Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | JOAQUIM NADAL

“Els vells federalistes espanyols han desaparegut”

Joaquim Nadal va deixar el PSC fa uns anys i acaba de publicar un llibre sobre el desenllaç del procés, on es mostra crític amb la unilateralitat i amb l’absència d’una alternativa socialista

L'exconseller i historiador Joaquim Nadal.
L'exconseller i historiador Joaquim Nadal.

“Només hi ha una cosa més impossible que la independència de Catalunya, que és impossible: l’Espanya federal”, assegura Joaquim Nadal (Girona, 1948) al pròleg de Catalunya, mirall trencat, editat per Pòrtic. Després d’haver estat conseller de Política Territorial als dos tripartits i candidat a la Generalitat, se segueix definint com a socialista, ara sense carnet, per bé que comparteix alguns postulats del sobiranisme. L’obra és una anàlisi del present amb contínues referències a la història, en què l’autor assegura sense embuts que Catalunya no ha estat mai un sol poble.

Pregunta. Al llibre relata que la situació que viu ara Catalunya no és nova a la història.

Resposta. No. A cada moment d’eufòria catalanista li ha correspost una gran sotragada. El cas més clar és el 1906 amb Solidaritat Catalana i el 1909 amb la Setmana Tràgica, en què apareix un moviment reivindicatiu que crema esglésies, denuncia l’explotació laboral i es veuen les dificultats per convertir el catalanisme polític en un moviment transversal i interclassista. Aquesta dicotomia social es va superar amb l’Assemblea de Catalunya, perquè el PSUC incorporà la classe obrera. Ara miro el moviment sobiranista i el veig transversal, mesocràtic, molt de classes mitjanes, però no veig la fusió de l’ànima de l’àrea metropolitana i de la Catalunya perifèrica o rural.

P. L’independentisme invoca que el 80% de la població està favor d’un referèndum.

R. El sobiranisme ha utilitzat el dret a decidir com a palanca per convertir la consulta en una eina unívoca en la direcció d’aconseguir la independència. Jo he signat el manifest recent d’Òmnium, soc d’aquest 80% a favor d’anar a votar, i sé que en aquest grup hi ha gent que és molt honestament d’esquerres i catalanista, però que preferiria una solució acordada amb Espanya, no la ruptura total. Els vells catecismes marxistes explicaven bé que per fer una cosa amb èxit necessites una correlació de forces favorable.

P. El PSC defensava el dret a decidir fins al 2015. Va ser un error renunciar-hi?

R. Crec que sí, perquè va situar el PSC en terra de ningú, i quan et passa això, o tens una posició molt forta i clara, o és constant la tendència a l’assimilació amb l’unionisme vociferant de PP i Ciudadanos. L’espai socialista s’ha aprimat molt perquè ha renunciat a uns quants principis, li ha mancat musculatura als pobles petits, a les ciutats mitjanes i a la intel·lectualitat. Jo vaig pels llocs i em pregunten “Vostè què és?”. I jo dic, socialista. “Però vostè no milita al PSC”. I jo dic no, però què està per davant, la ideologia o el partit? Ideològicament em sento socialista, i això no ha de quedar circumscrit a l’espai polític del PSC.

P. Al llibre esmenta uns quants dirigents polítics, però no apareix Miquel Iceta. Tenen bona relació?

R. Hi tinc una magnífica relació, som molt amics des de fa temps. Vam compartir uns quants anys de gestió parlamentària, però també és veritat que des que deixo el Parlament hem parlat poquíssimes vegades. Em va demanar que li presentés el darrer llibre que ha escrit i ho vaig fer, i tothom va quedar molt content.

Quan veig agafats de la maneta vells convergents d’extracció burgesa amb un anticapitalista, alguna cosa no s’està fent bé”

P. Diu que no milita al PSC, però en acabar aquesta entrevista compartirà una roda de premsa amb la líder socialista a l’Ajuntament, Sílvia Paneque, sobre els 40 anys del PSC a Girona.

R. Una cosa són els 40 anys del PSC i una altra, els 40 anys de gestió municipal que es compleixen el proper mes d’abril. A mi a hores d’ara m’interessa més subratllar la transformació d’aquesta ciutat que no pas un acte estrictament de partit.

P. La societat catalana està dividida però no fracturada, assegura. De vegades sembla que la fractura és innegable.

R. Catalunya viu raonablement en pau. Més tensionada? Sí. En la mesura que Catalunya ha estat sempre un país de pas i d’aportacions de moltes cultures, és evident que mai no s’ha acabat de fondre en una sola cosa. La fractura jo la situo en la polarització extrema. Qui s’apodera del carrer són els més anticonstitucionals i violents: barricades i banderes amb aguiluchos. I sobta molt que, a l’altre extrem, un grup minoritari que es diu pancatalanista i anticapitalista sigui considerat el soci necessari per part del sobiranisme de centredreta de l’antic espai convergent. Quan veig agafats de la maneta vells convergents d’extracció burgesa i/o capitalista amb un anticapitalista, crec que alguna cosa no s’està fent bé, i en aquesta polarització sí que hi ha el risc de fractura.

P. Al llibre censura també el silenci d’aquesta burgesia postconvergent amb el procés.

R. Aquest ha estat un fenomen que s’ha repetit diverses vegades al llarg de la història. Quan la Setmana Tràgica de 1909, Joan Maragall, que era fill de la burgesia, li va dir a la burgesia: “No t’equivoquis, la culpa que s’estiguin cremant esglésies no és dels obrers, és teva. Has pecat d’omissió, t’has oblidat que hi havia unes relacions de producció que havies de cuidar amb atenció”. Em temo que una part de la burgesia de classe mitjana-baixa s’ha adaptat a l’espai vital del sobiranisme, mentre que els alts dirigents empresarials han preferit que l’empresa vagi rutllant i no mullar-se.

P. Vostè fa una dotzena de propostes “per desencallar” la situació política, però també creu que a Espanya no hi ha gairebé ningú que entengui Catalunya. Així és molt difícil que les seves propostes quallin.

R. Els vells federalistes espanyols han desaparegut o s’han amagat sota les pedres. Aquella vella comprensió, admiració i estima per Catalunya i la cultura catalana dels anys setanta ha desaparegut. Vivim en mons que s’ignoren mútuament. Les 12 mesures són la conseqüència d’un judici sever contra l’aparell de l’Estat i contra el sobiranisme per alguna de les seves actuacions.

P. Però vista la realitat, les seves propostes semblen una carta als Reis. Comença demanant que els presos surtin al carrer, que l’independentisme reconegui el seu error i que s’aturin totes les causes judicials.

R. Sí, potser és una carta al Reis, però per provocar. És un camí possible, només cal que les dues parts tinguin ganes de posar en evidència els dos sectors.

P. Creu que l’1 d’octubre no va ser un referèndum, però va anar a votar. Per què?

R. L’1 octubre i el 9 de novembre vaig participar amb el meu vot secret, que no explicaré, en un procés que em semblava imperfecte però que estava a l’agenda política de Catalunya en aquell moment.

P. Tot i que sabia que no produiria cap efecte jurídic i que no era un referèndum homologable.

R. Sí. Una de les esmenes que faig al sobiranisme és que diguin que vam fer un referèndum que va donar un mandat democràtic, però aquest suposat referèndum no s’ha convertit en res.

P. Ha anat a veure algun polític empresonat?

R. He anat a veure’n un perquè m’ho va demanar, però no en diré el nom. Això forma part de les relacions personals, d’amistat i fins i tot d’humanitat. Soc partidari de no fer exhibicionisme. Vull que els presos surtin, i alguns són amics meus. Jo era al tribunal quan l’Oriol Junqueras va llegir la seva tesi doctoral.

P. Pasqual Maragall queda molt bé al llibre, però ni tan sols esmenta José Montilla.

R. No, però jo he estat quatre anys conseller amb ell. El president Montilla va ser molt coherent amb ell mateix i amb el paper que li tocava, i es força indiscutible que en un moment molt delicat va assumir exercir la presidència de la Generalitat amb la dignitat que s’esperava.

P. Hi ha qui diu, fins i tot dins el PSC, que el segon tripartit va ser un error. Què en pensa?

R. Jo segueixo defensant el Govern Maragall i el Govern Montilla no tan sols per l’oportunitat de la coalició que van representar, sinó per les polítiques que es van fer. El Govern Mas ens va posar a parir quan van arribar dient que havíem deixat el país arruïnat, però un dia s’explicarà que Déu nos en guard que no haguéssim fet 500 escoles, 30 comissaries, quatre presons noves, 25 jutjats, quatre autovies principals, unes quantes línies de metro. El capital físic amb què el país va afrontar un augment d’un milió de persones en poc temps va respondre mínimament a la demanda que es va produir aquells anys.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ