Selecciona Edició
Connecta’t
llibres

Glorioses decadències

Els 25 contes d’entre 1895 i 1930 donen una agosarada mirada a les lletres catalanes

Fragment de 'Garrot vil', de Ramon Casas.
Fragment de 'Garrot vil', de Ramon Casas.

Amb una presentació excel·lent, miniada com un còdex medieval i cuidada com una edició simbolista de luxe, arriba aquesta Savis, bojos i difunts. Antologia del conte decadentista català (1895-1930), recopilació de 25 contes escrits per autors modernistes catalans que ve acompanyada d’un bon pròleg del mateix editor, Ramon Mas, qui explica molt bé què és el decadentisme, des d’una perspectiva europea i no gens provinciana, i situa el lector en el context dels autors antologats, alguns d’ells (Jeroni Zanné, Miquel de Palol Felip, Ernest Martínez Ferrando o Diego Ruiz) uns perfectes desconeguts avui. Mas busca fugir del cànon irreal organitzat durant la postguerra per Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, basat en calaixos estètics, i considera el decadentisme com un corrent intern dins d’un moviment més ampli.

Aviat comprova el lector l’enorme qualitat d’aquests contes, la majoria molt breus, que beuen del millor Edgar Allan Poe, del millor Charles Baudelaire, i de l’inevitable Joris-Karl Huysmans. Obren el volum tres peces sorprenents de Santiago Rusiñol, plenes de morts que caminen (i pinten), masmorres, escales llòbregues i jardins interiors. Petites obres mestres són, també, les peces de Prudenci Bertrana, Raimon Casellas i Joaquim Ruyra.

Glorioses decadències

SAVIS, BOJOS I DIFUNTS

Selecció de Ramon Mas
Males Herbes
280 pàg. 19 euros

No menys sorprenents són els dos contes de Diego Ruiz, el català de Màlaga que un no sap mai si catalogar com a geni o com a foll: Com em vaig quedar cec i Un somni ben somniat exploren el seu món desconcertant de símbols contradictoris, filosofies misterioses i associacions irracionals. Aquest ve a ser el to general, o el fil conductor, del llibre: l’estudi de les pulsions incontrolables, de les nocions de pecat i d’immoralitat, la morbositat i la curiositat davant la mort, el suïcidi o les execucions, la creació de mons allunyats de la normalitat burgesa i municipal. Tampoc no hi podia faltar, com no ho va fer en una antologia germana d’aquesta, la de Jordi Castellanos (1987), La fi de l’Isidro Nonell (1902), diorama violent i ultraexpressionista del jove Eugeni d’Ors. Només hi desentona, un xic, En la Plaza de Toros, de Gabriel Alomar, pel seu enfarfegament moralista.

Aquest llibre fa pensar en una edat de plata de les lletres catalanes, en una extraordinària floració de narradors estilitzats que, en molt pocs anys, van portar la llengua a un nivell no somiat durant la Renaixença. I era l’època de les inspiracions de Joan Maragall. És curiós: mentre la literatura castellana del moment s’acomplexa una mica darrere de Benito Pérez Galdós, a Catalunya passa el contrari: proliferen els Gabriels Mirós, els puntillistes i els virtuosos, i una atenció més continuada a aquelles novel·les i contes (els de Víctor Català, els de Josep Pous i Pagès, i els dels Bertrana, pare i filla) potser ens faria adonar-nos de la mena de galàxia narrativa desenvolupada entre 1890 i la Guerra Civil.

Males Herbes se suma a una munió d’iniciatives editorials de gran interès. En la nota prèvia a l’edició, Joana Castells explica que no ha estat precisament fàcil homogeneïtzar la llengua d’escriptors tan diversos, que empraven normatives o grafies tan diferents. Però sense reedicions de clàssics, com podem crear un petit (o gran) mercat amb públic àvid de conèixer els seus propis clàssics canalles? Com podrem trencar amb la rutina insuportable del llibre escolar, sempre el mateix, que sempre fa avorrir? Comptem amb dues experiències recents (com a mínim) d’èxit en la recuperació de dos escriptors de primer rengle del nostre modernisme: les que fan, respectivament, Edicions de la Ela Geminada amb l’obra completa de Prudenci Bertrana, i 1984 amb les novel·les de Juli Vallmitjana. Cossetània va fer justícia amb la narrativa de Diego Ruiz, i L’Avenç, amb obres de Santiago Rusiñol. Aquests editors, i també Males Herbes i Adesiara, són punta de llança. La qüestió és atrevir-s’hi. El públic hi respondrà.

Qui es mourà per Agustí Esclasans, per Alfons Maseras, per Domènec Guansé, per Raimon Casellas? Si hem tornat a parlar de Gaziel i d’Eugeni Xammar, és perquè els investigadors han tornat a airejar aquests autors, i alguns editors s’han arriscat amb aquests escriptors de primera. No s’entén aquesta mena de por que es viu a Catalunya de veure’s a si mateixa com a plural, desafiant, difícil, seductora i divertida. Diferent i agosarada com aquests 25 relats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >