Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

L’amistat

Roberto Bolaño també em fa pensar en els llibres que potser vam escriure quan érem uns altres

Roberto Bolaño, fotografiado, el 1999.
Roberto Bolaño, fotografiado, el 1999.

Hi ha una columna de Roberto Bolaño que em té el cor robat. Es titula Son raros los amigos i es troba al llibre Entre paréntesis (Anagrama, 2004). Bolaño compara els amics d’antic, en concret aquells que hem deixat de veure, amb els dinosaures, per extints i per estranys. I explica que un bon dia en troba un a Catalunya, vell company de fatigues a Xile, trenta anys després. Reunions que segueixen el patró de primer saludar-se i després mirar de resumir-se, l’amic li explica una trifulga llunyana de dos joves que s’escapen dels trets d’una patrulla nocturna, saltant a través dels patis d’un barri perifèric. Un dels joves és l’amic, i Bolaño pregunta qui és l’altre que, és clar, és ell mateix: havia oblidat la peripècia i no s’hi reconeixia.

Suposo que tothom en té, d’amics d’aquesta mena. Gent amb qui vam collar i amb qui vam ser uns altres. La sorra de l’oblit, però, colga segons quins episodis. No sé quin paper hi juga la vergonya, quina proporció hi ha de moral o de por. El cas és que sovint, i prou, les capes de vida recent empenyen les anteriors cap al forat negre de l’omissió. I aquest mecanisme, tan útil, ens estalvia d’ancorar-nos en l’anècdota. Poden arribar a ser molt pesats, dos amics que no s’han separat mai. Dos granats que a cada sobretaula expliquen la facècia d’infància, amb un codi que és inintel·ligible per a la resta de comensals.

Bolaño també em fa pensar en els llibres que potser vam escriure quan érem uns altres. Frases presó que van fixar una imatge de nosaltres, els escriptors, darrere els barrots d’una parauleria, de l’estil que ja no fem servir. No és casual que el públic sempre demani el gag estrella, amb les pessigolles que sentim gràcies a l’anticipació. D’aquí que els inèdits pòstums generin tanta expectació. Però en aquest cas passa el mateix que amb els amics de vell, retrobats a la impensada. Hi ha lectors que volen el llibre de l’autor, repetit, una vegada i una altra. I hi ha amics que et demanen que siguis aquell previsible, constant, reiterat imbècil de quan éreu joves. Tant els fa, que ara naveguis per altres meandres del caràcter. Fins i tot s’ofendran, si per un cas no t’emmotlles a la imatge dissecada que conserven de tu.

La columna de Bolaño, finalment, és un cant a l’amistat, no pas als amics. L’amistat no necessita amics per manifestar-se. De vegades amb la memòria n’hi ha prou per sentir-ne el formigueig. Per això els millors amics són aquells que no reclamen cap prova periòdica d’amistat. Amics que no et renyen, no s’indignen si no els truques i, en canvi, alguna cosa et diu que de tard en tard pensen en tu. Amics remots que quan te’ls trobes són capaços d’entaular una conversa, com si t’haguessin vist ahir a la fleca. Amb els qui potser et ve de gust ser qui vas ser. Amics estranys i de debò, de tan il·lusoris.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >