_
_
_
_
_
Análisis
Exposición didáctica de ideas, conjeturas o hipótesis, a partir de unos hechos de actualidad comprobados —no necesariamente del día— que se reflejan en el propio texto. Excluye los juicios de valor y se aproxima más al género de opinión, pero se diferencia de él en que no juzga ni pronostica, sino que sólo formula hipótesis, ofrece explicaciones argumentadas y pone en relación datos dispersos

Aparquem el miserabilisme

El nou centre pot esdevenir un gran motor d’il·lusió per a la ciutat

Jacinto Antón

La qüestió sembla força senzilla. ¿Volem tenir un nou museu a Barcelona, un museu que ve amb les garanties d’un nom de prestigi, l’Hermitage, amb una museografia ideada per un dels nostres grans pensadors, Jorge Wagensberg, en un lloc, el port, que necessita un impuls (com tota la ciutat) i amb un projecte arquitectònic d’un gran nom com és Toyo Ito, un Pritzker? Amb tots els respectes pels qui pensin que no, aquesta actitud negativa, tan de moda, sembla més pròpia del Front d’Alliberament de Judea (FLJ) de La vida de Brian que no pas d’una visió lògica. L’FLJ dels Monty Python, recordem-ho, estava per principi en contra de tot el que vingués de fora –en aquest cas, dels romans (aqüeductes, urbanisme, llatí, carreteres, lavabos públics)–, civilització inclosa.

Algunes de les raons que s’addueixen per abominar de l’Hermitage barceloní són tan pelegrines com les del recalcitrant grupuscle dels còmics britànics. Es parla de la màfia russa, es diu que “no cal” (?), s’assenyalen altres prioritats... Per descomptat, sempre hi haurà prioritats: el menjar, l’habitatge, l’ensenyament, la salut. Un museu no és un col·legi, ni pisos socials, ni un hospital. Però això ha de voler dir que no necessitem museus? Una altra línia d’argumentació és que ja n’hi ha força. De fet, pot semblar que ja hi ha prou bars, gimnasos, cotxes, patinets... però museus? No hi ha mai prou museus. Benvinguts siguin tots, i encara més un que, per més que se li busquin cinc peus al gat, ve amb un pa sota el braç i amb garanties. Semblen ser-ho que al darrere hi hagi un dels millors museus del món i que Wagensberg, justament Wagensberg, hi hagi cregut. Convido qualsevol que vagi a Amsterdam a veure la sensacional seu que l’Hermitage va obrir el 2009 en aquesta ciutat. Una de les millors exposicions que he vist a la meva vida la vaig veure allà, sobre Napoleó, Josefina i el tsar Alexandre, tota una meravella.

Probablement en un clima semblant de petitisme cultural al que regna ara a Barcelona no tindríem avui CosmoCaixa, que també a alguns els va semblar una bogeria visionària, excessiva i innecessària (un gran museu de la ciència?, per què?), ni CaixaForum, ni el CCCB, ni tan sols el Macba. Deixem-nos de miserabilisme i fem realitat un museu que convida a somiar, a moure’s, que dona nova vida i esperances. Ja ens toca als barcelonins, tenir alguna gran il·lusió.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_