Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Entre la farsa i la tragèdia

En quina resolució judicial europea “s’expressa” que el judici als líders independentistes catalans serà una farsa?

Carles Puigdemont, en sortir de la presó de Neumünster, a Alemanya, el passat 7 d'abril.
Carles Puigdemont, en sortir de la presó de Neumünster, a Alemanya, el passat 7 d'abril.

En el seu discurs amb motiu del primer aniversari de la DUI del 27 d’octubre del 2017, el president Torra va dir que “som a les portes d’un judici que sabem d’entrada que serà una farsa, tal com la justícia europea ja ha expressat amb les resolucions emeses pels tribunals alemanys i belgues”. Als qui intentem aproximar-nos al fenomen del procés amb la desitjable parsimònia científica, ens sembla que l’asseveració de Torra reclama un escrutini empíric. En quina resolució judicial europea “s’expressa” que el judici als líders independentistes catalans serà una farsa?

Agafem, per exemple, la resolució del Tribunal de Schleswig-Holstein sobre l’extradició de Puigdemont. El Tribunal va considerar que el càrrec de rebel·lió era “inadmissible”, perquè els actes imputats a l’expresident no corresponien al delicte d’alta traïció (Hochverrat) ni al de pertorbació de l’ordre públic (Landfriedensbruch) previstos pel Codi Penal alemany: simplement, no es va arribar a la violència que preveu la regulació d’aquests delictes. (Cal dir que per extreure una conclusió com aquesta no calia donar-hi gaires voltes: en una data tan immediata com el novembre del 2017 més de 100 penalistes espanyols ja van subscriure un manifest en què s’afirma que “és greument equivocat considerar els fets com a constitutius d’un delicte de rebel·lió, i això per la poderosíssima raó que està absent un element estructural d’aquest il·lícit, com és la violència”.)

Ara bé, la veritat és que el Tribunal de Schleswig-Holstein no va qüestionar la justícia espanyola en els termes que suggereix Torra. Ans al contrari: després d’acceptar que Puigdemont podia ser extradit per malversació de fons públics, el Tribunal va descartar categòricament que aquesta potencial extradició pogués servir, com havia sostingut l’acusat, per “perseguir-lo políticament” a Espanya. Segons el Tribunal, està fora de lloc atribuir aquesta intenció a l’Estat espanyol com a membre de la comunitat de valors i de l’espai legal comú de la Unió Europea. Per si això no fos prou, el Tribunal va afegir que tenia “confiança il·limitada” en la capacitat de la justícia espanyola per actuar segons les regles del dret.

Certament, aquesta confiança il·limitada casa malament amb la farsa de Torra i, en general, amb la línia argumental d’equiparar Espanya amb Turquia o amb països fins i tot més tenebrosos (en una entrevista recent Jordi Cuixart va comparar la seva situació amb la de l’activista Osman Kavala a Turquia “o la d’altres a l’Iran o la Xina”). Aquesta equiparació amb Turquia és un altre postulat que també mereix una anàlisi. Una possibilitat que se’ns acut és examinar la relació que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha mantingut amb tots dos estats. Sense menysprear la garrotada de la sentència en el cas Otegi i altres c. Espanya, la veritat és que els historials d’Espanya i Turquia són força dispars.

Si ens centrem en un assumpte tan sensible per a la democràcia com la il·legalització de partits polítics, fins al dia d’avui Espanya només ha arribat una vegada a Estrasburg. En aquella ocasió el TEDH va sentenciar que la il·legalització de Batasuna no havia suposat cap violació de l’article 11 de la Convenció Europea de Drets Humans, que protegeix el dret d’associació i només permet limitar-lo molt excepcionalment. En canvi, Turquia ha arribat sis vegades al TEDH i les sis vegades el tribunal ha sentenciat en contra seva. Va succeir el 1998 amb la il·legalització del Partit Comunista Unit i la del Partit Socialista, amb la del partit Llibertat i Democràcia (ÖZDEP) el 1999, el Partit Laborista Popular (HEP) el 2002, el Partit Democràcia Popular (HADEP) el 2010 i el Partit per una Societat Democràtica (DTP) el 2016.

A la vista d’aquests casos no és estrany que Espanya i Turquia ocupin posicions tan allunyades en els rànquings de democràcies. Segons l’índex de The Economist, el 2017 Turquia ocupava la posició número 100. Espanya, en canvi, tancava el top 19 de les “democràcies plenes” encapçalat per Noruega (una altra prova que la democràcia de qualitat no està necessàriament renyida amb la monarquia). Però, com sempre, els documents cal llegir-los sencers. L’informe de The Economist assenyala que la resposta al referèndum de l’1-O posa Espanya en risc de convertir-se en una “democràcia defectuosa”. Tot i que el judici als líders independentistes no sigui la farsa que pretén Torra, la forma en què es desenvolupi –i sobretot el resultat– pot enfonsar les credencials democràtiques d’Espanya. De moment, els xats tavernaris, l’abús de la presó preventiva i l’exacerbada petició de penes no auguren res de bo.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ