Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Llenguatge despectiu

El to del debat polític segueix cada vegada més el patró del menyspreu, iniciat aquí per Ciutadans

El candidat Manuel Valls, a la presentació del seu llibre.
El candidat Manuel Valls, a la presentació del seu llibre.

En un article recent a The New York Times, el músic i activista polític brasiler Caetano Veloso analitza com ha arribat Bolsonaro al poder: “Molts artistes, músics, cineastes i pensadors s’han trobat en un ambient en què els ideòlegs reaccionaris –a través de llibres, webs i articles periodístics– han denigrat qualsevol intent de superar la desigualtat, a força de vincular les polítiques socialment progressistes a una mena de malson veneçolà que genera la por que les minories erosionin els principis religiosos i morals o, simplement, a força d’adoctrinar les persones en la brutalitat mitjançant l’ús sistemàtic del llenguatge despectiu”. Veloso conclou: “L’ascens de Bolsonaro com a figura mítica compleix les expectatives creades per aquest tipus d’atacs intel·lectuals. No és un intercanvi d’arguments: els que no creuen en la democràcia actuen de manera insidiosa”.

El llenguatge despectiu. No conec a fons, ni tan sols en la superfície, els dilemes del gran país americà, un dels que també són Estats Units (del Brasil), tot i que he anat seguint els seus avatars des que va guanyar el president Lula amb el programa “Menjar cada dia”. La corrupció generalitzada que pateix no és, d’altra banda, una cosa pròpia només seva. Ni tampoc el llenguatge despectiu que al·lega Veloso com a font i caldo de cultiu del que ha estat i està succeint.

No només a Amèrica, del nord i del sud. El llenguatge despectiu el tenim aquí, entre nosaltres, a Espanya, a Catalunya. Configura un to específic del present, com ho va fer la veu del NO-DO franquista (ho recordeu?) i, més i més, sap greu de dir-ho, d’una manera semblant a LTI. La lengua del Tercer Reich, la descripció i anàlisi del filòleg Victor Klemperer de la transformació nazi de l’idioma alemany, que cal llegir i rellegir (publicat el 1947, des del 2001 en tenim la traducció d’Adan Kovacsics a Minúscula).

Cada vegada que sento a la tele un parlamentari de Ciutadans premo el botó del comandament que l’emmudeix. Em passa el mateix amb altres parlamentaris i fins amb presidents de comunitats autònomes, però no per les mateixes raons. No és el mateix el llenguatge propagandístic, pamfletari fins i tot, el llenguatge èpic del sobiranisme català o el descaradament arrogant del president aragonès, no és el mateix que el llenguatge despectiu.

El llenguatge despectiu ha estat i és el cavall de batalla de Ciutadans, que, com he explicat altres vegades en aquestes mateixes pàgines, va néixer a Catalunya per modificar l’idioma. A partir d’aquí, els seus líders s’han dedicat a interrompre, interrompre, interrompre. Amb l’ús i abús del llenguatge despectiu. No diré que el Parlament català visqui ara una de les seves etapes més felices, em limito a apuntar que Cs ha intentat convertir-lo en un Parlament de fireta des que va arribar a la Cambra. El seu llenguatge despectiu converteix la llengua espanyola, en la qual s’expressen gairebé sempre els seus representants, en música malèfica. Entenc que la RAE no s’hi pugui ficar, però jo de vostès, acadèmics, acadèmiques, m’ho pensaria.

I ara ens arriba des de la douce France l’ínclit Manuel Valls, que es refugia dels seus fracassos polítics més enllà dels Pirineus a la Barcelona que vol governar. Avalat per Cs, de moment l’home diu que va al seu aire. El sents a la tele i sembla equànime, no fa servir el llenguatge despectiu. De moment prefereix el to de la grandeur mitterrandiana.

Col·legues parisencs que el segueixen des de fa anys expliquen que Valls és una barreja de messianisme verdaguerià (del poeta Verdaguer, de qui el seu pare, el pintor Xavier Valls, li va regalar una biografia quan era adolescent) i de supèrbia francesa. Un familiar seu molt proper ho confirma: l’ex-primer ministre francès i exministre de l’Interior, socialista i que ara està avalat per Ciutadans aquí, anava per capellà. Va perdre la fe religiosa i es va aferrar a la fe política: “Per això és competent, és molt autoritari”, conclou el familiar.

No té bon perdre, Valls. Les seves enrabiades quan perd són majúscules, em continuen explicant. La seva última campanya desafortunada va generar una foto d’impacte, difícil de pair: com que els joves més o menys socialistes el rebien amb crits i fins i tot pedres, Valls va recórrer als antidisturbis per protegir l’entrada al seu últim míting. No va ser una imatge tan forta com l’arribada del president Mas en helicòpter al Parlament, però gairebé.

Quan se li estovi la llengua, sabrem fins a quin punt és despectiu.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >