Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Vox vist des de Vic

Espanya ha demostrat que existeixen les condicions per a l’ascens de l’extrema dreta populista

Acte de Vox a Vistalegre (Madrid), el 7 d'octubre.
Acte de Vox a Vistalegre (Madrid), el 7 d'octubre.

Si alguna cosa ha marcat la política espanyola en els últims mesos és la tempesta política que s’ha desfermat a l’espai de la dreta. Fins fa pocs mesos, el PP es podia sentir relativament fora de perill gràcies a un poderós aliat: la infrangible lleialtat dels votants més conservadors. Al llarg dels últims anys, aquest col·lectiu havia fet pinya al voltant d’aquest partit, fins i tot en els seus pitjors moments. Gràcies a la fidelitat dels votants conservadors, el PP havia aconseguit el 2015 i el 2016 revalidar les seves majories parlamentàries, tot i haver quedat relegat a tercera força entre els votants moderats de centre.

La dreta ha estat, doncs, el salvavides que ha mantingut a flotació el PP tots aquests anys d’escàndols de corrupció i dificultats econòmiques. Però la crisi catalana ho ha canviat tot. Després del desenllaç del procés sobiranista l’hivern passat, el sentiment nacionalista va agafar rellevància en l’escenari polític espanyol i la dreta va començar a flirtejar per primera vegada en dècades a abandonar el PP per sumar-se a les files d’un altre partit, Ciutadans.

L’arribada de Pablo Casado ha permès frenar, almenys de moment, la sagnia que patia el PP de Rajoy. I la seva estratègia per aconseguir-ho ha estat precisament disputar-li a Ciutadans la seva condició de partit antinacionalista català per excel·lència. És per aquest motiu que aquesta tardor la política espanyola ha estat marcada per un procés de polarització al voltant de la dimensió nacionalista espanyola.

La clau de l'èxit de Plataforma per Catalunya va ser aconseguir que l'ingredient nacionalista de l'extrema dreta es connectés amb la immigració

Així doncs, Vox ha irromput en un context en què la polarització ja estava en marxa. En aquest sentit, l’emergència de Vox no ha alterat l’estructura de competició que s’havia obert a la dreta espanyola. Vox s’ha sumat a una festa en què el PP i Ciutadans ja feia mesos que eren a la pista de ball. És per aquest motiu que tant el PP com Ciutadans tenen una reputació de partits antinacionalisme català que difícilment Vox els pot arrabassar. Davant d’aquest context, Vox pot tenir més dificultats per ascendir i convertir-se en un partit d’extrema dreta populista homologable a alguns països del nostre entorn.

Hem de considerar, doncs, que Vox només pot aspirar a ser un partit marginal? En realitat, no. Espanya ha demostrat que existeixen les condicions per a l’ascens de l’extrema dreta populista. De fet, tenim un precedent important: el cas de Plataforma per Catalunya al municipi de Vic. Aquesta formació va aconseguir convertir-se en les eleccions del 2011 en la segona força en les eleccions locals, amb el 20% dels vots. Amb aquest nivell de suport, Plataforma per Catalunya va demostrar que l’extrema dreta populista a Espanya pot expandir-se creant coalicions de suports més enllà dels votants tradicionalment conservadors.

Els rivals polítics de Plataforma per Catalunya no van parar de denunciar que el seu líder, Josep Anglada, havia estat un destacat dirigent de moviments franquistes. Tot i això, el seu partit va aconseguir erigir-se com a segona força en uns dels feus de l’independentisme català. Com es pot explicar aquesta aparent contradicció? La clau del seu èxit va ser aconseguir que l’ingredient nativista i nacionalista propi de l’extrema dreta populista es desvinculés de la tradicional lluita centre-perifèria i es connectés exclusivament amb les amenaces culturals i econòmiques de la immigració. El seu discurs xenòfob i populista va permetre que molts votants de Vic tradicionalment de l’òrbita del nacionalisme català no tinguessin objeccions a votar un candidat amb un passat franquista acreditat.

L’experiència de Vic ofereix lliçons importants per entendre què podem esperar de Vox. La més important és que el nostre país no es troba a resguard de l’expansió de l’extrema dreta populista. És cert que fins avui aquest tipus de partits no han aconseguit consolidar-se com en altres països del nostre entorn. Aquesta excepcionalitat d’Espanya s’explica en part per l’existència del tradicional conflicte territorial centre-perifèria, que ha absorbit el vot més identitari o nacionalista. No obstant això, no és descartable que sorgeixin finestres d’oportunitat perquè Vox o un altre partit populista d’extrema dreta pugui connectar el nacionalisme més amb la xenofòbia que no pas amb el conflicte territorial. Si això passa, pot ser que el discurs de Vox aconsegueixi agafar aire, ja que en aquest terreny no té rivals creïbles.

En definitiva, per entendre el potencial poder d’expansió de partits d’extrema dreta com Vox a Espanya no cal buscar referents més enllà dels Pirineus. Hi ha referents més propers. Només hem de fixar la mirada en el que va passar fa tot just set anys al cor de la Catalunya central: Vic.

Lluís Orriols Galve és professor de ciència política de la Universitat Carlos III de Madrid.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >