Selecciona Edició
Connecta’t

“Tenia ansietat per acabar d’una vegada el partit”

Anna Casarramona, golejadora en l'últim tram de la final de l'Europeu d'hoquei patins, repassa totes les dificultats que va passar l'equip espanyol per aconseguir la medalla d'or

La golejadora Anna Casarramona.
La golejadora Anna Casarramona.

Anna Casarramona i la selecció espanyola femenina d'hoquei patins es van quedar el passat 13 d'octubre amb la mel als llavis. El sostre del pavelló on es disputava la final de l'Europeu entre Portugal i Espanya es va aixecar per l'huracà Leslie quan faltaven 1:45 per al final, amb el marcador a favor del combinat espanyol per 2 a 3. El partit es va suspendre. Aquest dijous, 19 dies després, l'equip espanyol va disputar el temps restant i va confirmar la medalla d'or amb un gol final (2-4) de Casarramona. "Volia treure'm el partit de sobre", admet la jugadora del Manlleu en conversa amb EL PAÍS des de casa seva.

Pregunta. Què és més estrany, jugar un partit tan curt o una final tan llarga?

Resposta. Les dues són estranyes. És un partit molt llarg. Vam estar gairebé 20 dies sense acabar el partit, i això es fa dur. No vam poder tancar el Europeu i costava.

P. Com es prepara una jugadora per disputar 1:45 minuts?

R. L'escalfament ja va ser diferent, molt més llarg: vam fer minipartits de 4 minuts de quatre contra quatre per entrar molt més adaptades. I sobre la pista vam haver d'adaptar-nos per no cometre la desena falta [implica una falta directa]: vigilar, però alhora sense oferir espais. Però els tècnics van anticipar tot el que podia succeir, i això ens va tranquil·litzar.

P. Els va sorprendre una rebuda tan freda a Portugal?

R. És veritat que el seu escalfament era molt diferent al nostre i no hi havia massa públic... és el que hi ha. Nosaltres vam arribar molt concentrades en el que havíem de fer i no ens vam fixar gaire en elles.

P. Com es porta l'espera de tants dies per jugar una final tan curta?

R. Intentes relaxar-te i posar-te petits reptes al club: mires d'aparcar la selecció, gaudir dels entrenaments amb l'equip, fixar-te en els partits de Lliga els caps de setmana... Això ens ha donat vida i evita que pensis tant en el mateix. Tenia ansietat per acabar el partit i crec que la resta de jugadores també. Amb la Berta [Busquets] dèiem: "Necessitem acabar el partit!". Saber que tens l'Europeu a tocar, però sense la recompensa, fa ràbia, perquè ho havíem treballat molt. Volíem haver jugat abans.

P. La final va començar amb booling [bot neutral] quan teníeu vosaltres la possessió i amb un sol àrbitre a la pista quan n'hi ha d'haver dos.

R. Va ser molt estrany. L'hoquei és molt ràpid i un àrbitre no pot veure-ho tot, per molt bo que sigui. No ens va agradar. Perquè l'hoquei creixi, cal canviar això, no pot succeir.

P. El Comitè Europeu va amenaçar a deixar el títol desert si les federacions no es posaven d'acord per trobar una data.

R. Al principi ens va espantar perquè ens hauria quedat un gust agredolç, per tot el que hem treballat, però les dues federacions volien disputar el partit i no va haver-hi problema.

P. Tot el que ha succeït duplica el valor del campionat?

R. És diferent. Això és una cosa única, que no havia succeït mai. Ara ho vius com si t'haguessis tret un pes de sobre. Cada dia pensava que havia d'anar a Portugal a disputar la final de la competició.

P. Quantes vegades havíeu suspès un partit per un huracà?.

R. (Riu.) Crec que mai.

P. Us va espantar viure el Leslie a Portugal?

R. És que jo no sabia que el problema inicial amb les llums era per l'huracà! La primera vegada que es van apagar al pavelló, vaig creure que era per un problema tècnic. Un minut després, van tornar a apagar-se i es va escoltar un soroll fort. Però el que més em va sorprendre va ser veure que el públic marxava de les graderies. Jo pensava: "i on van, ara?". Fins que em van dir "Anna, que cau el sostre, fiquem-nos al vestidor". I ens hi vam ficar tots: entrenadors, jugadores, familiars... Et sap greu per la família, perquè venen per veure't, i es troben amb l'huracà. Alguns van haver de tornar amb cotxe i van perdre un dia de feina. Tot plegat va ser un embolic.

P. L'huracà, la suspensió, una final d'1:45... han ajudat a posar el focus mediàtic sobre l'hoquei femení?

R. Sí. Tot ens ha ajudat molt. L'any passat vam ser campiones del món a la Xina, i ningú ens va rebre a l'aeroport. Aquesta vegada, quan vam tornar de l'Europeu, per primera vegada hi havia tres o quatre televisions, ràdios... tot ens va sorprendre. Dèiem: "i això?". L'huracà va donar morbositat i nosaltres vam tractar d'aprofitar-ho per divulgar l'esport. Fa molts anys que estem al més alt nivell, guanyant, i és agraït que ara ens coneguin.

P. Quant falta perquè l'esport femení tingui la mateixa repercussió que el masculí?

R. Buf! Molt, la veritat és que molt. Estem molt lluny. Però a poc a poc des de dins mirem de canviar-ho. Ens formem i ens estem convertint en entrenadores perquè l'hoquei femení sigui un espectacle.

P. Al seu Twitter escriu: "La revolució serà feminista, o no serà"

R. Sí, ho penso així. L'esport és un reflex de la societat. Aquesta discriminació la vivim les esportistes, però també les actrius i moltes dones en els seus àmbits.

P. De què viu una campiona de Europa?

R. D'il·lusió i motivació. Busco feina com a professora d'educació física. Actualment treballo de monitora de menjador en una escola i soc entrenadora i coordinadora a la base al meu club, el Manlleu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >