Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Densitat i fulgor

'Treure una marededéu a ballar' és un llibre insòlit on semblaria que l’objectiu de Perejaume és llegir el món per primer cop

El Perejaume pelegrí i escriptor també camina el text i narra el camí amb nervi i energia creadora.
El Perejaume pelegrí i escriptor també camina el text i narra el camí amb nervi i energia creadora.

Hi ha obres que, en rigor, no pertanyen a cap gènere literari precís perquè la naturalesa de la seva composició és ambigua: escrites en prosa, no és difícil advertir-hi la presència de períodes verbals que poden llegir-se com si fossin versos; al mateix temps, però, també són massa narratives per poder ser considerades poemes en prosa, tot i que el tractament que es fa del llenguatge no permet avaluar-les només com un simple relat. Pot semblar un estèril problema de burocràcia literària, però resoldre la qüestió no és improductiu perquè pot servir per il·luminar una mica la profunda excentricitat d’aquestes obres. A El arco y la lira, assaig on Octavio Paz intentava delimitar els àmbits de la paraula poètica, hi ha unes frases que ajuden a entendre l’arrel radical d’aquestes obres: “Si reducimos la poesía a unas cuantas formas —épicas, líricas, dramáticas—, ¿qué haremos con las novelas, los poemas en prosa y esos libros extraños que se llaman Aurelia, Los cantos de Maldoror o Nadja? Si aceptamos todas las excepciones y las formas intermedias —decadentes, salvajes o proféticas— la clasificación se convierte en un catálogo infinito. Todas las actividades verbales, para no abandonar el ámbito del lenguaje, son susceptibles de cambiar de signo y transformarse en poema: desde la interjección hasta el discurso lógico”. En la literatura castellana, obres d’aquesta estirp serien Ocnos, de Luis Cernuda, els textos de José Ángel Valente, o El mono gramático, del mateix Paz, memorable obra híbrida que ressona al llarg de Treure una marededéu a ballar, de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), el màxim artífex a la literatura catalana d’aquesta manera d’entendre l’escriptura d’ençà que, el 1989, va publicar Ludwig Jujol, assaig —o no, potser un poema o potser un relat— on es connectava l’arquitectura de Jujol amb la bogeria visionària del rei Ludwig de Baviera.

Paz diu que, a El mono gramático, va fer el camí que duia a Galta, una aldea en ruïnes de l’Índia, per escriure, o traçar, un text que fos un camí i que pogués ser llegit, o recorregut, com a tal. Perejaume, a Treure una marededéu a ballar, surt del MNAC amb una marededeu del segle XIII a la motxilla per emprendre un viatge a peu, que dura onze dies, a través de la geografia catalana. I, com si caminar i escriure s’assemblessin —“el text només pot durar el que dura el camí”—, el lector transita per un text que és la crònica d’una experiència extravagant, una acció artística —una performance—, que és un bosc inesgotable d’analogies i metàfores entre la naturalesa i l’escriptura, que és un correlat continu entre l’art i el paisatge, i que és, en fi, un viatge —i un diàleg— a les arrels més pròsperes de la llengua catalana: arreu se sent la prosòdia de J. V. Foix, a vegades s’imposa la nítida claredat de Marià Manent —el que anomenava el “zodíac del paisatge”—, i sempre, sempre —com si Perejaume busqués fondre-s’hi—, hi batega l’ànima o l’esperit de Joan Maragall i Jacint Verdaguer. El Perejaume artista reflexiona, analitza i assaja interpretacions sobre els efectes pictòrics de les imatges romàniques de les marededeus —“L’aparença sobrenatural dels miracles sol anar lligada a meravelles naturals”, escriu quan veu Montserrat al fons—; però el Perejaume pelegrí i escriptor també camina el text i narra el camí amb nervi i energia creadora, a la recerca d’alguna mena de veritat terral, com si mai acabés res i tot anés mutant fins a l’infinit que poden oferir les paraules i les frases o el món natural. Com si construís jocs malabars amb les idees, el pensament, les imatges —rotundament visuals—, Perejaume converteix el mitjà d’expressió, el ritme de la seva prosa, en una activitat de l’esperit que obre la porta a un territori del coneixement al qual només es pot accedir, exclusivament, gràcies a l’operació verbal que hi du a terme.

TREURE UNA MAREDEDÉU A BALLAR

Perejaume
Galaxia Gutenberg
256 pàg. 19,50 euros

Treure una marededéu a ballar és un llibre insòlit on semblaria que l’objectiu de Perejaume és llegir el món per primer cop amb una mirada primigènia, singular i solitària, com si el veiés realment per primera vegada i, fascinat pel que ha vist, tan sols ho pogués descriure i dir portant el llenguatge fins als límits de la densitat i el fulgor, com si la revelació de l’esperit descobert transcendís i fes explotar els recursos verbals.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >