Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Joc estètic

He pensat en la cançó 'Dibuix' quan he vist l'encàrrec que li ha fet Quim Torra a Llach

Quim Torra i Lluís Llach.
Quim Torra i Lluís Llach.

Dibuix és una cançó de Lluís Llach amb tot just tres o quatre versos de paraules intel·ligibles, que de seguida donen pas a una explosió d’expressions sense significat, síl·labes que se succeeixen encadenades sense cap connexió aparent, com si la veu fos un instrument més. Si hi pareu esment podreu sentir alguna cosa que sona a “desiro”, “maimai” i coses encara més difícils de transcriure (Llach anomena aquest tipus d’expressions “llenguatge monstre”). La cançó és preciosa, de debò, una meravella de geni llachià. Però no té un gran contingut. És pur joc estètic. Res a veure amb “Siset, que no veus l’estaca on estem tots lligats”, “Disset anys només, i tu tan vell” o “La gallina ha dit que no, visca la revolució”.

He pensat en Dibuix quan he vist l’encàrrec que li ha fet Quim Torra a Llach. Intentaré escriure-ho de memòria: president del Consell Assessor per a l’Impuls d’un Fòrum Cívic per al Procés Constituent. D’acord, he fet trampa: he mirat en les informacions publicades com es deia exactament. No em sentia capaç de memoritzar-ho, i segur que no soc l’únic que necessita ajuda per citar un òrgan que sembla un concepte inventat per un filòsof alemany, de tan abstrús. Sembla que el president li ha posat un nom ben llarg, com una sanefa de figures encadenades sense fi, perquè ningú pugui penetrar en el contingut real de l’organisme. Que és força indefinit. És a dir, de moment, sembla també, sobretot, un joc estètic. Un altre Dibuix, una caixa de paraules grans, expressions solemnes i transcendents, com les que es fan servir en el pròleg d’un llibre commemoratiu. O en un recordatori de funeral.

A Torra li han preguntat sobre el Consell en la sessió de control del Parlament, i com que és home d’Història –anava a dir “històric”–, ha recorregut a les comparacions. I ha fet referència al Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta. Per poc que un recordi, o sàpiga, o investigui, veurà que comparar el Congrés de Cultura Catalana amb el Consell Assessor per a l’Impuls etcètera és com comparar l’Exposició Universal del 1888 amb la Festa dels Súpers. Però a Torra li agrada fer aquestes referències, veu paral·lelismes sense fi entre el present i el passat. I s’aprofita que ja no hi és Xavier Domènech, l’únic historiador que jugava al seu mateix terreny; en alguna ocasió s’havien embrancat en un debat sobre personatges històrics i declaracions que tenia la resta de diputats fent la mateixa cara que faig jo quan escolto trap centreamericà.

L’agenda d’inauguracions té una segona anotació dimecres vinent, amb la presentació en societat del Consell de la República. Si el Consell Assessor per a l’Impuls d’un etcètera és de Torra, el de la República és de Puigdemont. I no és casualitat que el presideixi Toni Comín, cosa que ve a ser una bona plantofada a Junqueras. Comín figura que és d’ERC, però per a ells és com el veí que fa primer de trombó de vares i assaja a casa. Entre altres coses, és l’únic diputat que s’ha negat a delegar el vot. Esquerra no guanya per a ensurts: al Parlament, el portaveu, Sergi Sabrià, ha hagut de fer de funambulista per no carregar-se el Consell Assessor, l’altre, el de Torra i Llach.

M’atreviria a dir que només hi ha una persona al Parlament tan contenta com el president amb aquests jocs estètics: Inés Arrimadas. És lògic, això li permet anar repetint un dia sí i l’altre també el seu discurs –i quan dic repetint, no exagero–, tot i que, com en l’última sessió, utilitzi algun tòpic sobre llistes d’espera com a tapadora.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >