Selecciona Edició
Connecta’t

El Govern espanyol busca corregir que un màster català costi el triple que en altres comunitats

El Ministeri calcula que injectant uns 950 milions al pressupost en cinc anys cap estudiant pagaria primera matrícula en un títol superior

Un grup d'estudiants a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Un grup d'estudiants a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Entre el curs 2008-2008 i 2016-2017 les taxes universitàries van pujar un 31% a Espanya i les diferències de preus van passar a ser abismals entre comunitats autònomes. Estudiar la carrera a Catalunya (2.011 euros de mitjana) costava el 2016 gairebé el triple que a Galícia (713 euros). I la bretxa va continuar en els postgraus: un any de màster habilitador a Catalunya —el que cal aprovar per exercir de professor, advocat o enginyer— suposava pagar 2.474 euros, respecte als 948 de Castella-la Manxa. Una disparitat que es va mantenir en els màsters generals, que anaven dels 948 euros anuals de Castella-la Manxa als 3.198 a Catalunya.

El Govern espanyol vol ara que les taxes s'igualin i que en cinc anys cap alumne pagui primera matrícula. El referent és Andalusia, que aquest 2016 tenia les tarifes més baixes i ara bonifica el 99% de les matrícules de tots els que no tinguin una beca de l'Estat.

En dues setmanes es reunirà el Consell General de Política Universitària, en el qual estan presents els consellers autonòmics del ram —els que fixen els preus— i els rectors, i el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats proposarà unes taxes comunes i baixes. “Hi ha una discrepància immensa. Els ciutadans no poden entendre que el preu mitjà d'un crèdit de la carrera sigui de 41 euros en un lloc i de 13 en un altre”, es va lamentar dijous José Manuel Pignarrón, secretari general d'Universitats del Govern central. Ho va fer a la Conferència de Consells Socials de les Universitats Espanyoles a Gran Canària, a la qual aquest diari va assistir convidat.

El Ministeri vol que els preus es reverteixin i tornin a ser els anteriors a la crisi. Un decret del 2012, amb José Ignacio Wert (PP) com a ministre, va forçar les comunitats a cobrar a cada alumne entre el 15% i el 25% del cost anual dels seus estudis en primera matrícula (la resta la paga l'Estat, en total uns 6.000 euros). A Madrid (PP) va suposar que l'import escalés en alguns graus fins a un 62%.

La tendència ara, amb les arques autonòmiques una mica menys ofegades, és anar disminuint les taxes (no a Catalunya), però els governs han de compensar les universitats pels diners que deixen de rebre per les matrícules. El ministre Pedro Duque, conscient que es necessiten fons, voldria —si té el suport del Congrés— ampliar el pressupost de beques al voltant dels 190 milions cada any durant cinc, per acabar cobrint la primera matrícula de tots els estudiants, començant pels més desfavorits. Andalusia va decretar el 2017 que els alumnes que ho aprovin tot només paguin un any de carrera i els màsters, si l'alumne no suspèn, són pràcticament gratis. El gener passat Pedro Sánchez, sent líder de l'oposició, ja va llançar la idea d'establir gratuïtat en la primera matrícula.

No obstant això, als directors generals d'Universitats —representants de totes les opcions polítiques— que es van reunir a Gran Canària els preocupa, més enllà de la gratuïtat o reduir les taxes, ajudar alumnes que afronten situacions sobrevingudes a última hora o s'inquieten pels més empobrits. Les comunitats i les universitats tenen des de la crisi una partida econòmica per solucionar aquests casos.

“Crec que la mesura més efectiva per aconseguir l'equitat són les beques salari, més que un repartiment per igual”, opina el català Josep Pallarès, en una trobada amb aquest diari amb altres directors generals com ell. Catalunya només obliga a pagar la taxa sencera a les rendes altes. "Moltes vegades, més que el problema de la taxa, el més important és el cost de la vida universitària quan ets de fora: desplaçar-te, menjar, llogar un pis… Per això a València hem duplicat les beques fins als 30 milions”, afegeix la directora Josefina Bueno". El primer pas és facilitar l'accés a la universitat i després l'abaratiment de taxes". Els alumnes espanyols són entre els que més paguen d'Europa.

“A Canàries anem apujant la dotació de beques —som, després del País Basc, qui més diners inverteix en beques pròpies— i hem anat abaixant les taxes des de fa dos anys”, explica el director general, Ciro Gutiérrez. Aquesta regió té una renda per càpita un 10% per sota de la mitjana espanyola i el 2016 els tercers preus més baixos en grau. A l'altre extrem hi ha Madrid, la tercera més rica i la segona regió amb les taxes més altes, però lluny de Catalunya. “A Madrid l'esforç a reduir les taxes és molt gran —suposa més percentatge del PIB que en altres regions— però molts no ho valoren. El primer any van ser uns quaranta milions, uns vint el segon…”, quantifica José Manuel Torralba, el seu director general.

“Ens oblidem del relleu generacional. Si l'estudiant arriba a la universitat, però no té bons professors, no li estem fent cap favor”, sosté el català Pallarès. “Cal veure la globalitat del sistema educatiu”, continua. Les universitats catalanes són les més cares, però també les que encapçalen els rànquings. “Cal buscar l'equilibri. Que els preus permetin l'equitat en l'accés, però que cobreixin els costos laborals”, subratlla la directora asturiana Cristina Valdés.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ