Selecciona Edició
Connecta’t
AVANÇAMENT EDITORIAL

Trump: la por

El president dels EUA és retratat sense concessions a 'Por. Donald Trump a la Casa Blanca' (Navona Editorial). En el seu llibre, el periodista que va investigar el Watergate treu el cap en el caòtic i agressiu dia a dia de l'home més poderós del món. Aquest és un extracte d'un dels seus capítols que en l'edició catalana es publica aquest dilluns

Trump: la por
Getty Images

Just abans de les 10.00 hores del 20 de juliol, un dijous d’estiu espectacular, sense núvols, després de sis mesos de la seva presidència, Donald Trump va creuar el riu Potomac cap al Pentàgon.

El Tank tenia el seu atractiu. A Trump li va encantar la sala. De vegades coneguda com a Sala d’Or per la seva catifa i les cortines, és ornamental i solemne, essencialment un refugi privat d’alta seguretat que reflecteix dècades d’història.

Mattis i Cohn van organitzar les presentacions, com a lliçó d’història i com a enfrontament geoestratègic. També va ser un esforç tardà per abordar la qüestió imminent: com estableix i manté, aquesta administració, les seves prioritats polítiques?

McMaster no va assistir perquè tenia una obligació familiar.

Li van mostrar mapes que representaven compromisos nordamericans al voltant del món (desplegaments militars, tropes, armes nuclears, oficines diplomàtiques, ports, actius d’intel·ligència, tractats i fins i tot acords comercials), que van omplir dues enormes pantalles de paret, per tal d’explicar la història dels Estats Units al món. Fins i tot es van mostrar països on els Estats Units tenien ports i drets per sobrevolar-hi, igual que instal·lacions clau de radar i altres tipus de vigilància.

Una reunió infernal. Aquest text, un extracte del capítol 27è del llibre, evoca la tibant reunió del 20 de juliol del 2017 entre Trump i els seus principals col·laboradors en seguretat i economia. El president els critica amb fúria, i el mateix fa amb els seus generals a l'Afganistan. Als seus aliats de la UE i a les empreses europees els insulta obertament.

Assistents a la reunió. D'esquerra a dreta, de dalt a baix. Donald Trump: des del 20 de gener del 2017 és el 45è president en la història dels EUA. Rex Tillerson: secretari d'Estat fins a la seva destitució, el març d'aquest any. Steve Bannon: estratega cap de la Casa Blanca fins al seu acomiadament, l'agost del 2017. James Mattis: general i actual secretari de Defensa dels Estats Units. Steve Mnuchin: banquer, productor de cinema i secretari del Tresor dels EUA. Gary Cohn: principal assessor econòmic de Trump entre el 2017 i el 2018.
Assistents a la reunió. D'esquerra a dreta, de dalt a baix. Donald Trump: des del 20 de gener del 2017 és el 45è president en la història dels EUA. Rex Tillerson: secretari d'Estat fins a la seva destitució, el març d'aquest any. Steve Bannon: estratega cap de la Casa Blanca fins al seu acomiadament, l'agost del 2017. James Mattis: general i actual secretari de Defensa dels Estats Units. Steve Mnuchin: banquer, productor de cinema i secretari del Tresor dels EUA. Gary Cohn: principal assessor econòmic de Trump entre el 2017 i el 2018.

—El gran regal per a nosaltres per part de la millor generació —va obrir Mattis— és l’ordre internacional democràtic, basat en normes. —Aquesta arquitectura global havia aportat seguretat, estabilitat i prosperitat.

Bannon estava assegut al costat, des de l’última fila, però amb una línia de visió envers el president. Coneixia massa bé aquesta visió mundialista. La va veure com una mena de fetitxe. La seva pròpia obsessió era encara America First.

«Això serà divertit», va pensar Bannon, ja que Mattis va defensar que els principis organitzatius del passat encara eren viables i necessaris. «Aquí ho tenim, el cor del problema».

El secretari d’Estat Rex Tillerson va seguir:

—Això és el que ha mantingut la pau durant setanta anys.

Per a Bannon també era un ordre del món antic, amb compromisos costosos sense límit i promeses fetes i mantingudes.

Trump negava amb el cap, visiblement en desacord, tot i que no deia res.

Cohn era el següent locutor. Va defensar el lliure comerç: Mèxic, el Canada, el Japó, Europa, Corea del Sud. Va presentar les dades d’importació i exportació:

—Som un gran exportador de productes agrícoles, uns 130.000 milions de dòlars anuals —va destacar—. Necessitem que aquests països comprin els nostres productes. Tot el centre dels Estats Units és bàsicament agricultor —i la majoria eren votants de Trump.

El comerç d’armes nord-americà a l’exterior sumava 75.900 milions de dòlars l’any fiscal del 2017.

—És veritat que tenim molts avions militars al mateix aeroport de Singapur, on compren molts avions Boeing —va seguir Cohn—. És veritat que tenim grans operacions d’intel·ligència des de Singapur. És veritat que la nostra flota naval entra i surt d’allà per repostar i per traslladar provisions.

I els dèficits comercials estaven fent créixer l’economia nordamericana, segons Cohn.

—No vull escoltar tot això —va dir Trump—. Són ximpleries!

El secretari del Tresor, Mnuchin, un altre veterà de Goldman, va parlar sobre la importància dels aliats de seguretat i dels socis comercials.

Trump va mirar Bannon. Després el va mirar una altra vegada. I Bannon s’ho va prendre com un senyal.

—Espera un segon —va dir a tothom mentre s’aixecava—. Parlem de coses reals.

Va escollir un dels acords internacionals més controvertits que havien vinculat els Estats Units a aquest ordre mundial:

—El president vol derogar l’acord iranià i vosaltres l’esteu passejant. És un acord terrible. Ell vol derogar-lo per poder renegociar. —Trump no només el trencaria, tal com havia promès a la campanya—. Una de les coses que vol fer és imposar sancions a l’Iran —va dir l’estrateg principal—. Un dels vostres fotuts grans aliats a la Unió Europea donarà suport al president? Tots aquests discursos de com són els nostres socis... Digue-me’n un que doni suport al president per les sancions!

Mnuchin va intentar argumentar la importància dels aliats.

—Dona’m un nom —va dir Bannon—. Un país. Una empresa. Qui donarà suport a les sancions?

Ningú va contestar.

—D’això és del que estic parlant —va dir Trump—. Acaba d’explicar el meu punt de vista. Parleu de tots aquests com si fossin aliats. No hi ha aliats allà dalt. Respon a la pregunta de Steve: qui ens donarà suport?

Tillerson va dir:

—Tot el que podem dir és que no estan infringint res.

Totes les agències d’intel·ligència van estar d’acord amb això. Era el punt crític. Com podien imposar noves sancions, si no hi havia una violació de l’acord?

—Tots estan guanyant diners —va dir Trump, assenyalant que la Unió Europea estava fent negocis i tractes amb l’Iran—. I ningú ens donarà suport.

Trump va girar llavors sobre l’Afganistan, sobre el qual recentment ja havia aguantat mitja dotzena de reunions de la NSC i altres de menys importants:

—Quan començarem a guanyar algunes guerres? Tenim aquests gràfics. Quan guanyarem algunes guerres? Per què m’esteu fent empassar tot això?

En referència al comandant a l’Afganistan, el general John Nicholson, que no estava present, el president va esclatar:

—No crec que sàpiga guanyar. No sé si és un guanyador. No tenim victòries.

Trump no s’havia decidit sobre cap estratègia a l’Afganistan, que encara era tema de debat.

—Hauríeu d’estar matant els dolents. No necessiteu una estratègia per matar persones.

El general Dunford, cap de l’Estat Major Conjunt, va sortir en defensa de Nicholson.

—Senyor president —va dir Dunford, molt educat, parlant molt suaument—, no hi ha cap mandat de guanyar. Aquestes no són les seves ordres. —Amb Obama, que havia tret la majoria de les tropes, des d’un màxim de 100.000 fins a 8.400, l’estratègia efectiva era arribar a un impasse.

Mattis i Dunford van proposar noves regles d’enfrontament per a les tropes nord-americanes a l’Afganistan, retallant les restriccions de l’era d’Obama als comandants locals per deixar-los més lliures per ser més agressius i letals. Les tàctiques ja no serien anunciades a l’enemic. L’èxit recent contra Estat Islàmic havia demostrat la importància d’aquests canvis.

Trump va recordar que el general Nicholson havia autoritzat l’ús de la bomba de 20.000 lliures, el GBU-43/B, conegut també com la Mare de Totes les Bombes (MOAB, per la sigla en anglès):

—Els va enviar aquella puta bomba.

—Sí —va dir Dunford—, va ser una decisió del comandant de camp, no de Washington.

Mattis va tractar d’intervenir educadament:

—Senyor president, senyor president...

—Mad Dog, Mad Dog —va respondre Trump, utilitzant el seu sobrenom dels Marines—. S’estan aprofitant de nosaltres. Què estem fent? —Trump va preguntar als seus generals amb la màxima severitat possible, però sense cridar—: Què passa amb les victòries? La raó per la qual estem en aquesta situació és perquè vosaltres heu estat recomanant aquestes accions.

La tensió anava creixent, i molt aviat, van tornar a l’assumpte de l’Iran.

—Estan complint —va dir Tillerson—. Aquest és el tracte. Estan complint, encara que no li agradi. —El secretari d’Estat tenia una forma lògica de repassar els detalls del compliment tècnic amb l’acord.

—Això és massa institucional —li va dir Trump.

Van argumentar que totes aquelles coses encaixaven: els acords comercials amb la Xina, amb Mèxic; l’acord nuclear de l’Iran; els desplegaments de tropes; l’ajuda exterior. El missatge de Trump va ser «no» a tot el que se li havia presentat.

—No podem fer això —va dir Trump—. Això és el que ens ha portat fins a aquesta situació.

—Quan diu «imposar sancions» —va dir Bannon, dirigint-se a Mnuchin—. Aquests grans socis, què faran amb les sancions?

Semblava que Mnuchin s’encongís.

Trump i el seu Consell de Seguretat Nacional, el juliol del 2017. De cara, d'esquerra a dreta, Jim Mattis, Patrick Shanahan, Joseph Dunford i Paul Selva. Darrere (al costat de la porta), Steve Bannon.
Trump i el seu Consell de Seguretat Nacional, el juliol del 2017. De cara, d'esquerra a dreta, Jim Mattis, Patrick Shanahan, Joseph Dunford i Paul Selva. Darrere (al costat de la porta), Steve Bannon.

—No, prou —va insistir Bannon—. Estaran dins o fora?

—Mai hi donaran suport —va dir Mnuchin.

—Ja no tinc més preguntes —va dir Bannon—. Allà teniu els vostres aliats.

—Les companyies europees —va dir Trump, assenyalant amb un dit Mnuchin— són inútils. —Siemens, Peugeot, Volkswagen i marques europees estaven invertint activament a l’Iran—. Rex, ets feble. Vull una derogació.

Trump va recórrer a un dels seus problemes preferits. Volia colpejar amb aranzels l’acer, l’alumini i els automòbils importats. Es va preguntar per què Mnuchin no assenyalava la Xina com a manipulador de divises com ell volia. Mnuchin va explicar que, anys enrere, la Xina havia estat manipulant divises, però que ja no ho feia.

—Què vols dir? —va dir Trump—. Acusa’ls. Demostra-ho simplement. Fes la declaració.

Mnuchin va explicar que la llei nord-americana era específica sobre el que es requeria per demostrar la manipulació de divises, i no podia demostrar-ho.

—Estem darrere seu en tractes comercials —va dir Trump—. Estem sota l’aigua en cadascun. Els altres països estan guanyant diners. Mira tot plegat. Estem pagant per tot. Aquests països són protectorats.

—En realitat, això és bo per a la nostra economia —va dir Cohn una altra vegada.

—No vull saber-ho —va respondre Trump—. Tot són ximpleries.

Com que la reunió estava arribant al final, Tillerson es va recolzar a la cadira. Semblava que parlava amb el president, però sense contacte visual amb ell. En canvi, va mirar Mattis.

—Decisió seva —va dir el secretari d’Estat—. La decisió és seva.

Era un pas enrere texà, com si digués: «Obeiré i executaré, però el disseny és seu, no meu».

—Mantenir tropes a Corea del Sud ens costa 3.500 milions de dòlars l’any —va dir Trump, enutjat—. El sud no va poder decidir si volien el sistema antimíssils THAAD o no! I si ho pagaran o no!

Alguns sud-coreans creien que el sistema podria provocar una guerra amb Corea del Nord i protestaven contra la instal·lació, argumentant que era només pel benefici dels Estats Units i Japó.

—Sortim d’allà d’una punyetera vegada —va dir Trump—. No m’importa una merda.

—Els sud-coreans ens subvencionen amb grans quantitats de productes —va dir Cohn, desafiant directament el president—. L’acord comercial és bo per a l’economia dels Estats Units —va repetir—. Comprem els televisors més impressionants del món per 245 dòlars. Això significa que la gent gasta menys diners en televisors i més diners en altres productes als Estats Units.

Segons Cohn, si els Estats Units retiraven les tropes, això requeriria més grups de portaavions de la Marina en aquesta part del món per sentir-se còmodes. Això podria costar deu vegades més.

Després hi havia la intel·ligència ultrasensible, obtinguda a través dels Programes d’Accés Especial que Corea del Sud permetia que utilitzessin els Estats Units. Trump semblava no comprendre el valor i la necessitat que tenien.

—Com que 3.500 milions de dòlars, 28.000 militars? —va dir el president. Estava encès—. No sé per què són allà. Portem-los tots a casa!

—Llavors, senyor president —va dir Cohn—, què necessitaria a la regió per dormir bé a la nit?

—No necessitaria ni una punyetera cosa —va dir el president—. I dormiria com un nen.

Priebus va posar fi a la reunió. Mattis semblava completament desinflat.

Trump es va aixecar i va sortir.

Semblava que Tillerson s’havia quedat sense aire. No podia acceptar l’atac de Trump contra els generals. El president parlava com si l’exèrcit nord-americà fos una força mercenària de lloguer: «Si un país no ens paga per ser allà, no hi serem». Com si no hi hagués interessos americans per forjar i mantenir un ordre mundial pacífic, com si el principi organitzador americà es basés en els diners.

—Estàs bé? —li va preguntar Cohn.

—És un puto imbècil —va dir Tillerson de manera que tothom el sentís.

Trump va sortir de la reunió amb Priebus, Bannon i Kushner just abans de les 12.45 hores.4 Va passar a saludar els membres del servei, alineats al passadís.

—La reunió ha estat genial —va dir Trump als periodistes—. Una molt bona reunió.

Es va apropar a la limusina presidencial.

—M’alegro que finalment hagis decidit parlar d’una punyetera vegada —va dir Trump a Bannon—. Necessitava una mica de suport.

—Ho està fent fenomenal —va dir Bannon.

El secretari del Tresor Mnuchin els havia seguit. Volia assegurar-se que era clar que ell estava amb Trump en el tema dels aliats europeus:

—No sé si són aliats o no —va dir—. Estic amb vostè.

Al cotxe, Trump va descriure als seus assessors:

—No en saben res, de fer negocis. Tot el que volen és protegir tothom i que nosaltres paguem.

Va dir que els aliats sud-coreans no tancarien cap nou tracte comercial amb els Estats Units:

—I després voldran que els protegim d’aquest boig del nord.

 

Cohn va concloure que Trump estava, de fet, retrocedint. Havia estat més manejable els primers mesos, quan era novell.

Per a Priebus, va ser la pitjor de moltes reunions horroroses. Després de sis mesos a l’administració, va poder veure de manera clara que tenien un problema fonamental per fixar objectius. On estaven anant?

La desconfiança a la sala havia estat densa i corrosiva. L’ambient era primitiu; tothom estava aparentment del mateix costat, però semblaven coberts amb una cuirassa bèl·lica, el president en particular.

—Aquesta és la cara de la bogeria —va concloure Priebus.

Un alt càrrec de la Casa Blanca, que va parlar en paral·lel amb participants de la reunió, va registrar aquest resum:5 «El president va procedir a donar lliçons i a insultar tot el grup dient que no sabien res en matèria de defensa o seguretat nacional. Sembla clar que molts dels consellers sèniors del president, especialment els de l’àmbit de la seguretat nacional, estan molt preocupats per la seva naturalesa erràtica, la seva relativa ignorància, la seva incapacitat d’aprendre, i el que consideren els seus punts de vista perillosos».

Por. Donald Trump a la Casa Blanca (Navona Editorial), de Bob Woodward, es publica el 19 de novembre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >