Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Ferums a l’oasi català

Els portaveus parlamentaris quan parlen des del faristol massa sovint no ho fan per a la resta de diputats sinó perquè el missatge es reculli, sobretot, a Twitter i Facebook

Inés Arrimadas el passat 3 d'octubre al faristol del Parlament.
Inés Arrimadas el passat 3 d'octubre al faristol del Parlament.

«Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%». Sense pretendre-ho, el president Pasqual Maragall va obrir el febrer del 2005 amb aquesta frase la porta d’una nova cultura política de la què aquests dies al Parlament veiem la cara més descarnada. El cap de l’oposició, Artur Mas, va respondre-li que «havia perdut els papers» i que era necessari entre PSC i CiU «un cercle de confiança, que no d’amistat». D’altra banda, la legislatura se n’aniria a fer punyetes. Maragall es retractà, però res ja no va tornar a ser igual.

Sembla que ha passat una eternitat d’aquest moment que va tirar per terra la metàfora de l’oasi català. Una definició de la política catalana que des del seu ús inicial referit al desig de bon govern plantejat després dels Fets d'octubre de 1934 pel periodista Manuel Brunet —llegeixin la biografia de Francesc Montero—, la va reelaborar Antoni Rovira i Virgili com una mena de bones formes parlamentàries catalanes davant de la brega a les Corts republicanes.

Amb els anys aquesta perspectiva es va consolidar com a mite —el mateix que el del ‘pactisme català’ enfront del comportament castellà al Congrés—. El «no ens farem mal» entre les elits polítiques o la cortesia parlamentària s’acarava, afavorida per una interrelació familiar que els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs van mostrar en un llibre homònim, a expressions com la de «tafur del Mississipí» que Alfonso Guerra va dedicar a Adolfo Suárez.

En l’imaginari catalanista perviu la concepció que la brega dialèctica s’ha importat de fora de Catalunya. És per això que des d’aquests rengles s’assenyala Ciutadans —malgrat ser una formació autòctona— de la introducció d’aquest estil al Parlament i s’assumeix que han dut l’“espanyolització” de la política a la Cambra catalana. Saber amb exactitud el paper dels d’Arrimadas i sobretot el de la seva comunicació, sense apriorismes, en la transformació del llenguatge i relació dialèctica entre grups polítics requeriria una investigació acadèmica.

És evident, però, que el verbalisme contundent, despectiu, és una tendència general, com a mínim en l’àmbit comunicatiu occidental. Capficats en el complex moment polític, sovint oblidem que el procés i el debat abrandat al Parlament no són sinó una particularitat de tendències i corrents més generals. A ningú se li escapa, però, que les xarxes socials en són el factor central.

Els portaveus parlamentaris quan parlen des del faristol massa sovint no ho fan per a la resta de diputats sinó perquè el missatge es reculli, sobretot, a Twitter i Facebook i arribi a un públic cada vegada menys interessat per l’anàlisi reposat del paper i més en el consum ràpid del mòbil que en comptes de generar dubtes i reflexió no fa sinó consolidar la posició pròpia.

Fer això requereix missatges simples i directes, la pèrdua de la gamma de grisos que és, precisament, l’essència de la política parlamentària. I això de manera indefectible duu a un plantejament frontista en el què tot s’hi val per tenir més ressò mediàtic. Una intervenció de matís, complexa, no resulta llaminera per als mitjans. D’aquí que en el fast food i el self-service comunicatiu les veus que s’esforcen en aquesta direcció siguin més absents. Això, però, comporta riscos dels quals no és segur que siguem prou conscients.

Enguany Benjamin Carter Hett ha publicat un llibre interessantíssim que prova de resoldre l’eterna qüestió de com fou possible l’ascens de Hitler al poder. The Death of Democracy. Hitler’s Rise to Power and the Downfall of the Weimar Republic parla dels anys trenta, però amb una voluntat manifesta d’incidir en el present. El professor d’Història de la City University de Nova York conclou que per evitar que la democràcia se’ns escoli entre les mans, com a l’Alemanya dels trenta, és cabdal no trencar les regles que mantenen el sistema democràtic perquè arribarà un moment en què serà imprescindible un marc de referència al què ancorar-se. El relativisme i la degradació d’aquest sistema són perillosos.

Una altra conclusió de Carter Hett, que té molt a veure amb la dialèctica parlamentària, adverteix de no tenir la voluntat de destruir l’oponent polític que creu i respecta les regles democràtiques. Sobretot perquè aquest adversari, a qui no s’ha de convertir en enemic, serà crucial per plantar cara quan actuïn aquelles forces disposades a erosionar la democràcia per beneficiar-se’n.

Inclús en els darrers trenta anys és probable que la metàfora de l’oasi català no hagi passat mai de descripció imperfecta de la realitat. Tanmateix, si els nostres representants electes no prenen aviat consciència d’on ens condueixen amb la seva actitud i exemple és segur que acabarem convertint l’oasi en un femer. I ja sabem què passa quan la matèria orgànica fermenta.

Joan Esculies és escriptor i historiador

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >