Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Parresia i psicacogia

Segons Foucault, la psicagogia és la “transmissió d’una veritat que no té per funció dotar el subjecte d’actituds, capacitats o sabers, sinó de modificar-ne la manera de ser”

Michel Foucault.
Michel Foucault.

En els darrers anys de la seva vida, Michel Foucault va desgranar la teoria de la “cura de si”, una actitud que planteja l’ètica com una pràctica reflexiva de la llibertat i la manera de viure com una qüestió quasi purament estètica.

Segons Giorgio Agamben, Foucault entra en un debat postmetafísic sobre el subjecte, ja que la “cura de si” té una dimensió esotèrica. Per què? Perquè entén que la pedagogia no ha de servir per adquirir coneixements i competències (preparar-se per al món laboral) sinó per transformar-se un mateix.

Hi ha un parell de termes clau que Foucault utilitza per definir aquest desenvolupament quasi màgic de l’actitud ètica de l’ésser que em tenen fascinat.

En primer lloc: parresia, que segons Foucault consisteix a “dir allò que hom té de més íntim amb els seus propis mots”. És una forma de franquesa total, lluny de qualsevol procediment artificiós, lluny de l’adulació: la congruència total en la relació entre el que hom pensa, el que hom diu i el que hom fa.

Antigament, però, la parresia s’entenia com una manera càndida de parlar, un dir sense embuts que quasi mereixeria una disculpa. En els temps de la sofística, de fet, era una forma de discurs tan lliure i mancada de propòsits manipuladors, que apuntaria a una falta de preparació de l’orador o a una sinceritat tan despullada, tan de mostrar les febleses, que el tornaria un oponent inútil, ideal per acarnissar-s’hi en un debat.

I Aristòfanes utilitzava la parresia com l’eina amb la qual els personatges de les comèdies es ridiculitzaven a si mateixos!

Però l’actitud ètica de l’ésser no és només el capacitar-se per actuar segons el lliure albir davant de les dificultats, sinó també la capacitat d’adonar-se dels propis prejudicis.

Com que tots som resistents als nous paradigmes i per acceptar-los necessitem un procés d’assimilació, d’acceptació i d’adaptació, Foucault planteja l’ús de la psicagogia en el procés de formació del subjecte ètic. Vet aquí el segon terme.

Segons Foucault, la psicagogia és la “transmissió d’una veritat que no té per funció dotar el subjecte d’actituds, capacitats o sabers, sinó de modificar-ne la manera de ser”.

En aquest cas, l’evolució del sentit de la paraula és profundíssima, perquè la psicagogia (literalment: la conducció de les ànimes) era, en origen, l’evocació de l’ànima d’un difunt amb finalitats endevinatòries.

Empèdocles, en canvi, li donava el sentit d’un recurs a “la màgia del ritme del discurs” i, segons els pitagòrics, la psicagogia servia per governar la voluntat de l’auditori des d’una sistematització matemàtica de la musicalitat de la parla. Més enllà del sentit, doncs, hom podria portar els esperits del respectable a l’emoció a través dels sons de l’elocució.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >