Bany de realisme per al Madrid

Si un 5-1 ja és estrepitós per a qui passa vergonya, el que es va veure al Camp Nou va ser molt més que una patacada per al Reial Madrid. La caiguda madridista no va ser puntual, episòdica. Va ser la conseqüència d'un equip marcat des de l'inici del curs per la sobrevinguda austeritat franciscana de l'alt comandament de Chamartín, més ocupat de vernissar l'estadi com a obra pòstuma que no pas de posar remei a l'emigració de Cristiano Ronaldo i retocar una plantilla que per més èxits que hagi segellat a Europa no té l'elixir de l'eternitat. Amb la tercera Copa d'Europa consecutiva, els rectors han patit d'actualitat. Mentre Zinedine Zidane mirava per sobre dels trofeus i clamava per corregir el present per aclarir un nou futur, els jerarques es van lliurar a un entrenador reclutat de mala manera per negatives prèvies d'altres col·legues. Al servei de Julen Lopetegui per a la seva estrena a la Primera Divisió van posar una plantilla desgastada pel seu regnat recent i sense subsidi per a l'abandonament del seu jugador insígnia.

Com a resultat de tanta complaença davant del mirall, el Madrid va arribar al clàssic amb pinces de plastilina, amb la directiva murmurant contra Lopetegui i el mateix Lopetegui injectant-se optimisme sense ni un gram d'autocrítica (almenys en públic). Tampoc ho va fer després del 5-1, molt lluny de la garrotada que es va autoinfligir Casemiro: “El resultat és el reflex del que és aquesta temporada, estem jugant molt malament, cal que tothom lluiti, que tothom doni la cara...” El tècnic va preferir escudar-se en un partit imaginari, ancorat en una injecció d'ànim i determinació que als seus els va durar un quart d'hora a l'inici del segon acte. La resta del partit va ser blaugrana davant d'un rival que es va desplegar al feu barcelonista amb tarannà de jubilat. El Barça sí que va comparèixer des de l'inici, sí que va ser incisiu des de l'inici, sí que va saber què calia fer des de l'inici. És més, en el millor moment del seu adversari, amb la pressió visitant, va saber contrarestar la descàrrega blanca i reprendre el timó.

Lopetegui va rectificar bé al descans, però no es va dir res de la seva paràlisi en la primera part, quan Jordi Alba va estripar els seus per l'esquerra davant l'escandalosa dimissió de Bale, que va fugir i es va allunyar del lateral blaugrana, com si el tema no tingués res a veure amb algú que es veu a si mateix com un consentit de no se sap quina glòria. Bale es va retratar davant de Lopetegui, davant del seu gran mecenes de la llotja... i davant de Zidane. Amb el gal·lès de pas, ajusta que ajustaràs la cua de cavall, fins a l'arremangada de l'esmentat quart d'hora, al Madrid només va haver-hi onze solituds. Va ser un equip garrepa, sense rebel·lia. Tot el contrari del Barça, que va brindar per Messi de forma gremial sense recórrer ni per un instant a l'argentí com a coartada d'una possible mala jornada. Per això hi havia Ernesto Valverde. Perquè no només va reaccionar bé Lopetegui després del descans. El Txingurri ho va fer igual o millor i va saber reorientar els seus quan estaven contra les cordes.

El preparador madridista va al·ludir a la falta de gol, com si també fos una qüestió aliena a ell, només fruit d'un malefici, d'una conjura astral. Que si els pals i tal... Com si el xut de Modric no s'estavellés tant com el posterior de Luis Suárez. I fins i tot va esmentar les baixes durant el curs, com si, per exemple, la presència de Messi en família a la graderia fos per motius vacacionals. Sense CR, el Madrid no va tenir el seu Luis Suárez.

El daltabaix del Madrid al Camp Nou no va ser la derivada de cap encanteri. No va ser la primera fallada multiorgànica. Si hagués estat així, com partit rere partit sembla proclamar l'entrenador, el Reial no seria avui a set punts del líder, novè a la Lliga —fora dels llocs europeus— i amb menys gol que en segles. I pitjor encara: avui no hi ha ni un sol futbolista blanc que hagi fet una estirada, ni tan sols uns mil·límetres. La majoria no es reconeixen, ja sigui perquè es lesionen amb assiduïtat, rellisquen, l'espifien als penals, davant la xarxa o qualsevol altra calamitat.

Zidane ja va voler mirar per sobre de les Copes d’Europa per corregir el present i aclarir el futur

Lopetegui no hauria de buscar una tirallonga d'excuses perquè no és ell qui ha d'eludir un bany de realisme. No és el primer culpable, ni molt menys. Potser només caldria imputar-li la seva sobredosi de fe després de cada patacada. Normal i comprensible en un tècnic que al juny es va jugar un envit sense saber que s'estava jugant un envit. Avui mateix pot no ser ni vermell ni blanc i rebre un escac i mat presidencial que faci suposar que la roda punxada era a la banqueta, no en santuaris de canapès.

Sense Lopetegui al capdavant, el Madrid no recuperarà el mig centenar de gols de Cristiano, ni agafarà el relleu de James i Morata. Des de la cúpula es va pensar que n'hi havia prou sent el Madrid, que el Madrid anés a redós del Madrid. Sense més. I mentre calia posar els focus més en una obra arquitectònica que no pas esportiva. Per més que al llarg de la seva història el Madrid hagi desafiat amb èxit tantes vegades la lògica del futbol, tot té un límit. Tant, que aquesta vegada ni tan sols va trobar consol amb Messi d'espectador. El 5-1 va ser molt més del que ja és per si mateix un 5-1. El Madrid va rebre una golejada de cap a peus, del president a Mariano, últim a comparèixer en un dia que no només va ser un mal dia. Almenys no hauria de ser-ho només per a Lopetegui. El cràter és molt més gran.