Mig centenar de sensesostre han mort a Barcelona aquest 2018
És un col·lectiu que, entre altres problemes, afronta una gran quantitat de malalties i una reducció de la mitjana de vida de 10 anys
Un recompte elaborat per diferents entitats que treballen amb indigents a Barcelona —Obra Social Maria Lluïsa de Marillac, Arrels Fundació i Assís Centre d’Acollida, entre d’altres— conclou que des que va començar l’any han mort a la ciutat un total de 46 persones sense llar, víctimes de l’exclusió social. La Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL) ha quantificat en 956 el nombre de sensesostre aquest any, una xifra molt superior a la que oferia el 2008 (658). És un col·lectiu que, entre altres problemes, afronta una gran quantitat de malalties i una reducció de la mitjana de vida de 10 anys.
“Hi ha molts enterraments als quals només hi va la gent de la fundació, ni família ni amistats”, explica Ferran Busquets, director d’Arrels Fundació, una entitat que fa anys que dona servei a les persones sense casa de Barcelona. “Pots estar en una ciutat envoltat de milers de persones i sentir-te absolutament sol”, afirma Antonio Cortiñas, que va patir la vida al carrer durant sis mesos, fins que va trobar plaça en un pis d’assistència.
“Aquí porta diversos mesos un senyor de 80 anys perquè estan tots els serveis socials plens”, assegura Míriam San José, educadora social del projecte Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna. Aquesta exclusió, juntament amb la falta de tranquil·litat i intimitat que tenen certes persones sensesostre, sovint desemboca en consum d’alcohol i de drogues, a més de deslligar problemes emocionals i psicològics. “Les addiccions no són una causa, són una conseqüència, cauen en elles quan estan al carrer”, explica Cortiñas.
Algunes víctimes d’aquesta exclusió social que és no tenir casa, acumulen altres dolències. El metge de família del Centre d’Atenció Primària del Raval Sud, Daniel Roca, atén a diversos sensesostre cada dia i enumera les patologies que poden arribar a patir: hepatitis, tuberculosi, infeccions cutànies complicades o fractures múltiples, a causa d’accidents o d’agressions. Tot això redueix la seva esperança de vida entre 10 i 15 anys, en relació amb els 82 anys que viu un espanyol mitjà.
La quantitat de persones sense casa ha anat augmentant des del 2008, l’any en què la XAPSLL va començar a comptabilitzar els qui dormien als carrers. El resultat del primer recompte va ser de 658 persones. El darrer, del maig d’aquest any, va arribar als 956. D’on prové aquest augment? Té orígens molt diferents, segons San José: “Gent que arriba del Marroc, refugiats, persones desnonades, extutelats, menors no acompanyats… De tot”. Aquestes realitats han saturat les associacions i els serveis socials. “És la realitat del nostre Quart Món”, es lamenta Cortiñas.
Les ajudes per a aquest col·lectiu arriben de maneres diverses. La parròquia de Santa Anna ofereix àpats diàriament. Arrels fa un acompanyament “des que truquen a la nostra porta i per a tota la vida”, en paraules de Busquets. Des de l’Ajuntament, la XAPSLL ha augmentat 9 milions d’euros el seu pressupost des del 2015, fins als 35 milions. “L’Ajuntament tenia 600 places el 2008 per atendre els sensesostre i aquest any en tenim 1.346”, detalla Albert Sales, l’encarregat del Pla de lluita contra el sensesostrisme.
Amb tot, el problema persisteix i Sales assegura que es deu al fet que les persones no poden prescindir del sistema d’ajuda, principalment, per la dificultat d’accés a l’habitatge. Amb la pujada dels preus de lloguer es tanquen les sortides pels sensesostre. Segons Sales, “entren en el sistema d’atenció, però no en poden sortir, tot i que són persones que han refet la seva vida i tenen una ocupació”. La via de sortida està taponada, i tot i que saben que “a Manresa una habitació val 120 euros”, algunes persones sense casa tenen pànic de sortir de Barcelona per por de perdre les ajudes que reben a la ciutat.
Per això Busquets insisteix a demanar espais petits per tota la ciutat on els sensesostre puguin passar la nit sense pensar en els perills de dormir al carrer. Aconseguir l’accés a l’habitatge per a aquestes persones és un procés lent. L’únic exemple de reducció dràstica de gent als carrers és Finlàndia. Avui ho ha aconseguit després d’un procés de 30 anys. “Necessitem un acord polític multinivells, perquè no és una qüestió de ciutats, és una qüestió de país”, demana Sales també per Espanya. “Si no hi ha habitatges assequibles, hi haurà gent vivint als carrers”, afegeix.
