Selecciona Edició
Connecta’t
Llibres

Els fangs de Barcelona

El barri de Ciutat Vella dels primers del 1900 és l’escenari de 'De la ciutat vella', de Juli Vallmitjana

Antic carrer de Salmerón, ara Gran de Gràcia.
Antic carrer de Salmerón, ara Gran de Gràcia.

Edicions de 1984 recupera De la ciutat vella, primera novel·la de Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873-1937), publicada originalment l’any 1906. Més ben travada que la seva germana gran, La Xava(1910), conserva certa unitat d’acció (els amors de Fermí Peralta i la jove Laia) i no s’abandona ni a l’insòlit fragmentarisme extrem de la segona gran narració de Vallmitjana, ni a aquell grau escruixidor de recreació en les sordideses socials de la Barcelona del 1900.

'De la ciutat vella'

Juli Vallmitjana

Edició d'Enrtic Casasses

Edicions de 1984

190 pàg.

17,50 €

I és que De la ciutat vella ni s’ambienta al districte V, el barri Xino, ni retrata la misèria més extrema de la ciutat. Més autobiogràfica que aquella, s’acosta més a les novel·les de Narcís Oller o de Carles Bosch de la Trinxeria: Vallmitjana ja hi destaca com a escriptor que domina el pols narratiu, la pinzellada sensorial, i és capaç de bastir un fris social eficaç. Però encara no ha entrat en aquella fase de fugida endavant estilística, entre mística i desesperada, que el va conduir a idealitzar la naturalesa espiritual dels gitanos i a fustigar sense pietat la hipocresia de la societat catalana. I tot això a les portes de l’expressionisme més agosarat.

Amb tot, ja afloren a De la ciutat vella la sàtira, els símbols i els contrastos amb què intenta denunciar l’estat dels costums a Barcelona, a partir dels records del barri de Gràcia on ell mateix vivia. Quan es posen a ballar, els veïns ho fan sobre un terra de fang format per la pols de les sabates i el vi que ha anat caient de les botes; quan Fermí i Laia es comencen a estimar, ho fan entre clavegueres i fabricotes. El que no trobem encara és l’absència total d’esperança que regna entre les pàgines de La Xava. Sí molts elements dissonants, d’un realisme cru, que prefiguren el Vallmitjana madur: una escena de maltractament en què Fermí intenta escanyar la seva parella, una escena de sexe necròfil, un accident laboral en el qual un obrer madur es fa cremades greus... Amb tot, el personatge més interessant és el de Laia, perquè evoluciona: de femme fatale de manual, astuta, malèvola i materialista, criada en la més estricta sordidesa, se’n deriva una víctima de la seva família degradada, com la Xava de 1910, i capaç d’estimar amb desinterès. En la segona part de la novel·la, la representació de la bohèmia literària i artística barcelonina passa a un primer pla, desplaçant la trama amorosa central.

L’escriptor i poeta Enric Casasses, en el pròleg, destaca que la novel·la “no presenta els pobres idealitzats ni com a bons, ni com a ‘pobrets i alegrets’. El seu retrat és dur: és un retrat”. Té raó: la set de diners presideix les relacions entre ells. I també ha escrit: “En el cas de De la ciutat vella, que no va de gitanos ni de lladres sinó de barcelonins pobres i quasi pobres, el protagonista, Fermí Peralta, és, en certs aspectes, Juli Vallmitjana”, perquè també és un artista frustrat i de caràcter somiatruites. De la ciutat vella té més aroma de Renaixença que altres obres posteriors de l’autor: és un drama de classes mitjanes decadents més proper a Narcís Oller que al primer Eugeni d’Ors o la narrativa de Víctor Català. Podria emparentar-se més amb un Benito Pérez Galdós que amb un Raimon Casellas o un Joaquim Ruyra.

Amb aquesta recuperació, Edicions de 1984 culmina l’edició de les obres d’un autor que va caure en un oblit gairebé absolut, després de la Guerra Civil. Cal que ho celebrem.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >