Selecciona Edició
Connecta’t

Manuel Valls: “El nacionalisme obre camí al supremacisme”

Després de tota una carrera política a França, l’ex-primer ministre parla del que desitja per a Barcelona i de l’ocàs dels vells partits

Manuel Valls.

París, Barcelona. Manuel Valls ens rep a la sala lluminosa del pis on viu, al carrer de París de la ciutat on va néixer fa 56 anys. Els llibres —assaig polític, història, novel·la— omplen els prestatges. A les parets pengen alguns quadres del seu pare, el figuratiu Xavier Valls, que va pintar contracorrent en temps d’experimentació i d’abstracció. Als balcons de l’edifici, uns veïns han posat una bandera catalana i una altra d’estelada.

Valls fill ho va ser gairebé tot a França: alcalde, diputat, ministre de l’Interior, primer ministre. Va abandonar el Partit Socialista, en el qual havia ingressat als 18 anys, després de perdre en les primàries per a les eleccions presidencials del 2017. Es va implicar, després del referèndum independentista de l’1-O, en el debat català. I finals de setembre del 2018 va anunciar la seva candidatura per a l’alcaldia de la seva ciutat, que disposa d’un únic suport: el de Ciutadans.

Publica Barcelona, vuelvo a casa (Editorial Espasa). Una carta de presentació. Un esbós de la seva idea de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa. Una biografia. Una genealogia ideològica: des de la segona esquerra i el parler vrai —dir les coses clares— del seu mestre, Michel Rocard, fins a la recomposició política de l’actual president francès, Emmanuel Macron: l’ocàs dels vells partits, la polarització entre progressistes i populistes, i la fi de la divisió entre esquerra i dreta.

PREGUNTA. La divisió entre dreta i esquerra ha mort?

RESPOSTA. Sempre hi haurà un debat entre els qui volen més o menys Estat. Jo penso que la potència pública ha de regular el món, Europa, cada país. Necessitem una escola potent: la millor manera de lluitar contra la desigualtat. Però si considerem que avui a Europa —però no només aquí, sinó també als Estats Units— hi ha un enfrontament entre els qui defensen la idea que va representar la reconciliació francoalemanya, la pau, i la democràcia a Portugal, Espanya, Grècia i després els països del bloc soviètic, d’un costat, i, de l’altre, els qui volen destruir Europa, les diferències entre esquerra i dreta ja no són les mateixes. Avui la prioritat és defensar el model europeu i la llibertat, la democràcia i l’Estat de dret. I això fa imprescindible l’aliança entre el centredreta i el centreesquerra davant del populisme.

P. Diria que els socialistes espanyols i catalans ho han entès?

“La potència pública ha de regular el món. Una escola potent lluita contra la desigualtat”

R. Aquí no es pot inventar En Marche! [el partit de Macron], cada país té la seva història, però el que afrontem és massa important per jugar, especular i no tenir sentit d’Estat ni d’interès general. Caldria inventar noves aliances. El PSOE, Ciutadans i el PP haurien de pactar i no deixar tant protagonisme al populisme d’esquerres, a Podemos, o als separatistes, els nacionalistes. Si avui tenen protagonisme és perquè els tres partits que han governat, governen o volen governar no són capaços de parlar i pactar.

P. Considera que els socialistes pequen de deixar espai als populistes?

R. Faig una crida, perquè penso que Europa i la democràcia estan en perill. Europa és el fruit de l’aliança entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia. Ambdues famílies polítiques estan en mal estat. Europa pot sortir de la història: amb el Brexit, el populisme, cosa que passa a Itàlia. No podem deixar espai als populismes. És responsabilitat del Govern aquí, però també de les oposicions. El que demano i espero, amb humilitat, és que uns i altres siguin capaços d’avançar, amb iniciatives comunes per aprovar els pressupostos o oferir una visió amb majories àmplies en temes com el procés o la construcció institucional espanyola.

Valls, al seu domicili de l'Eixample, a la capital catalana.
Valls, al seu domicili de l'Eixample, a la capital catalana.

P. El PP es va abstenir o va votar per defensar el president hongarès, Viktor Orbán, en la votació al Parlament Europeu per engegar les sancions contra Hongria. I té una retòrica de vegades complaent amb el petit partit d’extrema dreta Vox.

R. El que dic val per a tots. El vot al Parlament Europeu va ser molt important, amb una majoria qualificada per obrir el procés de sancions respecte a Hongria i Orbán. La meitat del PPE va votar amb els ecologistes, els liberals i els socialistes. La dreta francesa, com l’espanyola, s’ha dividit davant d’aquest vot. Han de reaccionar. Hi hauria d’haver un cordó sanitari davant del populisme: les aliances amb els populismes d’esquerres i de dretes són perilloses per a les democràcies.

P. Vol dir que hi hauria d’haver un cordó sanitari davant de Podemos i amb Vox?

R. Fins que aquests partits no canviïn. Amb Vox és clar. Amb l’extrema dreta i amb l’esquerra populista.

P. Ciutadans no ha estat tan contundent amb Vox com vostè.

“Necessitem una trinxera davant dels populismes d'esquerres i de dretes”

R. Entenc que a Espanya no es vulgui donar més protagonisme a Vox, perquè no se sap encara si és un moviment que està creixent o no. Aquí es demana a uns i altres que siguin molt clars respecte a Vox, i cal ser-ho i rebutjar l’extrema dreta. M’agradaria que aquesta pregunta sigui tan clara respecte a una antiga presidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert, que li diu a Inés Arrimadas que torni a la seva casa a Jerez. Davant del racisme i del supremacisme —vengui del nacionalisme, de l’esquerra o de l’extrema dreta— cal ser contundents. Hi ha d’haver una frontera, una trinxera i un cordó sanitari claríssim respecte a aquest discurs i a aquests partits que pugen i pujaran a tot arreu, a Europa i al món.

P. Es pot comparar el nacionalisme català amb Vox i Salvini i el Brexit?

R. Hi ha diferències i no es pot comparar tot. En l’independentisme hi ha gent generosa, progressista. Però el nacionalisme obre el camí al supremacisme i el racisme. Els escrits del president de la Generalitat, el senyor Torra, o els atacs de la senyora De Gispert són discursos d’exclusió. Quan es diu a algú que és una bèstia espanyola, o se li diu a algú que no és catalana perquè ha nascut en una altra província d’Espanya, és racisme. Si això ho escriu o diu algú de Vox o del Front Nacional (FN) de Marine Le Pen, tothom se li tiraria al damunt. Pedro Sánchez, quan no era president del Govern, va dir que el senyor Torra no trobaria lloc ni a les files del FN de Le Pen.

P. En què ha fallat la generació de polítics que, com vostè, han governat els darrers 10 o 15 anys perquè els electors, i molts de classe treballadora, acabin votant opcions populistes?

“El problema és no saber il·lusionar amb un nou relat, el contrarrelat   del populisme

R. La primera mea culpa és per la manca de memòria històrica, de tots: polítics, intel·lectuals, premsa, la gent en general. Perquè aquests fenòmens, en un context diferent, ja els hem conegut, no són nous. Què és el populisme sinó anar a buscar un enemic? L’immigrant, el refugiat, el musulmà, el ric, el burgès, Europa, Brussel·les, Espanya, Madrid. Segona, paguem les conseqüències de la crisi dels anys 2000, que surt dels Estats Units i els bancs, i deixa al carrer milions i milions d’americans i d’europeus. I s’estan creant noves bombolles financeres. Si no es creen formes de regulació noves, o si s’obre una guerra comercial com fa Trump, coneixerem una altra crisi, i el resultat és que els rics són més rics i els pobres més pobres. Tercera mea culpa: no veure pujar aquest moviment d’identitat. La gent té por. Els populistes juguen amb aquesta por, i els Governs no saben dir quin serà el futur. En un món que és el del canvi climàtic, que és el problema número u, amb les noves tecnologies, la intel·ligència artificial, la biomedicina, els canvis extraordinaris que alhora obren espais que fan por, la demografia que canvia els centres de poder, la crisi europea que és demogràfica, el problema és no saber il·lusionar la gent amb un relat nou, que sigui el contrarelat del populisme. La força del populisme és que té el seu relat. Busca un enemic, forma una comunitat, juga amb les pors i ofereix un camí. “Sortirem d’Europa i ho arreglarem tot, sortirem d’Espanya i ho arreglarem tot, traurem els immigrants i ja no tindrem problemes, demà sense musulmans tot anirà millor”. Aquest discurs que és el de Trump, Orbán, Salvini, l’extrema dreta, l’extrema esquerra o el nacionalisme. És potent perquè no parla a la intel·ligència, sinó als sentiments.

P. Falta un relat?

R. A França hi ha un relat que, malgrat totes les dificultats, uneix el país: la República, la nació, el missatge de França al món. A Espanya, per la seva història recent, li costa inventar un relat que sigui el d’un patriotisme nou. Els 40 anys de la Constitució, una de les més democràtiques del món, són els anys més extraordinaris d’Espanya dels dos o tres darrers segles. És clar, la gent que ho passa malament, que està a l’atur, que viu amb menys de mil euros, que no troba pis i se n’ha d’anar del centre de Barcelona per anar a viure lluny, queda clar que aquest discurs potser no els arribi i que, sense solucions concretes, el relat no té possibilitats de convèncer. Però per què aquí no som capaços de parlar més dels homes o les dones que han representat tant per a Espanya? Parlo, al final del llibre, de dos homes molt importants per a Espanya, un polític i un intel·lectual, tots dos enterrats a França: Machado, a Colliure, i Azaña, a Montauban. Un gran poeta i un moderat, republicà. Representen el millor d’Espanya: són factors d’unitat i de convivència.

 

“ELS SEPARATISTES SACRIFIQUEN L'INTERÈS DE BARCELONA”

M. B.

Manuel Valls es va guanyar a França la reputació de polític d'idees clares. Home de conviccions, dirien els seus simpatitzants. Intransigent, segons els seus rivals. El seu estil —al contrari del de líders com el president François Hollande, del qual va ser primer ministre— no buscava el punt mig entre totes les opcions en discussió. A Barcelona, Valls no ha canviat. Sosté que cal definir les línies clares entre els partidaris i els detractors de la secessió de Catalunya. Que en aquest àmbit no hi ha espai per a les concessions.

"L'equidistància entre ­independentistes i no independentistes és impossible. O ets independentista o no ho ets", respon a la pregunta sobre si, com intenta fer l'alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, ­convé estar al mig i aixecar ponts amb els independentistes. I qüestiona que Colau sigui de debò equidistant "quan [el seu] partit proposa una moció que voten tots els partits independentistes contra el Rei".

"Si els independentistes guanyessin les municipals, Barcelona retrocediria encara més, perquè els independentistes o separatistes han actuat sacrificant l'interès de Barcelona", continua. "Una Barcelona independentista quedaria al marge de la construcció europea, exclosa del gran concert de grans ciutats europees i del Mediterrani. És el debat més important des de la mort de Franco, l'arribada de la democràcia i la Constitució de 1978".

La solució? "Barcelona. Si Barcelona cau a les mans de l'independentisme, recolzat a més pel populisme d'esquerres, Barcelona caurà", diu. Com evitar-ho? "No hem de deixar aquest protagonisme als nacionalismes i als populismes. Per això necessito, i Barcelona sobretot necessita, en el marc de la plataforma que presento, que tots vinguin: Ciutadans, el catalanisme moderat, els socialistes. Jo necessito els socialistes. Barcelona necessita els socialistes". I afegeix: "No puc pensar ni un sol moment que no pactarem, abans o després de les eleccions".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >