Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La llibertat dels polítics presos

Treballem perquè no hi hagi presos i a la vegada treballem per la normalitat, de manera que una cosa i l’altra arribin a ser possible juntes i com més aviat millor

Protesta a Lledoners pels poítics presos.
Protesta a Lledoners pels poítics presos.

Ningú pot ser insensible a la privació de llibertat. I encara menys quan és una persona propera. Sigui o no culpable. Hi ha una qüestió de solidaritat humana, que en la nostra cultura es veu impregnada de la moral cristiana en la qual ens hem criat. Compadir i visitar els presos és una de les obres de misericòrdia que s’ensenyava al catecisme i no hauríem de deixar de complir-les encara que el món s’hagi fet descregut.

El primer de tot és, doncs, la més senzilla simpatia amb els qui fan presó, i encara més quan no es tracta de compliment de penes, sinó d’una reclusió provisional dictada per la dura resolució d’un jutge, temorós de reiteracions delictives, d’encobriments o d’ocultament de proves o de fugida dels acusats.

Es pot entendre la presó provisional, però sempre que sigui decisió d’una justícia diligent. Quan és lenta i tocatardana, la presó provisional fàcilment esdevé injusta. I això val per a qualsevol tipus de delicte. L’única explicació, la gravetat dels fets imputats, no deixa de ser una presumpció de culpabilitat que no hauria de destruir la presumpció més bàsica i elemental d’innocència.

La injustícia de la presó, i fins i tot de la imputació, sempre és relativa. Sobretot si fem el dolorós exercici de la comparació. Els qui van fugir per evitar la presó no van fer potser de carcellers dels qui van quedar a la presó? Al cap i a la fi no hi hauria perill de fugida ni de reiteració si tots plegats, els responsables dels fets d’octubre, haguessin acudit en bloc a la justícia a fer-se processar, i empresonar si calia, en lloc d’inventar-se quimèriques i inútils cases de la república a Waterloo.

Presos i fugits comptats, no s’acaba aquí la llista dels responsables, els amics dels empresonats que van prendre decisions cabdals, i que potser fins i tot van prendre les decisions cabdals, i no es van trobar, en canvi, sota la lupa de la justícia perquè no tenien càrrecs públics o perquè no eren prou visibles. No els hauria de coure la consciència davant la llarga presó que pateixen els seus companys d’aventura política? O potser és que hi ha classes entre els revoltats? Els senyorets que tertuliegen, prenen decisions i després s’amaguen o fugen, d’una banda, i els pencaires que donen la cara i pateixen la presó, de l’altra?

Tota la simpatia, doncs, per als empresonats. Com que són víctimes, caldria que al damunt no fossin instruments polítics de designis aliens. Ni tampoc dels propis, dels qui els fan servir de penyora d’improbables victòries. Certament, sabem que amb ells a la presó no hi pot haver normalitat. Cal, doncs, treure’ls de la presó, primer amb l’aixecament de la presó provisional, després amb bones defenses jurídiques i, finalment, amb mesures de gràcia, tant pel seu bé com pel bé del país, per tal que hi hagi normalitat.

No invertim, doncs, els termes de l’equació, com fan ara Puigdemont i Torra: mentre hi hagi presos no hi pot haver res més que protesta i desori. Treballem perquè no hi hagi presos i a la vegada treballem per la normalitat, de manera que una cosa i l’altra arribin a ser possible juntes i com més aviat millor.

La lògica de la solidaritat i la lògica de la política no poden ocultar la lògica de la justícia. Podem acompanyar-los, podem alleugerir la seva privació de llibertat, però no podem oblidar-nos de la justícia. També això ho trobem en els evangelis: benaurats els qui tenen fam i set de justícia. Si els volem al carrer cal que tots ens posem d’acord sobre el delicte: si hi va ser i quina mena de delicte va ser. Mitja Catalunya creu que hi va haver delicte i que cal que sigui jutjat, i l’altra mitja els creu innocents perquè aixeca la bandera dels drets dels pobles a l’autodeterminació, que justifica qualsevol vulneració de la legalitat.

Cal, doncs, que un àrbitre imparcial ho resolgui i aquest només pot ser el poder judicial. No n’hi ha cap altre. Ni fora ni dins. Ni públic ni privat. Si volem justícia sense àrbitre no tindrem justícia, sinó barbàrie i venjança. Perquè així sigui, tothom ha d’acceptar l’arbitratge: la regla de joc, la divisió de poders, els marges per a la defensa i per a l’acusació. Prejutjar, com s’està fent ara, és el mal més gran que es pot infligir als presos. Significa voler-los tancats durant molts anys.

Les decisions que han de venir són dures, és cert. I ho són més si es vol de debò la pau, la reconciliació i la convivència. Cal anar a judici, guanyar la llibertat dels presos, però acceptar també la legitimitat dels tribunals, no impugnant-los com si fossin els òrgans cruels d’una dictadura. Cal després acceptar les sentències i presentar els recursos pertinents, tot i saber que som en un Estat de dret, garantista i tutelat per òrgans judicials europeus. Cal, finalment, reconèixer l’error de la unilateralitat i demanar les mesures de gràcia per les quals segur que lluitarà amb èxit el conjunt de la societat, la catalana i l’espanyola, en el benentès que d’una experiència com aquesta només se’n sortirà, ens en sortirem, amb unitat civil, amb inspiració democràtica i amb un gran sentit d’Estat per part de tots els partits de govern.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ