Selecciona Edició
Connecta’t

Les bruixes es reivindiquen en la seva gran nit a Viladrau

El popular Ball de Bruixes de la localitat apuja el llistó i esgota les localitats

Un moment de la celebració.
Un moment de la celebració.

“Lo dimoni nos feu so ab un tamburinot i una flautota i totes ballàrem”. Ho explicava, mentre patia un turment a Taradell el 1620, Antònia Rosquellas, veïna de Viladrau, que també confessava que havia estat introduïda en “lo art de Bruxa” per Maria Joanet i Serrat i com, amb altres companyes, havien volat sobre els núvols untades d'ungüents màgics cap a la junta o aquelarre a les muntanyes. A la vella Rosquellas, després d'esquinçar-la de mala manera al poltre de tortura i fer-li reconèixer totes les maldats de què l'acusaven (i no va admetre haver matat Kennedy perquè encara no existien ni Dallas ni els rifles de franctirador), la van penjar per bruixa com van fer amb 13 dones més de Viladrau –poble considerat niu de fetilleres, especialment els masos de Rosquellas i el Martí– en la gran caça de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII (vegeu l'estudi clàssic del savi Antoni Pladevall).

Anit les bruixes assassinades van tornar a Viladrau com ho fan cada any per Tots Sants (una de les dates preferides de les seves reunions) des del 1997. Van tornar per reivindicar-se i llançar un missatge feminista, ecològic i antiautoritari, gairebé podemista, en el tradicional Ball de Bruixes que en aquesta 22a edició s'ha professionalitzat molt, amb millors efectes especials i algunes actuacions notables, especialment la del cor de les fetilleres. En una nit molt freda i fosca com la gola d'un llop (l'espectacle es va endarrerir un dia per la climatologia: evidentment a les bruixes se'ls va anar la mà amb la pluja), el públic va haver de fer una llarga cua per accedir a l'aparcament a l'entrada del poble on tenia lloc la cerimònia. Va haver-hi un petit caos resolt amb màniga ampla en desconèixer algunes persones que calia comprar una xapa (a dos euros) per a l'entrada. El recinte es va omplir absolutament d'un públic familiar en què imperava una gran expectació i els retrets per haver deixat els guants al cotxe.

En un espai central presidit per olles fumejants i un escenari lateral es desenvolupava el xou, una barreja entranyable (i esfereïdora per als petits: alguns ploraven) de tren de la bruixa, idees de Margaret Murray (El culte de la bruixeria a l'Europa occidental, 1921), documentació oficial de la persecució, folklore, teories antropològiques i sociològiques que subscriurien l'enyorat tàndem Marin-Tresserras, el Malleus Maleficarum, influències cèltiques, tocs dels Pastorets i algun inesperat moment Monty Python. Un totum revolutum amb batucada, focs artificials i cançons (inclosa la de “collir castanyes”, que combina, el turisme oblige, les bruixes amb l'altra gran cita de Viladrau).

Així que allà les teníem totes, revingudes, ressuscitades, l'esmentada Rosquellas, Francesca Trèmol (àlies Bacada, la bruixa principal), Lluïsa Estrany, Esperança Marigó, Margarida Puig (Cassadora), Joana Vilar, Beneta Noguera, la Pentinada, la Romeva…, encarnades per veïnes de Viladrau, totes transfigurades com a bacants, amb nassos llargs, un aire rebel i salvatge, desafiant. L'endemà encara feia por anar a l'Spar.

Resultava veritablement colpidor quan les bruixes udolaven invocant la seva deessa diànica i lunar i giraves el cap estremit per la humitat que pujava del parterre i veies la torre de l'església retallada contra el cel. Era fàcil viatjar en el temps i submergir-se en el clima original dels esdeveniments. Gairebé podies veure el rector intentant frenar els maleficis llançant les seves sabates beneïdes des del campanar.

Un altre moment culminant va ser quan els encaputxats esbirros i botxins d'Antoni Vila i Savassona, el governador general, van arrossegar la gàbia en què portaven Elisabet Martí i la van penjar del cable d'una grua, espeternegant a una altura esgarrifosa mentre s'escanyava. Si fos nen, no és només que no dormo en un mes, és que em torno a pixar al llit. Malgrat que Viladrau és un actiu nucli del procés, amb llaços fins i tot a la sopa (de castanyes), no hi va haver cap referència explícita per part de les bruixes. Tampoc al fet que el poble té dos dels seus estiuejants entre els presos més famosos de la història recent: Joaquim Forn i Iñaki Urdangarin.

Hi va faltar una mica de sexe. Les cerimònies de les bruixes incloïen –segons les seves confessions– alguna escena pujada de to (“i ballat haguérem lo dimoni tingué tractes carnals ab totes nosaltres i lo besàrem per lo detràs”). És cert que l'espectacle era per a tots els públics. Acabat el Ball, va ser un atractiu afegit compartir una crep a la plaça Major amb “lo dimoni” (que s'assembla tant a Joan Creus), que seguia portant el seu parell de banyes d'impala, que semblaven tretes de la sala de trofeus d'un altre veí, l'Eugenio. En l'epíleg de la funció, la cap de les bruixes va advertir que les fetilleres marxaven però que la nit és i serà sempre seva, així que caldrà seguir el seu consell i dormir amb un ull obert.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ