Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Per llogar-hi cadires

Que Jesucrist s’hagués amarat de doctrines egípcies molt arcaiques entra de ple en el disbarat

A Contra Flac, Filó narra la persecució dels jueus d’Alexandria, l’any 38 dC, pels grecs i els egipcis.
A Contra Flac, Filó narra la persecució dels jueus d’Alexandria, l’any 38 dC, pels grecs i els egipcis.

 La col·lecció Els clàssics de l’Índex, de l’editorial amb aquest nom, ha publicat obres de molta solvència, com ara les Meditacions, de Marc Aureli, o l’Elogi de la follia i una tria dels Adagis, d’Erasme de Rotterdam. Per això és estrany que hi hagi tingut cabuda un llibre que, en part, significa una molt bona aportació a la bibliografia del jueu hel·lenitzat Filó d’Alexandria, però que en part alterna és un enorme disbarat: Filó d’Alexandria, Contra Flac, traducció de Lluís Rovira i Masnou, edició de Llogari Pujol-Boix (Barcelona, Llibres de l’Índex, 2018.)

Pel que fa a la part bona podem estar contents, perquè és molt escassa la literatura en català d’aquest autor a cavall dels segles I aC i I dC: només en teníem, fins ara, La creació del món i altres escrits, editat a la col·lecció Textos filosòfics (1983) i el De vita contemplativa, editat pel Servei de Publicacions de la UB (2006).

En aquest opuscle d’avui, Filó narra la persecució de què van ser víctimes els jueus d’Alexandria, l’any 38 dC, per part de la comunitat grega del lloc, i potser també de l’egípcia: tot això al temps que Aule Avili Flac (en llatí, Flaccus) era governador d’Egipte per designi de l’emperador Tiberi. Flac va començar l’administració de la província amb seny i competència, i gran respecte per les diverses comunitats i religions presents a Alexandria, fins que a Tiberi va succeir-lo Calígula. Llavors Flac, per satisfer el sanguinari, se les va haver amb la comunitat jueva, la qual va menysprear i humiliar, fins al punt de destruir les sinagogues o posar-hi a dins estàtues paganes, una veritable heretgia per als hebreus, enemics de tota representació icònica de Déu. Flac va tancar els jueus en un sol barri de la ciutat —un episodi antisemita com el del gueto de Varsòvia—, i els jueus van patir-hi tota mena de desventures: “Els jueus, per raó del seu gran nombre, s’hi trobaren apilotats fins al punt que els desgraciats, despullats de tot el que posseïen, es van estendre per la riba [és a dir, la costa mediterrània], buscaren asil als cementiris i, fins i tot, als abocadors. Mentrestant, els alexandrins es llançaren sobre les seves cases deshabitades per lliurar-se al saqueig; i, com en temps de guerra, es repartiren el botí... La gentussa es va apoderar de tot el que trobà...”.

Com que Jahvè no perdona els enemics del seu poble —diferència essencial amb la moral cristiana—, Flac va caure més tard en desgràcia, va haver d’exiliar-se a l’illa d’Andros, i, finalment, l’emperador va manar que el matessin de tan mala manera com ell havia tractat els jueus d’Alexandria. Fins aquí, tot molt alliçonador.

Però després del text de Filó, no se sap per quins set sous, Pujol hi afegeix una quarantena de pàgines, tot amollant les regnes, dedicades a una de les seves obsessions més ostensibles —hi ha diàlegs molt sucosos a YouTube quant a aquesta qüestió—, és a dir, la suposada vinculació de la tradició neotestamentària amb les religions i els cultes dels egipcis... de l’any 3.000 aC. En aquests documents esmentats que es troben a internet, Pujol assegura que tota la doctrina de Crist prové d’una mena d’“adaptació” de mites i creences egípcies afegides a una figura terrenal que, segons els primers cristians —i això sí que és veritat— s’havia de mitificar tant com fos possible. Però a Pujol li hauria bastat confrontar el Nou Testament i els evangelis apòcrifs amb l’Antic Testament per entendre que tot el que els primers cristians van inventar sobre el suposat messies són coses que ja es trobaven a les profecies d’Amós, d’Isaïes, fins i tot als Salms davídics. Ho explica molt bé qualsevol Bíblia amb correspondències entre el Nou i el Vell Testament. Potser és cert, com volia Freud, que Moisès era egipci —no el va trobar la filla del faraó a les aigües d’un riu?—, però que Jesucrist s’hagués amarat de doctrines egípcies molt arcaiques entra de ple en el disbarat. (Així li ho va expressar, amb gran amistat, l’especialista espanyol Antonio Piñero). O Crist va ser un fariseu reformador, o va rebre ensenyances dels essenis a través del Baptista, o va ser un independentista zelota: més hipòtesis no es poden fer.

Doncs bé, reblant el clau, el nostre llibre acaba amb l’intent de demostrar que els textos de sant Pau també troben l’origen no solament en Filó d’Alexandria (això és versemblant, en la mesura que tant Joan Evangelista com Pau van ser pensadors hel·lenitzats, com Filó), sinó també en un conte egipci anomenat El nàufrag, de la dinastia divuitena, entre 1550 i 1295 aC, perdut en la memòria de tothom en temps de Crist.

En suma: tot plegat seria per llogar-hi cadires, si no fos que Llogari ostenta la bona fe de qui vol desentranyar els secrets d’allò que molts especialistes, com Harold Leiner, han anomenat “la invenció del mite cristià”. Al cap i a la fi, com em va dir el savi Geza Vermes, hebraista, en una visita que li vaig retre a Oxford fa molts anys, de Jesús només sabem una cosa certa: que Ponç Pilat el va fer crucificar. Tota la resta es troba tan carregada d’incerteses, fantasia i fonts veterotestamentàries, que Pujol deu haver pensat que també podia aportar-hi la seva imaginativa saviesa. I embolica que fa fort.

 

 

 

 

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >