Selecciona Edició
Connecta’t
ART

El ‘llibre laberint’ d’Amat

Nou cartografies fixen llocs de partida i destins, trajectes interromputs i penya-segats

Una mostra dels dispositius d'Amat.
Una mostra dels dispositius d'Amat.

Potser ja està tot inventat. La màquina de l’art funciona sola, el mateix croquis organitzatiu, els greixadors, els agents i els gerents, amb les seves instruccions i els seus enèsimes combinacions. Molts artistes han estat expulsats de la fàbrica, però, tot i així, s’entesten a explorar noves latituds. Porten una brúixola interior que assenyala dos nords, tres suds i dos ests. Intenten reconèixer el que veuen, apunten dades, classifiquen pedres, penetren en avencs i cartografien nous accidents. Són un pou de memòria en erupció cap al món present. Sentim les paraules de Borges en el seu Epíleg: “Un hombre se propone la tarea de dibujar el mundo. A lo largo de los años puebla un espacio con imágenes de reinos, de montañas, de naves, de islas, de peces, de habitaciones, de instrumentos, de astros y de personas. Poco antes de morir, descubre que ese paciente laberinto de líneas traza la imagen de su cara”.

Encara no ha arribat aquest moment, tot i que el dèdal, amb els seus dos fills, Ícar i Jàpige, ja està en construcció, escrivint-se. És un llibre laberint tancat en una galeria d’art que també és un antiquari. Parlem d’història però també de memòria. Se’l veu desplegat i replegat alhora, ordenat en l’alfabet d’una llengua babèlica amb símbols i sabers esotèrics, l’astrologia, l’intercanvi cultural entre l’oest (ocult) i els dos ests. El mnemosyne com a dispositiu per interpel·lar cadascuna d’aquestes obres que funcionen com a imatges: animals, figuretes i màscares tribals, capgrosos, verges, sacs i paquets, cordes, dibuixos anatòmics, calaveres i cervells, escales en miniatura, ceràmiques, larves, serps, calamars en la seva tinta, miralls... Una geografia en tres dimensions que suma pèrdues i conquestes, el Wunderkammem d’un pintor sense una obra definitiva, ja que la seva trajectòria és fragmentària, asistemàtica, discontínua, transversal, un flux torrencial amb derives en el teatre, la dansa, la performance, la instal·lació, l’escultura, la música i l’escriptura. Frederic Amat (Barcelona, 1952) desborda els carrils de les disciplines i després els filtra amb un llenguatge pictòric. A la galeria Artur Ramon ha construït un artefacte pensat per fer saltar correspondències, no les del món exterior, sinó les que configuren el seu propi rostre d’artista.

WUNDERKAMMER 9 CARTOGRAFIES

Frederic Amat
Galeria Artur Ramon
Carrer Bailèn, 19 Barcelona
Fins al 19 de gener

Davant d’aquest gabinet de curiositats hi ha nou cartografies que marquen llocs de partida i destinacions, trajectes interromputs i penya-segats. No vuit ni dos; nou. Perquè nou és el primer quadrat d’un nombre imparell, tres per tres mesos de gestació: l’ésser humà fet carn. I perquè és l’únic nombre capaç de “donar vida” a qualsevol altre nombre: 9 + 1 = 10 = 1; 9 + 2 = 11 = 2; 9 + 3 = 12 = 3, etc.

Aquesta exposició és una més d’entre aquests nous dispositius de museus i galeries que resolen molts capítols oblidats de la història de l’art i que, a més, sedueixen nous públics. Estan fets per artistes-comissaris-arqueòlegs que rebusquen i indaguen en els dipòsits i magatzems dels museus. Recentment, el cineasta Wes Anderson i la seva dona, la il·lustradora Juman Malouf, van reunir mig miler d’objectes seleccionats dels fons del Museu d’Art de Viena per a la mostra La mòmia d’una musaranya en un sarcòfag i altres tresors. Van associar les peces per colors i temes, van barrejar disciplines i van prescindir de cartel·les. L’exposició va resultar un èxit i la direcció del museu vienès va anunciar que hi hauria més encàrrecs a artistes i escriptors. El Netflix dels museus. Un cas més proper el vam tenir fa un any al MNAC, on l’artista Francesc Torres va presentar una instal·lació multimèdia (La caixa entròpica) a base d’objectes trobats als dipòsits del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La d’Amat és un atles que neix a dins, cada objecte descriu memòries acuradament ordenades sobre els prestatges d’una enorme prestatgeria de fusta que formava part del mobiliari d’un antic magatzem tèxtil i que l’artista ja havia utilitzat per al muntatge escenogràfic d’El testament de Maria, de Colm Tóibín (2016, xifres que sumen 9). Al costat de dues pintures de gran format, una escultura i una sèrie de collages componen una cara que no maquilla les ferides del pacte fàustic amb l’art.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >