Selecciona Edició
Connecta’t

El Jesucrist revolucionari de Kazantzakis

El drama dels refugiats manté la vigència d'‘El Crist de nou crucificat’, que reapareix amb traduccions noves en català i castellà

L'escriptor grec Nikos Kazantzakis.
L'escriptor grec Nikos Kazantzakis.

El nen Nikos Kazantzakis, tancat a casa amb la seva família, mai va oblidar la imatge després de la finestra: el seu veí turc, pare de la nena amb la qual jugava en la seva Creta natal, netejant a la font del carrer el ganivet ensangonat després d’una matança d’altres residents cristians, en ple pols grecocristià contra l’Imperi otomà. Potser tampoc va poder esborrar les experiències sorgides després d’ajudar, el 1919, a repatriar els 150.000 grecs del Caucas atrapats durant la Revolució Russa. De la suma de tots dos moments, de les diferències entre dominador i dominat, de la solidaritat i la crueltat, l’amor i l’odi, va fermentar la seva literatura: Zorba el grec o L’última temptació de Crist. Però especialment El Crist de nou crucificat, que, 70 anys després que s’escrivís, ressorgeix en català i castellà amb traduccions noves. I amb una vigència esborronadora: ningú dubta que avui es tornaria a matar a la creu al fill de Déu tan planament.

L’aparició en català (El Crist de nou crucificat, a Club Editor) no deixa de ser el retorn d’un best-seller: quan es va publicar el 1959, va ser un esclat de bomba inesperat i es va haver de reeditar fins a nou vegades, cada dos anys, fins al 1980. En total, uns 20.000 exemplars. Va ser el volum XI de la col·lecció El Club dels Novel·listes, que van llançar Joan Sales i Xavier Benguerel, ja en el segell Club Editor. Va ajudar el moment, afavorit per l’ambient aperturista previ al Concili Vaticà Segon, quan encara eren massa audibles els cruixits de la misèria moral que va significar la II Guerra Mundial, la influència en la literatura catalana de la novel·la amb transsumpte cristià (la de Graham Greene, Georges Bernanos o François Mauriac) era notable entre el 1955 i el 1964. La van acollir editorials com Club Editor, Aymà, Selecta o Albertí, fins i tot a partir d’obres, entre d’altres, d’autors autòctons com Josep Maria Espinàs (Tots som iguals) i els mateixos Benguerel (L’intrús; El testament…) i Sales (Incerta glòria).

Kazantzakis (1883-1957) aportava una mica més: la dimensió social, un punt revolucionària. Ho reblava aquesta trama: els habitants humils de Likóvrisi, un poblet perdut de l’Anatòlia, es prendran tan seriosament la seva preparació per als papers en la representació de La Passió (especialment el jove Manoliós, que representarà Crist) que en la vida real s’enfrontaran al papa i al consell d’ancians, que no volen que s’aculli a un grup de famèlics refugiats que fuig d’un poble proper saquejat pels turcs.

Sales va donar conferències sobre l’obra, el 1960, al Centre de Lectura de Reus, a Barcelona i fins i tot a Mallorca, amén de traduir-la, com després va fer amb dues novel·les cristianes més, Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski, i Thérèse Desqueyroux, de Mauriac. “Hi havia una curiosa germanor, des de la sensibilitat moral i social, entre el traductor i l’autor: tots dos tenien set de justícia i estan a la intempèrie sociopolítica del seu temps”, la neta del primer i avui responsable de Club Editor, Maria Bohigas, connecta Sales i Kazantzakis.

L’editor va traduir la novel·la a partir de quatre edicions (anglesa, italiana, francesa i castellana), per la qual cosa la versió actual ha estat revisada per qui l’any passat es va afrontar per vegada primera en català a L’última temptació de Crist (Adesiara), el filòleg Pau Sabaté, que admet que no l’ha retocada massa i que ha restituït tres escenes eròtiques que va suprimir el jesuïta censor el 1958. Sí li ha cridat l’atenció el temps lingüístic que va fer servir Sales: “Li dona la paraula viva, espontània, que tenia Kazantzakis, cosa que curiosament no recollien les traduccions en què es va basar”. L’explicació: “Sales va consultar Carles Riba, que li va parlar de les impureses lingüístiques i el vocabulari viu i realista que utilitzava l’autor”, contextualitza Sabaté. La mort del traductor de La Odissea va impedir que fes la correcció definitiva abans de la impressió que Sales tenia prevista, que va ser la primera versió catalana d’una obra de la literatura neogrega.

“Va utilitzar una gran quantitat de neologismes, paraules que en grec només apareixen en aquest llibre, i molt de lèxic cretenc. Però el que és important és la seva tècnica del clarobscur: d’un llenguatge molt dramàtic, cru, terrible, que no et deixa ni respirar, salta a un registre jovial, molt més viu”, constata també Selma Ancira, autora de la primera traducció directa del grec al castellà de la novel·la, ara publicada a Acantilado. La que també va traduir Zorba el grec ha invertit gairebé dos anys a recollir aquest doble registre que no reflectia, sosté, l’única edició en castellà fins ara, del 1954, publicada per l’argentina Carlos Lohlé i que “es va fer del francès”. Tot és reflex d’aquesta dualitat constant entre “drama i poesia, santedat i crueltat, cruesa i delicadesa”, que va detectar Sales en l’obra.

A banda de les qüestions lingüístiques, Ancira qualifica de “una actualitat ferotge” la temàtica de la novel·la, ambientada al 1922. “Està molt bé reflectit aquest poder insensible al dolor humà i aquest costat fosc de l’Església: les ordres anticristianes que se senten en la novel·la sempre surten del papa del poble; en una conversa amb aquest, el papa dels refugiats li replica: “Cadascun dels éssers humans té les ànimes del món sencer al seu càrrec. No facis distincions, ancià, entre les teves ànimes i les meves”. Bohigas ratifica: “La que apareix és una església hipòcrita, de gran potencialitat corruptora, a la qual Kazantzakis contraposa i reivindica un cristianisme revolucionari”. També hi ha, per a Alcira, un rebuig tàcit a qualsevol nacionalisme: “Per a ell, un és un ésser humà abans que d’un lloc o d’una pàtria”. Sabaté matisa que “Kazantzakis va ser un revolucionari en la seva vida: va estar en la construcció nacional de Grècia i als anys vint va fer propaganda activa de la Revolució Russa”, i que també afloren en l’obra “les relacions entre dominadors i dominats, o el paper miserable del col·laborador: sempre hi ha personatges d’aquest tipus en les seves obres”.

Però la més trista contemporaneïtat l’aporta el tema dels refugiats. “Passen 100 anys i la història torna: llavors, com ara, tota aquesta zona viu la pressió d’aquest drama humanitari”, resumeix Bohigas. “Vaig veure per televisió —afegeix Ancira— gent molt humil i de botigues petites que donaven menjar i estris als de la caravana d’immigrants hondurenys que es dirigeixen als EUA i vaig pensar: ‘Això és Kazantzakis’: en la novel·la, un venedor ambulant li diu a les dones refugiades que agafin el que vulguin i que ja l’hi pagaran en una altra vida… Els que no tenen són els que donen; en aquesta novel·la només se salven els del carrer, els més pobres: és una crítica terrible al que ha deixat de ser l’ésser humà”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >