Selecciona Edició
Connecta’t

La meva preciosa cal·ligrafia

El dissenyador gràfic i cal·lígraf Ricardo Rousselot és l'autor del logo de Casa Tarradellas i la inoblidable caixa de fusta i vermell de Farias

El dissenyador gràfic Ricardo Rousselot a l'estudi de casa seva.
El dissenyador gràfic Ricardo Rousselot a l'estudi de casa seva.

Només érem quatre o cinc. Ungits d’entre 52 per tenir la millor lletra de la classe, escrivíem les lliçons a la pissarra que la resta copiava en silenci en aquella aula atapeïda de la Barcelona del 1970, en la qual pluges continuades enfonsaven el sostre de canyís i guix i ratolinets escalaven les persianes venecianes després d’afartar-se d’entrepans oblidats i paper, entre d’altres, del diccionari vermell de francès que vaig heretar del meu pare… Les meves suposades virtuts eren una grandària de lletra equilibrada, rodona però no barroca, i línies rectes, tot plegat condimentat amb unes majúscules majestuoses.

Aquest episodi devia forjar el meu complex de Ripley highsmithià, aquest sentir-se especial, competent, sobretot necessari, encara que fos durant uns minuts, per després veure amb els anys aquest inqüestionable lloc en la glòria usurpat per d’altres (suposadament) menys vàlids gaudint del reconeixement que hauria d’haver estat per a qui aviat va esdevenir invisible.

La manera en què aquella lletra ha anat degenerant fins a la que ara omple, inintel·ligible, mitja dotzena de llibretes Din A4 de notes periodístiques a l’any es dibuixa com una metàfora cruel de la distància entre el que es va somiar ser i el que s’ha acabat sent: és una grafia diminuta, uniforme en la seva deformitat, indesxifrable al cap de poques hores, tot just un pal que puja i un altre que baixa i algun punt flotant en una línia plana, electrocardiograma d’alguna cosa que, amb els anys, es va anar fatigant de bombar esperances.

El gris ambiental de la gegantina sala nua del Museu del Disseny de Barcelona és pastós i inhòspit, com ho era l’infinit passadís de l’escola, macerats tots dos per fluorescents en línia. La dantesca plaça de les Glòries fa que un arrossegui la mateixa tristesa miserable d’aquella sortida de l’escola a les fosques i fredes sis de la tarda. En fase de mendicitat metafísica no admesa, assisteixo al tancament de les conferències que han acompanyat l’exposició Dissenyes o treballes. La nova comunicació visual 1980-2003. Hi posa el colofó Ricardo Rousselot, 82 anys, que desgrana amb fines i homeopàtiques ironies –que bona part del mig centenar d’estudiants adolescents de l’auditori no semblen captar– 67 anys com a dissenyador gràfic i cal·lígraf incomparable. Ho fa davant de diapositives de la seva feina. Només per resumir: és el pare del restyling del paper de fumar Smoking o de La Casera, dels logos de Casa Tarradellas o de Ducados, de la majestuosa ampolla de vidre del conyac Carlos I Imperial, amb la qual la Casa Reial complimenta dignataris, i també d’aquesta inoblidable capsa de fusta amb rivets vermells i les lletres de Farias en un núvol de sanefes o bucles, registre en què el ponent és un fora de sèrie.

No buscava una classe d’anatomia tipogràfica: lluny dels vèrtexs, caps, astes, ulls, serifs i travessers, la recuperació de la il·lusió cal·ligràfica s’intuïa, per osmosi, com el succedani del retorn d’una altra il·lusió, de la tenacitat, de l’ambició fosa. Potser Rousselot hi ajudaria… D’entrada, confessa que té també milers de llibretes perquè ho omplia tot de gargots, tot just amb quatre o cinc anys: “Traçava lletres a la terra amb un pal i després perseguia com un boig qualsevol adult perquè em digués què volien dir, perquè jo encara no sabia llegir ni escriure”. A El Chaco argentí natal copiava lletres i números de les locomotores de l’estació que hi havia a prop, de qualsevol marca de qualsevol cosa i perseguia també el que pintava els aparadors de les botigues del poble perquè li ensenyés les composicions daurades dels anuncis.

Encara hi és tot, aquell nen inquiet, gairebé vuit dècades més tard. És aquí, en una caixa de luxe, de més de mil euros, que va fer per a Dom Perignon i els pernils Joselito. El traç era tan gongorià que els anunciants van insistir que escrivís clar el nom de les marques. “No entenien res; no s’ha de llegir, no cal: s’ha de vendre la fantasia d’aquest traç, el que evoca”, explica als assistents el creador de tota una tipografia amb un títol programàtic: la Despeinada.

Rousselot acostumava a bolcar-ho tot en el paper d’estrassa de la botiga de queviures de la seva mare. Ara fa el mateix amb un paper d’embolicar semblant perquè la sessió inclou un bonus track: demostració cal·ligràfica en directe. “No us espereu grans coses”, diu amb falsa modèstia una veueta que es filtra entre un atapeït cercle d’alumnes que desenfunden àgils els mòbils i graven o capten instantànies enviades de seguida per WhatsApp, i de tot això pren nota també àgil el periodista… a la llibreta i amb ploma estilogràfica.

“Faig servir les mateixes eines que Leonardo da Vinci o els antics quan van traçar els rudiments d’aquests mateixos caràcters”, diu mentre desplega dos estoigs de tela, un de carregat amb una vintena de pinzells; l’altre, amb una infinitat de plomes; algunes acaben com una espàtula i una altra no és més que una rústica canyeta amb una punta on encara es distingeix el color i la marca de la Coca-Cola. “Les faig jo, amb un tros de llauna... És que no es pot fer una lletra Romana Imperial sense un pinzell pla, ni una Cancelleresca sense una ploma sense punta”.

És aquesta tipografia, la Cancelleresca, la que recomana per aprendre l’ofici, i el pinzell abans que la ploma. La Romana Imperial, que sembla la més fàcil, és de les més difícils, avisa. Mentrestant, generós, ha començat a omplir folis amb noms dels assistents, i l’allau de peticions es torna frenètica. L’elegància innata en aquest remullar els plomins als tinters Watermann i Parker alenteix els temps i les ànsies. “La mà ha d’estar ben lliure, cap als 45 graus… És qüestió d’anar-hi jugant…”, ensenya, com si fos fàcil traçar aquests rul·los que neixen després d’una R de Ricardo retorçada sobre si mateixa; d’una P de Pedro amb una poderosa capçada; d’una S de Sandra que llisca silent; d’una J de Júlia que es desplega tota joiosa; d’una L de Laura que abraça l’aura; d’una V de Verónica que giravolta versallesca…

“Una lletra ha de ser funcional, només que de vegades convé afegir-hi algun detall; els grecs l’afegien al final”, sosté Rousselot. Les notes sobre la seva intervenció brillen amb més bona lletra que la resta de la llibreta, una escalfor fugaç contra el fred que ha deixat la llum perduda dels moments davant de la vella pissarra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >