Referents a la novel·la
Kafka hi ha molt pocs personatges i situacions que procedeixin d’experiències pròpies
El més habitual, en el camp de la novel·la, és que els autors transposin als llibres paisatges, coses i gent que han conegut en algun moment de la seva vida. Una de les poques excepcions a aquesta regla la constitueixen els novel·listes de ciència-ficció, que s’ho inventen gairebé tot, sense que aquest món que s’inventen —com ja va preconitzar Aristòtil a la seva Poètica— quedi fora de tota comprensió per a un lector comú.
Així, per exemple, Llucià de Samòsata, al segle II, va narrar el que potser és el primer viatge a la lluna de la tradició occidental, al qual en van seguir desenes, potser centenars, fins al tan famós de Jules Verne: és un invent, però tothom sap on és la lluna i què significa viatjar. Sigui com vulgui, la major part dels novel·listes, en especial des d’Antoine de La Salle, Martorell i Cervantes, el que han fet és narrar coses d’una versemblança immediata, a l’abast reconstructiu de qualsevol lector.
Moby Dick, de Herman Melville, només es podia haver escrit, com és el cas, sobre la base de l’experiència vital de Melville: es va enrolar en un vaixell balener, l’Acushnet, que va sortir de New Bedford el 1841. Gràcies a aquesta experiència va aprendre el complicat i tan especialitzat llenguatge de la nàutica i dels vaixells, i aquest és el lèxic que apareix a la novel·la. José María Valverde, que la va traduir, em va explicar que no ho hauria pogut fer sense l’ajut d’un diccionari anglès-castellà de termes nàutics que va trobar, molt rar. Anys després d’aquesta novel·la, Melville va escriure Billy Budd, la història d’un simulacre d’amotinament en un vaixell —possiblement la més extraordinària novel·leta del XIX, al costat d’Un coeur simple (Una bonifàcia, en traducció de Narcís Oller), de Flaubert—, i es va basar, també, en allò que li va succeir en un altre balener, el Lucy Ann.
Hölderlin no va anar mai a Grècia, però va escriure la novel·la Hiperió, o l’eremita a Grècia, en què no falta cap detall del paisatge, la flora i la fauna: ho va treure tot del llibre de Richard Chandler, Travels in Assia Minor and Greece, publicat l’any 1776.
De vegades, un novel·lista va curt de referents, o de vida, i ha de construir una novel·la sobre la base de les experiències dels altres. Això li va passar a Jane Austen, per exemple, que amb prou feines va sortir mai de casa o del seu llogarret, i que s’ennovava de totes les coses —en especial dels afers sentimentals del comú— gràcies a les conversacions amb les seves amigues, en sortir de la funció dominical. En llegir la seva obra, pensaríeu que Austen va tenir una vida amorosa complexa, dilatada, rica i permanent. Res més cert; va narrar els amors i els maldecaps sentimentals dels altres. Quant al paisatge, cap problema: només cal obrir bé els ulls quan es passeja.
Proust, de qui acaba d’aparèixer en català, sempre ben traduït per Josep Maria Pinto, el volum IX d’A la recerca del temps perdut, La presonera I, va fer una cosa semblant. Però, com que no anava ni a l’església ni a la sinagoga, sinó que es passava les hores mortes a l’Hotel Ritz de París, es va ennovar de costums molt menys sentimentals que Austen. Allà, o a les cases llurs, es trobava amb la gent d’upa de la ciutat —restes d’una aristocràcia que es va esvanir del tot després de la Guerra Gran—, i prenia els apunts que calgués per narrar unes vicissituds amoroses, de vegades solament sexuals, en les quals ell mateix només va participar esbiaixadament, a causa sobretot de l’asma que patia: és el més gran tafaner que hi ha hagut a la història de la literatura.
La majoria dels novel·listes del XIX donen la impressió que competien amb els reporters, els periodistes, o allò que en català medieval se’n deia “reportadors de noves” (“notícies”, com news, en anglès). Mireu, si no, Dickens, que va treballar quasi tota la vida per a diaris i revistes, com molts d’altres, inclòs Flaubert, al seu segle.
De vegades, tanmateix, apareix al món un novel·lista estrany, que sembla que hagi tret dels somnis tota la matèria de les seves obres. És el cas de Kafka. Com que hi ha crítics literaris que no paren de buscar referents a qualsevol novel·la (o realia, en termes savis), n’hi ha que han suposat que Kafka va agafar com a model arquitectònic de la novel·la El castell un que hi havia al nord de Bohèmia, que ell visitava sovint a causa de la seva feina d’advocat en una companyia d’assegurances. En el seu cas, tota recerca és inútil: el món de Kafka es pot reconstruir gràcies, una vegada més, a les lleis de la versemblança, però a la seva obra hi ha molt pocs personatges, situacions i experiències que procedeixin de les pròpies. Només un referent és clar: l’habitatge que és escenari de La transformació ho té tot en comú amb el pis de Niklasstrasse, 6, de Praga, on ell vivia quan va escriure aquesta fabulosa narració. No ho sé per haver-hi estat, perquè aquell bloc de cases va ser enderrocat poc després de la Segona Guerra Mundial; ho sé perquè una vegada vaig anar a l’Ajuntament de Praga a consultar els plànols d’aquesta casa en què Kafka havia viscut.
