Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sobre l’avanç de les dones

El debat que gira al voltant de la presa de consciència social sobre la lluita per la igualtat de gènere difícilment pot ser aliè a la consciència de classe

Manifestació del 8-M d'aquest 2018.
Manifestació del 8-M d'aquest 2018.

L’efervescència feminista s’ha fet un lloc en l’agenda política, però en el moviment de les dones es palpa una por prudent al fet que l’onada passi, al fet que la lluita per la igualtat de gènere s’acabi liquant i, com una moda, es resolgui amb retocs de vernís.

Aquesta sensació ambivalent —satisfacció per la sonoritat lila i, alhora, prudència davant el risc que el sistema intenti apropiar-se del moviment i el podi de qualsevol espurna de radicalitat— ha sobrevolat els debats intensos que acaben de desenvolupar-se en el V Congrés de les Dones del Baix Llobregat aquest cap de setmana passat. La comarca, autoproclamada feminista, fa dues dècades que organitza aquest esdeveniment cada quatre anys, però la cita de Castelldefels ha estat la primera que ha tingut lloc des de l’enorme mobilització del 8M.

Algunes de les delegades comentaven als passadissos que, al primer congrés, i també en dates més recents, “ens miraven com a una colla de boges”. L’actual delegada del Govern, Teresa Cunillera, no va dubtar a recordar durant la sessió inaugural el xàfec de “burles” rebudes en la política i en els mitjans de comunicació quan es va començar a parlar d’introduir quotes en els partits, i que, sense aquestes burles, l’espai que avui hi ha per a les dones en la política no s’hauria obert. Avui, la paraula “empoderament” aplicat a les dones no es posa en dubte (almenys en públic).

La violència masclista ha estat un dels catalitzadors, si no el primer, d’una mobilització que denuncia diverses situacions de discriminació de les dones, ja sigui a l’entorn familiar, a la feina, als mitjans, a la ciència, a l’esport o a la resta dels etcèteres. Vull pensar que la intolerància creixent davant aquestes situacions és un reflex d’una intolerància creixent generalitzada davant els abusos en les relacions de poder.

Per a l’economista Carmen Castro, el gran repte simultani de l’agenda feminista, juntament amb l’erradicació de la violència sexual, és un canvi de sistema econòmic. Al cap i a la fi, fins a quin punt és possible acabar amb les desigualtats de gènere sense modificar la mirada sobre el concepte mateix del que és l’economia, sense comprendre i assumir fins a quin punt l’economia funciona perquè la meitat de la població s’encarrega de cobrir necessitats vitals de les persones sense que res del que fa aparegui reflectit en el Producte Interior Brut (PIB)? Fins a quin punt es redueix tot a comparar percentatges de persones, segons la variable del sexe, en diferents instàncies, i a intentar que s’incrementi la presència femenina, sense furgar en les causes de fons? Fins a quin punt la qüestió és si hi ha més o menys dones en l’1%? Fins a quin punt és possible avançar si no es col·loca la vida (davant del capital) en el cor de l’economia, amb corresponsabilitat social total sobre les cures?

L’any passat, l’Institut Català de les Dones i la Cambra de Comerç de Barcelona van calcular què passaria si es quantifiqués el treball domèstic i de cures que es realitza a casa, i que, si s’hagués d’encarregar al mercat, s’hauria de pagar. El resultat va ser que el PIB de Catalunya augmentaria un 23,4%. La càrrega doble de les treballadores, ja no només a cura de les criatures, sinó de persones grans dependents i al capdavant de la logística familiar, es reprodueix.

La pèrdua de drets sociolaborals a conseqüència de la crisi, en un marc econòmic dominat pel neoliberalisme, afecten el conjunt de la societat, però la persistència de la divisió sexual del treball fa que les dones estiguin sortint més mal parades. La bretxa salarial s’agreuja en les capes de la població amb menys recursos, les dones són majoria en les ocupacions més poc remunerades, la precarietat dels contractes a temps parcial no voluntaris continuen ocupats per dones, les dificultats més importants d’accés a petits crèdits que calen per arrencar un projecte continuen concernint a les empresàries, les pensions de les jubilades, que, d’altra banda, són molt més nombroses entre les no contributives, arrosseguen una desigualtat inquietant. Res d’això ha canviat seriosament. Parafrasejant l’economista María Pazos, les reculades en els serveis públics en àmbits com la dependència —aquests que es produeixen perquè l’economia de debò, la que prioritza quadrar els comptes públics— es basen en el fet que la solidaritat no caldrà perquè sempre hi haurà algú disponible, probablement una dona, que s’encarregui que et cuidin.

És cert que les polítiques de gènere poden ser, i fins a cert punt són, un punt de trobada infreqüent —i en aquest sentit esperançador— per sobre de les diferències de partit. Però el debat que gira entorn la presa de consciència social sobre la lluita per la igualtat de gènere difícilment pot ser aliè a la consciència de classe.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >