Selecciona Edició
Connecta’t

Ramón y Cajal exposa al Macba

El Nobel de Medicina comparteix amb 30 artistes d'art contemporani una mostra per reflexionar sobre el futur

'Ferida transversal de cervell d'un gat', de Ramón y Cajal (1914).
'Ferida transversal de cervell d'un gat', de Ramón y Cajal (1914).

Amb l'ajuda del seu petit microscopi Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) va revelar, al començament del segle XX, els secrets del cervell. El pare de la neurociència moderna, mogut pel seu gran interès per les arts visuals i la fotografia —fins i tot va inventar un mètode per fer fotos en color— i amb la idea de saber com viatjava un impuls neuronal a través del cervell, va fer una sèrie de dibuixos en què va reproduir magistralment (en un moment en què la microfotografia encara no s'havia desenvolupat) les ferides cerebrals o els talls transversals de la medul·la d'un gat i d'un gos, la regeneració medul·lar d'un cos humà o l'entrecervell d'una granota, entre molts altres. Amb aquests dibuixos va proporcionar una extraordinària informació científica en mostrar a tothom els mapes amb les connexions de les neurones i les rutes que segueixen els impulsos nerviosos a través seu. Les seves investigacions van ser reconegudes el 1906 amb el Premi Nobel de Medicina “en reconeixement pel seu treball sobre l'estructura del sistema nerviós”.

Una ferida cerebral de gos, de Ramón y Cajal.
Una ferida cerebral de gos, de Ramón y Cajal.

Els dibuixos que va fer, que es custodien a l'Institut Cajal del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), s'han exhibit en algunes ocasions (al CosmoCaixa i l'Institut de Tecnologia de Massachusetts), però és estrany veure'ls en un museu d'art contemporani, com és el Macba de Barcelona, envoltats d'obres d'art creades per una trentena d'artistes actuals.

Ramón y Cajal i la resta d'aquests creadors participen en l'exposició Al descobert o d'amagat (fins al 17 de març), comissariada pel col·lectiu Raqs Media Creativa (format el 1992 per Jeebesh Bagchi, Monica Narula i Shuddhabrata Sengupta), en la qual es reflexiona sobre el present i la línia fina que el separa del futur i del passat, i com el recordem. I d'aquí els dibuixos neuronals de Ramón y Cajal, que emmarcats i situats al final d'una de les sales es veuen com a autèntiques obres d'art, amb un valor excepcional. “El temps és una matèria primera d'un museu. Aquesta exposició ens proposa imaginar un futur en present continu i futur imperfecte”, segons el director del Macba, Ferran Barenblit.

L'exposició, segons els tres membres del col·lectiu, té la intenció de portar el públic “a escoltar els temps presents, sense oblidar que sempre nedem entre present, passat i futur”. I es valen per il·lustrar-ho dels treballs d'artistes com Rosa Barba, Jeamin Cha, Mark Chung, Rohini Devasher, Marzia Farhana, Liao Fei, Ivana Franke, John Gerrard, Cristina Lucas, Kabelo Malatsie, Dillon Marsh, entre d'altres; la majoria d'origen asiàtic o africà, molts dels quals han fet les seves obres per a la mostra. “El futur, sabem que vindrà, independentment de si hi serem o no per presenciar-ho”, asseguren els membres del col·lectiu.

La granota sense gravetat del vídeo de John Gerrard.
La granota sense gravetat del vídeo de John Gerrard.

La dissecció de l'entrecervell de la granota de Ramón y Cajal té molt a veure amb les obres que es mostren a la primera sala: un vídeo a partir de l'obra Carro de fenc realitzada al taller del Bosco el 1516 i el vídeo de John Gerrard, en el qual una enorme granota gravita i mou lentament les seves potes (de vegades amb espasmes) a l'espai, com ho va fer una primera granota astronauta que va viatjar el 1992 a l'Endeavour per poder determinar si era capaç de reproduir-se en gravetat zero. Malgrat que el temps sembla haver-se detingut, el seu creador va trigar un any a filmar-ho.

L'exposició permet ficar-se en un enorme ventre, creat per Rupali Gupte i Prasad Shetty, on és possible llegir llibres infantils i de viatges, contemplar l'acció de dos huracans al mar de la Xina o a la costa est d'Austràlia (Liao Fei), comprovar la devastació que suposa en el paisatge l'extracció del coure a Johannesburg (Dillon Marsh) o com els antics treballadors de Liverpool llancen, a càmera lenta també, pedres per destrossar les finestres de les fàbriques on treballaven (Cristina Lucas). Aquestes pedres apareixen en una altra obra volant en òrbita (Muhannad Shono), o sota els oceans, on les càmeres, com la de Charles Lim, es desplacen lentament rastrejant el fons. El temps sembla congelat també en la lluenta barana d'or de banc de Hassan Khan, que també sembla que leviti.

La lluenta escala de banc de Hassan Khan.
La lluenta escala de banc de Hassan Khan.

La mostra conclou amb la presència del soroll, d'un intens soroll emès de manera desincronitzada per sis altaveus que ha utilitzat Lantien Xie per parlar de col·lisions i de reparacions, on el metall de claus i eines colpejat parla del caos d'un taller de reparació d'automòbils. I després del caos del soroll sense control, l'absència de llum que proposa Ivana Franke a la seva cambra absolutament fosca (Lovers seeing darkness) que trasllada a un fons abissal, en el qual no hi ha noció d'espai ni de temps i en el qual unes estranyes criatures, “pops i aranyes”, segons l'artista –en realitat una lleugera estructura d'alumini i xarxes de fil de pescar–, acaben acariciant i atrapant l'agosarat visitant i provocant algun que altre ensurt. Pura sensació de vertigen.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >