Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La por dels que hi tenen alguna cosa a perdre

El triomf de Bolsonaro ens alerta del canvi de paradigma en les formes en què s’expressa la política

Jair Bolsonaro.
Jair Bolsonaro. ap

Com ja va passar amb l’elecció de Donald Trump com a president dels EUA, el triomf de Jair Bolsonaro a Brasil ens afronta de nou amb la necessitat d’explicar com és possible que un candidat tan outsider i amb un discurs tan radical i retrògrad hagi pogut conquistar la confiança de 55 milions d’electors. La forma en què s’ha desenvolupat la campanya electoral continua la petja del canvi de paradigma que ja va suposar l’elecció de Donald Trump com a president dels EUA, però amb ingredients nous, encara més inquietants.

Una part de la victòria de Bolsonaro es pot explicar per la decepció d’uns quants milions d’electors amb la darrera deriva del Partit dels Treballadors. Després d’un primer impuls transformador que va treure 30 milions de brasilers de la pobresa i va modernitzar les estructures del país, la credibilitat del partit es va estancar amb la crisi i va acabar d’enfonsar-se amb la corrupció. Malgrat això, el seu candidat, Fernando Haddad, ha obtingut 45 milions de vots, que no són pocs.

El que és rellevant, no obstant això, és la manera en què s’ha distribuït el vot. Com assenyala l’anàlisi de Kiko Llanera en aquest diari, Bolsorano ha guanyat en el 94% dels municipis amb rendes mitjanes i altes (superiors a 350 reals al mes de mitjana) i Haddad ha guanyat en el 90% dels municipis amb rendes baixes (inferiors a 200 reals al mes). No podem dir, per tant, com tampoc es pot dir de Trump, que Bolsonaro ha guanyat gràcies al vot dels pobres i dels perdedors de la crisi. Els pobres i els negres han votat majoritàriament per Haddad. La qüestió és: per què els més ben situats han donat el triomf a un salvapàtries sense cap experiència de gestió pública i sense una organització sòlida darrere, que promet miracles amb receptes simplistes?

La globalització i l’evolució de l’economia estan canviant l’estat d’ànim de les classes mitjanes i acomodades. La recessió accentua la divergència entre unes minories que cada vegada acumulen més riquesa i poder, i àmplies majories que viuen amb incertesa els canvis socials i tecnològics

La globalització i l’evolució de l’economia estan canviant l’estat d’ànim de les classes mitjanes i acomodades. La recessió ha accentuat la divergència entre unes minories que cada vegada acumulen més riquesa i poder, i àmplies majories que viuen amb incertesa els canvis socials i tecnològics. La globalització sense regles no només està deixant sense horitzó i sense esperança els perdedors de la crisi. La por del futur i la incertesa pel present han arrelat també en les classes mitjanes, que transformen la seva por en ràbia i la canalitzen en forma de rebuig cap a un sistema polític que no és capaç de garantir-los seguretat.

Ara saben que una nova recessió pot colpejar qualsevol, que tenir una carrera universitària, una petita empresa d’èxit o una ocupació qualificada ja no són salconduits amb els quals es puguin travessar sense perill les turbulències d’una economia que la política ja no controla. És una por transversal, sinuosa i punxant, que neix més del coneixement que de la ignorància i que s’expressa en l’angoixa que senten molts pares pel futur dels seus fills, ja que saben que la inseguretat crònica és el signe dels nous temps. Com diu la filòsofa Marina Garcés, el saber i el poder s’han desacoblat. Sabem molt, de fet mai havíem tingut tant de coneixement com ara i tan poc poder de decisió. Això genera sentiments d’impotència i frustració de manera que per a molts ja no es tracta de votar a favor d’alguna cosa sinó en contra del que hi ha.

Aquí entra en joc un altre element clau del triomf de Bolsorano: la mutació que ha patit la política amb l’emergència de les noves tecnologies de la comunicació. Fins fa ben poc, el sistema polític actuava a través de mecanismes d’intermediació —els partits, els sindicats, el periodisme— que canalitzaven el diàleg i transformaven la voluntat de la ciutadania en representació política. Tant Trump com Bolsonaro han centrat la seva estratègia a atacar les formes tradicionals d’intermediació, i el que els ha fet creïbles com a líders destrossadors i antisistema és la seva voluntat explícita de prescindir-ne. Prefereixen relacionar-se directament amb els seus partidaris i electors, cosa que ara poden fer gràcies a les noves tecnologies.

No és casualitat que Bolsonaro fes el seu primer discurs com a president de Brasil des de casa seva i a través de Facebook. El líder es comunicava amb els seus electors sense intermediaris, a través de mecanismes que premien la simplicitat, afavoreixen la polarització i fan que el debat públic basculi cap a les emocions i els sentiments més primaris. Els seus atacs a la premsa auguren una mala relació amb el periodisme. Són atacs preventius, com els de Trump, i l’única cosa que pretenen és desacreditar els mitjans com a intermediaris en el debat públic i d’aquesta manera neutralitza qualsevol crítica racional i articulada a les seves decisions.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ