La democràcia i les arts
La distància entre el 'vulgus' i la 'singularitat' artística va ser cada cop més gran al XIX
El canvi substancial que va significar la Revolució Francesa en la mentalitat dels lectors i dels amics de les arts, i en la constitució social de les democràcies, va fer que les relacions entre les arts i la població mudés també d’una manera ostensible. Fins a la darreria del segle XVIII l’art i la literatura es feien sobre la base d’una relació força tancada entre un productor i un consumidor—potser la gran excepció és la novel·la, que és democràtica des del XVII. Les obres d’art arribaven a un públic preseleccionat i selectiu, i els procediments de l’aristocràcia valien tant per a l’art de la política com per a la invenció, la producció i la distribució de l’art pròpiament dit.
La progressiva generalització de la democràcia a les societats europees i la consolidació de les monarquies o les repúbliques parlamentàries van capgirar absolutament aquest panorama. Les arts van deixar de dependre de circuits tancats, i les possibilitats mateixes d’una burgesia que es va enriquir a mesura que van passar els decennis del XIX van determinar una evolució de les formes artístiques imprevisible, mutable amb gran facilitat i aventurada.
La pèrdua de l’estructura aristocràtica de les societats després de 1789 es va endur, amb la seva ensulsiada, les garanties que els artistes tenien de poder crear, vendre i difondre les seves obres. El mercat democràtic, per dir-ho així, es va tornar tan capritxós, tan voluble i sovint tan indiferent, que amb el nou ordre polític els artistes, i en bona part els literats, adés van acomodar-se a aquesta nova classe consumidora, adés —i això va començar a ser cada vegada més freqüent— van fer-li la guitza tant com van poder. En literatura, no hi ha exemple més obvi que el de Flaubert, que, essent com era fill de l’Ancien Régime, va abominar la burgesia del seu temps i no va parar de menysprear-la: al capdavall, la nova situació només li va donar, per caritat de la princesa Mathilde, una pensió migrada que amb prou feines li arribava per menjar.
Amb el temps, ja escolat tot el XIX, hi va haver escriptors com Mallarmé i Joyce que es van decidir a ser inintel·ligibles pels burgesos imbècils (n’hi ha hagut de cultes, és clar), com hi va haver pintors que només van vendre un oli en tota la vida, com Van Gogh: la distància entre el règim del vulgus, el demòcrata, i la singularitat artística es va fer cada cop més gran, i la major part dels poetes i pintors que havien gaudit, antigament, de la munificència de l’aristocràcia —de reis i prínceps a papes i cardenals—, van passar a dependre d’una classe cada cop més hegemònica que, també cada cop més, va perdre el gust, el criteri i l’afecció a les arts i les lletres: allò que se’n deia l’“alta cultura”.
En aquest context cal situar l’opuscle que el poeta Rupert Brooke (1887-1915), del grup de Bloomsbury, va escriure cap a 1910 només amb la intenció de llegir-lo davant els membres de la Cambridge University Fabian Society, de la qual llavors era president; un opuscle que no seria publicat fins trenta anys després de la mort de Brooke: Democracy and The Arts, amb prefaci de Geoffrey Keynes (Londres, Rupert Hart-Davis, 1946). La tesi és molt senzilla: si els artistes i els literats cultes del país deixen de rebre l’ajuda de les institucions públiques —ara situats en el lloc dels mecenes aristocràtics—, llavors el potencial creatiu, estètic i espiritual de les seves produccions anirà en orris.
Brooke lamentava, al seu moment, que les cultures populars fossin tan esponeroses —ho són perquè són iteratives, i es practiquen sense gairebé mitjans, però no aporten res de nou—, detestava la brotherhood derivada del folklore —com tots els exquisits de Bloomsbury— i advocava per la intensificació de les ajudes públiques a la classe selecta dels creadors. Al cap i a la fi, a Anglaterra ja existia el famós Arts Council, que llavors, com ara, despenia bones quantitats en suport de la producció d’innovació no tecnològica, sinó estètica, moral i política —més aviat antipolítica, per simple definició de la comesa que té l’art enmig d’una societat només amiga del pseudoprogrés i dels diners. Comparat amb l’Arts Council, els nostres CONCA o Institut de les Lletres Catalanes, no pels membres que els componen sinó pel pressupost de què disposen i la censura que s’hi exerceix des dels càrrecs més alts del poder, són una ombra impalpable i una facècia.
Brooke sabia perfectament que era difícil, i sempre ho serà, trobar anglesos que hagin llegit més de sis obres de Shakespeare o que escoltin apassionadament el Clave ben Temperat, de Bach. Ho sabia i ho trobava molt natural, perquè allò que ara se’n diu “el poble”, la massa, la plebs, deia Brooke, viu satisfeta en la ignorància i l’estultícia: no passa de tenir una cultureta, joiosa. Però aquell poeta ho tenia clar: una societat que avança d’esquena al caràcter proteic i novador de les arts acaba eixarreïda, grollera i rude. Es desespiritualitza —més encara quan la religió fa fallida—, i la seva gent corre pel món com hi caminen els morts en vida. Brooke era socialista: no volia tornar a les formes d’art pròpies dels temps aristocràtics; volia que la cultura elevada arribés a tothom.
