Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La Constitució que no s’ha renovat mai

El gran problema de la Carta Magna ha estat la manera en què s’ha gestionat. I ara peten les costures

Visitants al Valle de los Caídos.
Visitants al Valle de los Caídos.

L’enrenou al voltant de la tomba de Franco i el Valle de los Caídos ha coincidit amb l’inici del cicle commemoratiu del 40è aniversari de la Constitució. La consigna oficial és que toca cantar les lloances de la Constitució com a ritual d’exorcisme en temps en què es multipliquen les veus republicanes i en què es viu la llarga ressaca de l’únic desafiament realment subversiu –en el sentit de canvi estructural de l’Estat– que ha viscut aquest país des del 1978. Que a hores d’ara el Valle de los Caídos continuï exercint de memorial del dictador i funcioni com un feu intocable del nacionalcatolicisme ens recorda que no és or tot el que lluu en la història del període constitucional més llarg d’Espanya.

Per haver viscut aquells anys, m’és molt difícil fer un judici terminant sobre el procés constituent i el seu resultat. Era possible una Constitució millor? No ens podem sostreure a la realitat. No hi va haver ruptura, hi va haver una transició d’un règim feixista a un règim democràtic. Encapçalada per un rei nomenat pel dictador, com ell mateix em va dir, visitant una exposició al CCCB, davant d’un retrat de Franco: “Aquest em va nomenar. Què he de fer, negar-ho? Si tothom ho sap”. Pot ser que reconèixer l’evidència fos el que va permetre a Joan Carles I jugar el paper de bon traïdor. No sabrem mai el valor real del soroll de sabres que va acompanyar i va condicionar aquell procés. Les institucions –l’Exèrcit, les forces de seguretat, la justícia, els cossos de l’Estat, corporacions diverses– eren les del franquisme i no es van reformar mai radicalment. Amb tots aquests actors i amb un poder econòmic majoritàriament adaptat perfectament a l’Estat, es va haver de pactar el canvi, a través d’una nova generació de polítics sorgits del règim, la vella guàrdia franquista i els dirigents de l’antifranquisme.

El 40è aniversari arriba amb la qüestió territorial oberta, amb la monarquia en qüestió, amb un protagonisme inesperat del poder judicial i amb la trista estrena d’un article dissenyat per a l’excepció: el 155

Des dels anys seixanta Espanya vivia en una doble realitat. Una superestructura tancada, on vivien instal·lats els poders franquistes i el seu aparell ideològic de referència, la jerarquia eclesiàstica, cada vegada més allunyada d’amplis sectors ciutadans que, sobretot a les grans ciutats, estaven en l’aprenentatge de la modernitat. A poc a poc, es va imposar com a superego col·lectiu el tabú de la Guerra Civil: mai dels mais, base de la consigna de reconciliació nacional que el PC va llançar abans que ningú. Però aquests imperatius també es negocien i aquí va haver-hi un preu explícit –l’amnistia per a tots: resistents i botxins– i un preu implícit –la manca de memòria, que continua vigent, amb una dreta que amb aquest jove turbulent anomenat Pablo Casado, continua sent incapaç de condemnar el feixisme, i amb l’Església catòlica mantenint-se com a protectora del cadàver de Franco, malgrat els altíssims costos que ha tingut per a ella la seva complicitat amb el franquisme, fins al punt que Espanya és un dels països més laics del món.

Probablement, el text constitucional no podia ser gaire millor que el que va sortir. El gran problema de la Constitució ha estat la manera en què ha estat gestionada. La incapacitat dels governs i de les diferents majories que s’han succeït per reformar-la abans que els problemes esclatessin, alhora que s’anava fent més restrictiva la seva interpretació. I ara peten les costures.

La transició acaba amb la victòria del PSOE el 1982 i el posterior ingrés a la Unió Europea. Els socialistes van arribar al poder amb una autoritat electoral i moral sense precedents. Va optar per donar prioritat a l’assentament del règim, per davant de la construcció de la cultura democràtica que el país no tenia. Així es va construir el nou entramat institucional i corporatiu, llastrat per un error que ve de l’inici de la Transició: la regulació tardana del finançament dels partits, porta per la qual la corrupció es va incrustar en el sistema. Quan Aznar va unificar la dreta, el PSOE i el PP, en aliança corporativa, malgrat les seves baralles, van passar a compartir el poder en exclusiva. La crisi del 2008 va treure els ciutadans de la indiferència i a partir del 2011 el règim bipartidista va quedar en evidència. Els seus gestors són els que han posat a la picota la Constitució del 1978. No van voler o no van saber desenvolupar-la per fer-la més inclusiva. I així el 40è aniversari arriba amb la qüestió territorial oberta, amb la monarquia en qüestió, amb un protagonisme inesperat del poder judicial i amb la trista estrena d’un article dissenyat per a l’excepció: el 155.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ