Les masses sempre tenen raó
Sáez dissecciona la conversió de la ciutadania en poble i de la societat en audiència
A L’anarquia que ve (1994), Robert Kaplan va concloure que no tots els països necessitaven la democràcia. Per a aquest sociòleg, si el capitalisme volia salvar-se, havia d’apostar, abans que res, per l’estabilitat política. I això el model liberal no ho garantia en estats d’Àfrica, Àsia o l’Amèrica Llatina, on només podria afegir més confusió al caos en què ja estaven submergits. En el món posterior a aquest llibre, l’apogeu del populisme és, potser, el símptoma polític més evident d’aquest divorci entre capitalisme i democràcia.
'Populisme'
Ferran Sáez Mateu
Publicacions Abadia de Montserrat
237 pàg.
20 euros
A l’eclosió d’aquest fenomen mutant s’han dedicat últimament desenes de llibres. A definir el seu llenguatge, però, s’hi han dedicat pocs, i aquesta singularitat és el primer encert de Ferran Sáez Mateu amb Populisme. El llenguatge de l’adulació de les masses. Si Octavio Paz va parlar del cabdill llatinoamericà com un espècimen sorgit de la tradició hispanoàrab, i si Manuel Vázquez Montalbán va qualificar Hugo Chávez com un cabdill postmodern, Sáez (la Granja d’Escarp, Segrià, 1964) entén l’idioma populista com “el llenguatge de l’adulació de les masses”. Aquesta definició —que evoca José Ortega i Gasset— és un indicador de la intel·ligència d’aquest assaig que sistematitza els discursos de polítics com Orbán, Maduro, Le Pen o Trump, alhora que en calibra l’impacte global. Populisme funciona, a més, com un repàs d’un estat de la qüestió en el qual s’inscriuen des del filòsof Ernesto Laclau fins a l’historiador Federico Finchelstein, tots dos argentins.
Per Sáez Mateu, el populisme no és una ideologia, ni un programa, ni una posició previsible en l’espectre polític. Hi tenen cabuda un milionari egocèntric, un conductor d’autobusos passat per una escola de quadres a l’Havana, l’hereva d’un ultradretà o un advocat paranoic sorgit del comunisme. I això és així perquè el populisme és, sobretot, un sistema de signes que abusa del llenguatge col·loquial propi de qui creu parlar amb la veu de tots. Al populista no li importa moure, sinó promoure. A diferència del feixisme o l’estalinisme, en lloc d’esborrar l’enemic, l’hipervisibilitza. És igual si es tracta de l’imperialisme, la premsa liberal o els intel·lectuals: qualsevol cosa que li funcioni com un blanc fàcil contra el qual aconseguir el poder o consolidar-lo.
El diccionari populista de Sáez s’escriu entre Itàlia i l’Argentina, Veneçuela i Polònia. Des d’aquestes geografies, s’esmicola una semàntica política que trenca el substrat liberal de les societats occidentals, a força de fer servir la democràcia mentre la tritura. Així, resulta interessant el matís espanyol en el període del desarrollismo franquista. O la seva mirada sobre la validació dels exclosos, l’atac a les elits, la reconversió de la ciutadania en poble, del votant en client, de la societat en audiència. Tot amanit amb l’ús i l’abús de la cultura de masses o d’una gestió calculada entre la proximitat i la distància, la visibilitat i l’opacitat. Un líder populista sap combinar l’idioma del hooligan (preferentment de futbol) amb el de les xarxes socials, i la seva demagògia en té prou amb 140 caràcters.
Lluny dels tancs pensants de l’era Reagan, l’autor detecta una diferència entre el rigor intel·lectual del populisme d’esquerra i la nuesa teòrica d’una dreta en la qual no queden rastres d’aquells temps en què el sociòleg Daniel Bell, l’assagista Hilton Kramer o l’economista Milton Friedman marcaven l’agenda ideològica del neoconservadorisme.
Amb el segell típic d’altres llibres seus, Sáez barreja la investigació acadèmica, l’apunt al vol i una prosa sorneguera que es resisteix a acceptar que vivim en una condició postdemocràtica mentre manté la esperança d’un retorn salvador de la modernitat il·lustrada. Estem davant d’un llibre que valdria la pena llegir a l’Amèrica Llatina, i exigir-li, d’altra banda, un tractament més incisiu de la qüestió catalana, àmbit on les masses han arribat a recordar als seus líders que ells hi són per obeir-les, ja que són elles les que detenen el govern.
Les aportacions de Sáez permeten parafrasejar Karl Marx i entendre que, si fins ara la política es dedicava a governar la societat, ara es tracta de simplificar-la. I també que si el resultat caòtic d’aquest món dona la raó a George Orwell, la clau per al seu govern la podem trobar en Juan Domingo Perón.
