‘Open mind!’
L’encant del 48h Open House és la seva no sistemàtica ni cronològica reunió d’edificis per veure
Uns dies després de la Biennal de pensament Ciutat Oberta comença el 48h Open House, un festival que concentra un grapat d’obres visitables, no només a Barcelona, sinó també en algunes poblacions que s’afegeixen al festival. Òbviament, la seva ambició és molt diferent de la intensa setmana de debats que han tingut lloc a diversos indrets de la ciutat amb la presència d’experts i filòsofs que han ajudat a enfortir els diferents corrents de pensament i acció que es donen a Barcelona. N’hi ha prou recordant que dissabte passat les rondes van ser l’escenari d’una passejada amb bicicleta per anticipar un debat sobre el futur d’aquestes vies de circulació olímpiques, i ja hi ha qui ha començat a dir que les rondes, que van ser pensades per als automòbils, hauran de començar a ser observades des de l’òptica de les bicicletes. Potser sí, però potser cal no oblidar que els turistes no necessiten les rondes per a res. En qualsevol cas, mentre que aquesta setmana passada ha estat la ciutat la que s’ha obert al debat amb converses, actuacions i passejades, ara sembla tocar el torn dels edificis.
Enguany el festival 48h Open House ha cercat un eslògan, Desvestim l’arquitectura, i un tema central, el GATCPAC. En fullejar el programa és, potser, quan ens adonem de la cosa més important d’aquest festival: els edificis estan agrupats per la seva situació a la ciutat o, senzillament, per ordre alfabètic, no pas per criteris estilístics. En veure el programa i les cuidades fotografies que ajuden a contemplar interiors, façanes o aspectes parcials d’aquests edificis, ressona la intuïció que ens trobem davant de l’antiestil personificat. Tampoc s’insisteix més que de passada en els autors de les obres; els edificis són allà perquè tenen qualitat i interès i es poden visitar. És sens dubte el millor argument per poder mostrar arquitectura com un fet ordinari, sense més mèrit que la seva bondat. La curiositat fa molt, ja que poder entrar allà on no ho fem habitualment és una condició inherent a aquest festival, que fa pensar sobre la complexa relació entre l’arquitectura i la ciutat, i no tan sols en el seu paper urbà, sinó també en la seva utilitat, expressada a través dels qui hi viuen i hi treballen. En aquestes 48 hores, l’arquitectura és més civil que urbana.
El festival posa en valor la ciutat en tant que museu d’arquitectura. En aquest cas, el museu té interès per la seva col·lecció heterogènia, amb elements de gran valor patrimonial reunits al costat d’altres de més modestos, però que des del punt de vista civil tenen una rellevància innegable. Així, en aquest museu real es troben peces monumentals i petites reformes d’habitatges, cases museïtzades i edificis d’apartaments, infraestructures com dipòsits d’aigua o clavegueres, monuments visitables com l’Arc del Triomf o les Torres Venecianes de plaça Espanya. Tant és que siguin originals o reformats, que conservin o no el seu ús original —abunden les “antigues fàbriques...”—. És precisament aquesta reunió no sistemàtica ni cronològica l’aspecte més notable del festival. Un fet que ha contribuït al seu èxit, en quedar fora de l’explicació historicocultural habitual i mostrar la seva obertura de mires dirigint-se a un públic ampli, que se sent atret per la cosa més simple: poder-hi entrar.
En aquesta edició —ignoro el motiu (per haver-se presentat al pavelló Mies van der Rohe?)—, s’aprecia un canvi en la manera de mostrar les obres. Un cert component moral que es deixa veure ja en l’explicació del leitmotiv de l’edició: Desvestir l’arquitectura. Al darrere s’hi troba la idea que a l’arquitectura se l’ha de “desvestir d’ornamentació per pensar-la a escala humana i social”, com diu el programa, sense adonar-se, però, que la ciutat seria horrorosa sense aquesta ornamentació i sense pensar una mica en el que Vincent Scully deia quan acusava els academicistes del Bauhaus d’estar mancats d’ironia i ser incapaços d’entendre la cultura popular i la seva exuberància. Posats a cercar un leitmotiv, el festival potser s’hauria pogut fixar en el pare de totes les contradiccions, l’arquitecte nord-americà Robert Venturi, mort fa unes setmanes, al qual li haurien agradat les contradiccions i la complexitat del catàleg d’aquest festival, sense haver de considerar cap estil superior a d’altres.
