Selecciona Edició
Connecta’t

Els àngels de Kushner prenen el Lliure

David Selvas porta a escena amb brillantor el gran díptic sobre la sida

Una escena d''Àngels a Amèrica', al Teatre Lliure.
Una escena d''Àngels a Amèrica', al Teatre Lliure.

Addicte a la vida. Així es declara en la seva escena final Prior Walter, el jove homosexual —gran treball de Joan Amargós— que lluita contra la sida a Àngels a Amèrica, el colossal díptic del dramaturg nord-americà Tony Kushner — s’acosta el mil·lenni i Perestroika— que, per fi, es pot veure complet a Barcelona. Raonablement complet, ja que el muntatge de David Selvas que estrena el Teatre Lliure ofereix una versió abreujada que deixa les vuit hores originals en quatre hores i mitja. Les obres es poden veure per separat en funcions alternes, però, per als addictes al teatre, el dissabte s’ofereixen seguides en una marató que t’emociona i et deixa exhaust per la seva intensitat teatral demolidora.

Ha plogut molt des de l’estrena barcelonina de la primera part d’Àngels a Amèrica que, el 1996, va inaugurar el TNC en un històric muntatge de Josep Maria Flotats ambientat en un cementiri jueu. Com a jove promesa apareixia Pere Arquillué, immens ara en el paper de Roy Cohn, el corrupte i depravat advocat republicà que amagava la seva homosexualitat en la puritana i reaccionària Amèrica de Ronald Reagan.

Els temps han canviat, però no tant: en Donald Trump hi ha temibles traços de Cohn i, tot i que l’epidèmia de la sida té avui efectes menys apocalíptics —l’acció, a Nova York, comença el 1985 i acaba el 1990—, continua fent fàstic i por la croada contra la llibertat i la tolerància que Kushner denúncia i que, per desgràcia, avui segueix guanyant adeptes en tot el planeta.

La traducció i adaptació d’Albert Arribas deixa en l’essencial els fils de la trama que alimenten aquest drama oníric que Selvas porta a escena amb valentia i brillantor. Ficció i dura realitat es retroalimenten en un relat ben embastat que incorpora projeccions i filmacions. Aprofita a fons els espais reals i imaginaris que l’escenografia de Max Glaenzel recrea davant dels miralls dels camerinos, i facilita el canvi d’escenes que s’encavalquen, i fins i tot, com aconsella el mateix autor, es precipiten una sobre l’altra.

Aquesta fluïdesa no està tan ben resolta en el ritme interior de cada escena. Parlar de pressa i cridar més del compte —haurien de mesurar millor els seus registres els joves i talentosos actors de la Kompanya Lliure— passa factura. Tampoc ajuda una amplificació reverberant que de vegades complica l’audició d’un text dur i àcid, també esperançat, amb dosis d’humor que fan més suportables la contemplació de les nafres, la sang, els vòmits i, en suma, els estralls de la sida. I escoltar Arquillué i Vicky Peña et porta a una altra dimensió teatral, perquè en la seva construcció del personatge, les emocions que transmet la veu t’atrapen amb molta més força.

A més d’assumir, amb perícia transformista, les arengues del rabí i el bolxevic més vell del món que obren cada obra, admira veure com Vicky Peña fa créixer el personatge de Hannah Pitt, des de l’aridesa intolerant de l’anciana mormona al tracte afectuós i protector amb Prior, l’ex-xicot de l’amant del seu fill Joe, que ha abandonat la seva dona, l’emocionalment inestable Harper.

Donen vida a aquest matrimoni Júlia Truyol i Eduardo Lloveras. Ella té grans moments, entre els quals hi ha la hilarant escena de les al·lucinacions amb Joan Amargós. Lloveras i Joan Solé (Louis Hironson) breguen amb papers més complexos que arrosseguen sentiments de culpa: un oculta la seva homosexualitat, l’altre abandona per por del seu company malalt. Estan millor en la segona part, més sobris en mostrar altres capes dels seus respectius personatges.

Orgull gai

Brillant Quim Àvila en un personatge sincer i directe en el seu orgull gai, Belice, infermer i drag queen que cuida Roy Cohn a l’hospital. Planta cara a l’advocat roí clavant dards precisos en els seus diàlegs àcids amb Arquillué, hàbil en el retrat de totes les misèries d’aquest personatge, un bombó al qual clava la dent amb summe plaer.

El bon fer d’Òscar Rabadan com a inflexible doctor Henry, Clàudia Benito com el fantasma de l’ajusticiada Ethel Rosenberg, que turmenta en els seus deliris Roy, i Raquel Ferri com Àngel que sobrevola l’escenari amb més càrrega sexual que espiritual sota les seves ales. Al cap i a la fi, els àngels de Kushner volen desemparats —han perdut el nord diví— i en les seves aparicions aixequen pulsions que Prior, i també l’anciana mormona, creien perdudes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >