Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Paranoia i seducció

Un dels aspectes més sinistres de les explicacions paranoides del món és que poden resultar terriblement seductores

Fa relativament poc, parlant amb un paio intel·ligent, de tribuna i audiència, em vaig adonar que, en poc temps, hem naturalitzat una mena de discurs que gosaria anomenar paranoide. D’una banda, perquè formula un sistema interpretatiu tancat que es defensa agressivament de qualsevol que provi d’apuntar-li inconsistències. De l’altra, perquè, un cop acceptada la premissa, avança amb una lògica fèrria i cobreix tots els aspectes d’una vida qualsevol, des de la minúcia quotidiana al moviment geopolític. Aquest moviment és el que, al llarg del segle XX, ha fet que els filòsofs es desfessin de les pretensions totalitzants dels Grans Sistemes™ i que alguns escriptors afanyats (Pynchon, llestíssim) empenyessin l’analogia per proposar que tota interpretació és, per definició, de caràcter paranoic. I que, com Oedipa Mass, protagonista de La subhasta del lot 49, ens instal·lem tots entre el deliri conspiratiu i l’absurd.

Un dels aspectes més sinistres de les explicacions paranoides del món és que poden resultar terriblement seductores. Davant de l’experiència més o menys quotidiana que tot són violències i d’arbitrarietats, la persona capaç de lligar un rosari de fenòmens i explicar-nos-els es torna immediatament atractiva. Ens ofereix una cadira des d’on contemplar el món. Ens dona un jo, o un nosaltres, al preu d’encolomar-nos uns altres que deixen de ser plenament altres i passen a ser còmplices de l’altre, enemics, perversos (o, si hi sumem un cert elitisme, idiotes, adormits, etc.). No vull dir amb això que aquesta mena d’explicació no tingui moments de lucidesa, i que no l’encerti en moltes coses, sinó que aquestes lucideses puntuals ens fan perdre de vista el seu fonament delirant.

Alhora, aquesta ordenació paranoica està sent la condició per a la restauració d’una retòrica èpica, d’un imaginari bel·licista, que permet creure, per exemple, que el desacord és dissidència i la dissidència, revolució. Això ho explicava Claudio Guillén sobre els romàntics. Guillén entenia que, feta l’analogia entre obra i societat, entre convenció artística i convenció social, s’obria la porta per entendre que transformar la primera era ja transformar la segona. En realitat, la dissidència s’ha acabat demostrant (desactivant, si es vol) com una forma de la diversitat.

El que m’inquieta és que aquesta mena d’explicació forta sigui tan temptadora, tot i que no em sorprèn. És una arquitectura libidinitzant que permet allò del jo sense condicions de què parlava Pessoa. Consti que no parlo del nacionalisme en el sentit en què en parlava Danilo Kiš, o sigui com una paranoia col·lectiva, “conseqüència —deia— de l’enveja i de la por”. O no només. Em refereixo més aviat a una forma de discurs que amarga qualsevol agent cultural, als quals sempre els prenen els premis i els reconeixements crítics, una mena d’hermenèutica del broc gros que expulsa perillosament el matís del món.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >