Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Molt per fer al Macba

A la tria del museu quasi no hi ha pintura ni artistes de gran qualitat catalans o espanyols

Un museu no pot renunciar a la producció de memòria”, escriu Chris Dercon al catàleg de la Col·lecció Macba d’ara fa un any. Un museu té la missió de preservar, estudiar, ampliar i difondre una producció artística determinada, sigui local o internacional, segons les seves bases fundacionals. A un museu se li pressuposa també una exigència d’excel·lència, tant en la qualitat de les peces com en el criteri històric de la selecció: això és el que el diferencia d’una Kunsthalle. Quina memòria deixarà el Macba de l’art català i espanyol?

'Un segle breu'

Macba

Plaça dels Àngels, 1

Barcelona

Un segle breu proposa una selecció d’obres de la seva col·lecció, amb un contingut cronològic que s’inicia el l929 amb el GATPAC, dues obres d’Alexander Calder, algun cartell original de la Guerra Civil (i altres de reproduïts) i una pel·lícula de la CNT-FAI. Seria molt més lògic que la periodització entre el Macba i el MNAC estigués clara (es deia que el Macba s’iniciava a la postguerra, amb Dau al Set, data històricament lògica per a un museu d’art contemporani), no només per a les adquisicions i donacions, sinó per a mostres com aquesta. Pretendre que avui tot es barreja és una mica exagerat: el Pompidou sap molt bé quins són els seus límits cronològics i la Tate Modern i la Tate Britain, també. I tots dos reflecteixen a les exposicions rotatives de la seva col·lecció els canvis de gust i de tendències. Que el Louvre o el Prado posin alguna instal·lació contemporània és una moda com una altra qualsevol, però no va més enllà com a criteri museogràfic.

El que ara mostra el Macba és una selecció molt parcial d’aquest segle, selecció a la qual cal retreure que amb prou feines hi ha pintura i artistes de gran qualitat de l’àmbit català i espanyol, poc o gens representats. Quan s’argumenta l’estranyesa davant l’absència d’Eduardo Arroyo o del Equipo Crònica (que va fer bona part de la seva carrera a Barcelona, a la galeria Maeght) o de dones artistes com Carmen Calvo o Soledad Sevilla, el museu argumenta que ja estan ben representats en altres territoris. Però, per què privar el públic català d’obres tan rellevants que gaudeixen d’un consens sobre el seu interès? Tampoc hi ha cap aposta per noms joves o fora de circuit.

El model Macba, que va instituir Manolo Borja-Villel, entén l’art tan sols com a expressió del que és polític i social: és un criteri vàlid, però parcial i que hauria de ser ampliat, la qual cosa ell mateix ja ha fet al Reina Sofia, d’acord amb les fortes crítiques rebudes. És reduccionista explicar l’art més recent només com aquell que se centra en l’economia marítima, la crisi migratòria o la resistència al capitalisme salvatge. De les obres, destaquen la retícula de l’artista Gego (1912-1994); les obres d’Anni Albers; un gran Miralda de soldadets blancs; la presència (excessivament petita) de Dorothée Selz; els escrits/manifestos de les Guerrilla Girls; la bella obra Sinners, de la brasilera Valeska Soares. La presència pictòrica és present gairebé només a les teles Basquiat (de la col·lecció Riera), artista políticament correctíssim en la seva condició de gai, negre i mort per la sida als 28 anys.

En canvi, al pis superior hi ha una altra part de la col·lecció, titulada Col·lecció Macba: sota la superfície, que és coherent i interessant. Indaga en la noció de superfície, però la majoria són obres postminimalistes. Descobrim l’obra de Karla Black, jove escultora de 1972 que treballa amb tota mena de materials, i la marroquina Latifa Echakhch, amb la seva instal·lació de papers carbó que s’ha destenyit amb alcohol, creant un misteriós entorn de color lila (diu que aquest paper era l’usat als fulls revolucionaris). Hi ha dues obres excel·lents de Jordi Colomer i de Perejaume, el magnífic Rauschenberg, la peça de Rita Mac Bride i la de l’alemanya Charlotte Posenenske (1930-1994), construccions metàl·liques que posava en aeroports o fàbriques per trencar amb la noció d’autoria i art.

Quina peça estrella seria recordada de la col·lecció del Macba? Costaria de trobar. Cal dir que últimament la programació ha inclòs artistes catalans (Miralda, Francesc Torres) i que en les adquisicions es nota la voluntat de comprar obra de dones artistes. Però si vol ser un museu de referència (com ara s’estila dir), queda molt per fer.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >