Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Conciliar el poble amb els seus dirigents

Macron se sent frustrat perquè els ciutadans no en tenen prou amb un gest presidencial d’acostament: volen que els prenguin seriosament

El president de França, Emmanuel Macron.
El president de França, Emmanuel Macron. efe

 “No he aconseguit conciliar el poble francès amb els seus dirigents”. La frase és del president Macron. Al mateix temps que intentava esculpir-se una figura de monarca republicà a imatge i semblança del general de Gaulle, però sense l’autoritat forjada en la guerra ni la ironia que distingien el seu referent, el seu caràcter batallador l’ha portat a buscar el cos a cos amb els seus compatriotes. De vegades l’ha perdut l’arrogància. D’altres ha sortit escaldat. I ara fa autocrítica: “Els nostres conciutadans avui volen tres coses: que se’ls tingui en consideració, que se’ls protegeixi, que se’ls aportin solucions”, diu el president. I afegeix: “La consideració no ha estat suficient”.

La reflexió de Macron és d’utilitat en un món en què la política vesteix hàbits vells enmig de transformacions profundes. I els intents d’adaptació en comptes d’afavorir la trobada amb la ciutadania augmenten la distància i afavoreixen una polarització sovint artificial. Fa la sensació que, més pendents de dalt que de baix, els líders polítics no saben a qui s’adrecen i no entenen que el que la gent vol no és sentir bones paraules, sinó que se l’escolti: que la seva veu arribi a dalt. I els mitjans ja no són l’agent doble que manufacturava i enviava missatges de baix a dalt i de dalt a baix i que contribuïa així a configurar l’espai del debat democràtic.

La “consideració no ha estat suficient”. Macron se sent frustrat perquè els ciutadans no en tenen prou amb un gest presidencial d’acostament: volen que els prenguin seriosament. És a dir, que se’ls reconegui poder i paraula i, per tant, protagonisme polític. A aquest desencís amb una ciutadania que se sent aliena a les polítiques vigents, com hi ha respost la política? Amb l’arrogància tecnocràtica i amb la grandiloqüència enardidora de l’estratègia populista (comparteixo amb Éric Fassin que populisme no és una categoria política, és una manera d’actuar). És a dir, amb el domini dels experts i l’exaltació contra l’altre, estimulant el ressentiment davant de la incapacitat de resoldre els problemes. Totes dues opcions estan al servei del mateix: la submissió de la política al poder real, als diners. La diferència és que el discurs dels experts no pretén amagar, sinó legitimar aquest ordre –no hi ha alternativa– i el soroll dels polaritzadors, que preparen el terreny a la solució autoritària, enrareix l’ambient i és contaminant.

Els experts silencien la ciutadania en nom de la complexitat del món. Governar no està a l’abast de tothom, només els que estan preparats –i han passat pels ritus iniciàtics del poder tecnocràtic– poden fer-ho. La política perd sentit perquè no hi ha opció: es fa el que diuen els que en saben. Fins al punt que fins i tot la socialdemocràcia fa nosa. Un exemple: la impaciència de bona part del complex econòmic i mediàtic per fer fora el PSOE i els seus aliats del Govern. La rigidesa dels experts –i d’aquells que representen– és tan gran que ni tan sols són capaços de celebrar el que alguns ja anomenen el miracle espanyol: els antisistema s’han incorporat plenament al sistema. Els sap greu perquè temen que obri una via per eixamplar el camp, aquí a Espanya com a Portugal. La dominació dels experts –que deixa el poder cada vegada més en mans de poders contramajoritaris– és incompatible amb una democràcia liberal.

L’altra via és la grandiloqüència apocalíptica per a l’explotació de la por. Guanyar-se la gent mobilitzant-la contra falsos enemics: els immigrants, els musulmans, els que ens volen robar la pàtria, els separatistes, les minories, tot el que es mou. Un exercici amb efectes directes en termes de repressió i restricció de llibertats. És la desjerarquització de les prioritats de la ciutadania: construint enemics i fent-los responsables dels nostres mals es confonen les prioritats. I es crea una sensació d’emergència que permet eludir les qüestions que la ciutadania demana. Moralistes polítics, com diria Kant, que configuren la moral segons les conveniències del qui mana.

Macron constata que la gent continua desconfiant. Que ni el discurs dels experts, ni les apel·lacions patriòtiques, ni la por donen el reconeixement, la protecció i les solucions esperades. Almenys, és capaç d’enunciar el problema, en comptes de recórrer a la cridòria, com fa bona part de la dreta europea, també l’espanyola.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >