrits en la doctrina, en la jurisprudència i fins i tot en les lleis, i l’estima i la simpatia general per una personalitat estimada i entranyable.
“Quan finalitzi el seu mandat al Tribunal Constitucional, després de vendre la seva casa de Barcelona, ha decidit continuar residint a Madrid”
Encarna Roca ha estat catedràtica de Dret Civil de la Universitat de Barcelona des dels anys setanta. El gran mèrit de Roca en aquells anys de joventut i aprenentatge va ser saber captar que l’entrada en vigor de la Constitució posava en qüestió el dret civil que ella havia après, va ser entendre que la Constitució no només era una llei suprema que regulava els òrgans de l’Estat, sinó que també incidia en les relacions socials entre persones, la matèria pròpia del dret privat, de manera eminent del dret civil.
Els drets fonamentals, especialment el dret a la igualtat i els propis de la vida privada, el repartiment de competències en matèria de dret civil entre l’Estat i les comunitats autònomes, especialment les dotades de dret foral o especial, a més d’altres principis i regles constitucionals, van transformar profundament la matèria de dret civil. Això ho va veure de seguida Encarna Roca –i també el seu mestre Villavicencio–, potser abans que ningú. I es va posar a treballar des d’aquesta perspectiva convençuda que el dret només es justifica per ser una ciència pràctica encaminada a regular la nostra convivència conforme al desenvolupament dels principis i regles constitucionals. Va estudiar com el principi d’igualtat transforma la posició de la dona en la societat, com el dret de família també quedava modificat, com la vida privada, especialment la intimitat, també es veia afectada per la Constitució. Un nou dret civil s’il·luminava i la força vital i la responsabilitat de Roca van aportar instruments ben fonamentats per contribuir al fet que, tal com ha de ser, la norma modifiqués la societat.
En aquesta línia, la professora Roca ha estat una peça clau, potser la més ferma defensora d’aprofitar les possibilitats que oferia la Constitució per aplicar tot això al dret civil especial de Catalunya. Per això he dit que no només ha influït en la doctrina i en la jurisprudència, sinó també en la llei, en la catalana i també en l’espanyola, des de la seva posició de membre de la Comissió General de Codificació. Per seguir en aquesta obstinació, el 2005 va passar a magistrada del Tribunal Suprem i després del Tribunal Constitucional.
Havent-ho estat tot al món jurídic català, va afrontar el comprensible mal tràngol que el claustre de la Universitat de Girona intentés desposseir-la del títol de doctora honoris causa d’aquella universitat per motius polítics mancats de justificació i impropis d’una seu acadèmica que ha de tenir l’excel·lència en el saber com a màxima aspiració. No sé com va acabar l’assumpte, però quan finalitzi el seu mandat al Tribunal Constitucional, després de vendre la seva casa de Barcelona, ha decidit continuar residint a Madrid.
El savi jurista Antonio Pau, que al Casino de Madrid va glossar àmpliament la seva vida i la seva obra, la va definir com una persona independent, seriosa, enèrgica, entusiasta i infatigable. “Independent fins i tot d’ella mateixa”, va puntualitzar Pau, com ha de ser-ho un bon jurista. I va afegir alguna cosa que la defineix amb sibil·lina exactitud: “Totes les persones són úniques, evidentment, però tinc la impressió que l’Encarna ho és encara més”.
